El dimoni de les llistes: els gossos d'Acteó

Mentre dubta, el van veure els gossos. Els primers Melamp i el sagaç Icnòbates, van donar senyal amb el lladruc, Icnòbates de Gnosos i Melamp de raça espartana. Després es llancen els altres, més veloçment que el vent ràpid: Pàmfagos i Dorceu i Oríbasos, tots arcadians; i el vigorós Nebròfonos i amb Lèlaps el cruel Teró, i Ptèrelas lleuger de peus, i Agre fi de nas, i Hileu feia poc temps ferit per un senglar ferotge, i Nape concebuda d'un llop, i Pèmenis que segueix els ramats, i Harpia acompanyada de dos cadells, Ladó de Sició magre de flancs i Dromas i Cànace, Esticte i Tigris i Alce i Leucó de pel nivi i Àsbolos de pèl fosc, Lacó robustíssim i Ael·lo, fort a la cursa, i Toos i la ràpida Licisce amb el seu germà el Cipriota i Hàrpal amb una clapa blanca al mig del negre front, i Melaneu i Lacne hirsuta de cos, i dos cadells de pare dicteu i mare lacònida, Labros i Agríodos, i Hilàctor de veu aguda i els que fora massa llarg d'anomenar.

("Metamorfosis", Ovidi, traducció d'Adela M. Trepat i Anna M. de Saavedra)

Diu Stephen Fry a "Mythos" que tots aquests noms fan bones contrasenyes per a internet.

Fascinació pel sud

Todos los habitantes del norte teutónico, al contemplar el cielo invernal, son presa de un tirón espasmódico y casi irresistible, cuando toda la península italiana, desde Trieste hasta Agrigento, empieza a actuar como una piedra imán. Refuerza el magnetismo un coro invisible, hay trinos de mandolina en el aire, vaharadas de flores de limonero llaman a las víctimas para que se dirijan al sur a través de los paisajes alpinos. Es la ley de Goethe, tan ineluctable como las de Newton o Boyle.

Patrick Leigh Fermor

Es considera Johann Winckelmann el pioner dels viatges vocacionals als països del sud. Encara que va venir al món a Brandenburg el 1717, sempre va considerar que la seva data de naixement havia sigut el 1755, l’any que va arribar a Roma, on va acabar treballant com a bibliotecari de diversos cardenals i va exercir de «Prefetto delle Antichità» al Vaticà. L’escanyolit Winckelmann havia crescut en condicions molt dures i envoltat d’un estil arquitectònic que detestava, el barroc. A Itàlia va poder lliurar-se a les seves dues grans aficions: l’art clàssic grecoromà i els homes de bon veure. La seva «Història de l’art a l’antiguitat» de 1764 fou un llibre enormement influent que permeté redescobrir el llegat artístic de l’Imperi Romà i contribuí a l’auge de l’estil neoclàssic. Però la seva figura també va actuar com a estímul per altres viatgers dels països septentrionals, que es van sentir irremeiablement atrets per les ribes mediterrànies. El més famós i el més influent de tots ells va ser Goethe, inspirador de la tradició del Grand Tour, romiatge didàctico-sentimental pel que havien de passar tots els fills de casa bona.

A «Peregrinos de la belleza» (Acantilado, 2015) la historiadora i antropòloga María Belmonte recull les vides d’una sèrie d’homes procedents del nord d’Europa (i en un cas dels Estats Units) que es van veure atrapats pels atractius d’Itàlia i Grècia des del segle XVIII fins a mitjans del XX. Les seves motivacions foren diverses —la recuperació del passat clàssic, els plaers de l’heterodòxia sexual, el sabor de l’aventura revolucionària, el retorn a les experiències primigènies— però la seva atracció sempre fou sincera.

Apart de Winckelmann, desfilen per aquestes pàgines el fotògraf Wilhelm von Gloeden, el metge super-vendes Axel Munthe, el sensual D. H. Lawrence, el cronista bèl·lic Norman Lewis, el cercador de les essències Henry Miller, l’aventurer per antonomàsia Patrick Leigh Fermor, l’antifeixista Kevin Andrews i l’amant de les illes Lawrence Durrell. En tots els casos es tracta d’estampes breus, molt amenes i escrites amb grapa, amb l’erudició justa, aptes per tota classe de lectors. A més María Belmonte, que com a basca es pot considerar una mica «nòrdica», afegeix a cada retrat la seva experiència personal seguint la petja d’aquests personatges sobre el terreny i amb la motxilla a l’esquena. Està molt bé aquest «Peregrinos de la belleza», exemple paradigmàtic de la literatura civilitzada que defensava en Jaume Vallcorba.

El abuelo Lewis, de presencia imponente, se había enriquecido de manera un tanto fraudulenta comprando y vendiendo té en mal estado procedente de un barco hundido en el puerto de Swansea. Con las ganancias adquirió una casa en la calle principal que llenó de relojes y espejos, instaló a una amante francesa en los alrededores, pudo conducir el primer Ford modelo T del pueblo y se compró un loro gris que, según Norman, imitaba con gran destreza el sonido de los pedos. Con él vivían sus tres hijas; Polly, la mayor, era epiléptica y había sufrido al menos un ataque diario desde los catorce años; en el curso de esas crisis se había caído una vez desde una ventana, otra a un río y dos más al fuego. A consecuencia de las quemaduras sufridas, su rostro presentaba un aspecto parcheado debido a las tiras de piel que le habían sido injertadas de otras partes de su anatomía.

A Annie, la segunda de sus tías, le daba por reir continuamente sin ningún motivo aparente y apenas se comunicaba con nadie. Toda su actividad se reducía a disfrazarse concienzudamente durante horas de diferentes personajes de otras épocas y culturas. Luego paseaba por la casa vestida de cortesana de la reina María, de cosaco o de bailaora de flamenco. En cambio, la tía Li, la más joven y tímida de las tres, se pasaba la vida llorando o rumiando sus desgracias.

L’eternitat i un dia

«The Good Place», la idea que va tenir Michael Schur («The Office», «Parks and Recreation») per una nova «sitcom» estrenada l’any 2016 va resultar interessant i fins i tot original. Imaginem quatre difunts joves i atractius que desperten al més enllà en el lloc destinat a les animetes que han dut una vida exemplar (el que els cristians anomenem el Cel), però que de mica en mica es descobreixen víctimes d’un experiment metafísic molt més digne del Purgatori.

La primera temporada ens va agafar desprevinguts i va funcionar molt bé. Després, un cop passada la novetat, els guionistes van haver d’empescar-se regles noves per gestionar Cel i Infern i els espectadors vam acabar una mica marejats, obligats a fer contínuament «tabula rasa» per començar de nou les aventures a l’ultramón. La cosa no podia donar gaire més de si, així que amb la quarta temporada han tancat definitivament la barraca.

Després de voltar per tots els negociats d’ultratomba era lògic que els nostres herois acabessin gaudint del Paradís; però una eternitat de benaurances és el destí més inadequat per fer rutllar una «sitcom»: arriba un moment que ja has satisfet tots els teus desitjos i l’únic que resta és el tedi (ningú no em convencerà que la contemplació continuada de la Divinitat pugui valdre tant la pena). Cal dir que els guionistes se n’han sortit prou bé per rematar-ho tot de forma digna. Cal dir també que continua sent un plaer contemplar els treballs de Ted Danson i D’Arcy Carden, un parell de còmics infal·libles. Possiblement amb una temporada menys «The Good Place» hauria sigut perfecte. Conformem-nos amb el que hi ha.

La caiguda del ghetto romà

Giacomo Debenedetti (1901 - 1967) fou el millor especialista italià en la novel·la del segle XX, traductor a més d'obres de Marcel Proust, George Eliot o Henry Miller. El seu llibret "16 Ottobre 1943" té un lloc únic en la seva obra, com a crònica viscuda d'uns fets recents. La data del títol marca el dia en el qual la majoria dels jueus que habitaven el "ghetto" de Roma foren deportats per les forces nazis d'ocupació amb destinació als camps d'extermini alemanys. La "razzia" produí relativa sorpresa entre la població hebraica, ja que el 28 de setembre anterior havien pagat als ocupants un rescat de 50 quilos d'or que suposadament els garantiria la seguretat futura.

En contra de la opinión generalizada, los judios no son desconfiados. Mejor dicho: son cautelosos y astutos, para las cosas pequeñas, pero crédulos y desastrosamente ingenuos para las grandes. Con los alemanes fueron, y se mostraron, ingenuos casi con ostentación. Las razones que se pueden aducir son varias. Persuadidos por experiencias seculares de que su destino es ser tratados como perros, los judios tienen una necesidad desesperada de simpatía humana, y para obtenerla la ofrecen. Fiarse de la gente, entregarse, creer en sus promesas es, de hecho, una prueba de simpatía. ¿Se comportaron así también con los alemanes? Sí, desafortunadamente.

Debenedetti, jueu ell mateix, havia passat gran part de la guerra a la clandestinitat. L'any 44, un cop alliberada la capital, recollí els testimonis orals dels que havien estat presents en aquella dramàtica jornada. Aquest recull es publicà immediatament i constitueix un document de primera mà sobre la història encara recent. L'autor aconseguí una triple fita en redactar un text ple d'anècdotes significatives, d'un dramatisme que no vol ser ostentós, i a més d'altíssima qualitat literària. Com a catalitzador del "pathos" el lector modern hi pot afegir el coneixement que tenim ara sobre el destí fatal de tots aquells deportats, una dada que Debenedetti desconeixia en el moment d'escriure el seu memorial.

Detrás de las puertas, petrificados como si posaran para la más espantosamente surreal de las fotos de familia, estaban los habitantes de la casa, estupefactos, con los ojos alucinados y el corazón detenido en la garganta. La alarma había sido dada hacía más o menos una hora; pero en la conmoción de interrogarse, de huir, de salvar algunas cosas; en la confusión de tomar decisiones impotentes y contradictorias, casi ninguno había encontrado el tiempo para vestirse. La mayoría iban todavía en pijama, con un viejo chal o una gabardina ajada sobre los hombros.

L'amiga Maria Folch, que ja havia traduït el text al català per a la Universitat de València, l'ha traslladat ara al castellà per a l'editorial Las Afueras de Barcelona. Testimoni breu i corprenedor, tant pel que diu com pel que roman implícit. Una petita joia que mereix ser recuperada i llegida.

Maisel on tour

Torna "The Marvelous Mrs. Maisel", una de les estrelles més preuades d'Amazon Prime, per una tercera temporada. Prossegueix la carrera de Midge Maisel (Rachel Brosnahan), la mestressa de casa jueva esdevinguda monologuista còmica. Aquest cop farà créixer la seva incipient fama actuant com a telonera d'un cantant melòdic en una "tournée" pels Estats Units. Aquest fet permetrà ambientar els capítols en diferents decorats (Florida, Las Vegas, Harlem), cadascun amb la seva idiosincràsia local. Paral·lelament els pares de Midge hauran d'abandonar el seu luxós apartament, privilegi que venia associat a la feina del pare a la universitat, i emprendran una incòmoda peregrinació per diversos habitacles circumstancials. I Joe, l'ex-marit de Midge, obre un local nocturn annex a una casa de joc xinesa.

La qualitat de la producció roman un dels motius principals per seguir la sèrie, tot i que de vegades per amortitzar els decorats fan un gra massa exprimint el seu us (és el cas de la base aèria al primer capítol). Predomina un to frívol, que recorda els grans musicals dels anys 50 i, quan es tracten qüestions importants (el racisme, l'homosexualitat, l'anticomunisme), no hi ha cap voluntat d'anar més enllà del mer enunciat.

Brosnahan demostra que disposa d'allò que se solia anomenar "àngel", tot i que falla estrepitosament durant els monòlegs suposadament còmics. Suposo que cal responsabilitzar d'aquesta manca de gràcia la dificultat de fer una traducció a l'alçada. Els pares de Midge, Marin Hinkle i Tony Stalhoub, continuen sent els meus personatges i els meus actors favorits, uns roba-escenes consumats. Fantàstica també Alex Borstein com atribolada mànager, tot i que ja seria hora que ens revelessin si el personatge és tan "queer" com promet.

"The Marvelous Mrs. Maisel" continua sent meravellosament efervescent i més superficial que mai. Si no aprofundeixen més en els personatges i els ofereixen una mica de drama per mastegar, la sèrie acabarà diluint-se en la irrellevància. Estaré atent a la quarta temporada, quan caigui (que caurà).

A l’ombra de la cultura

S’anomenava Comintern, Internacional Comunista o Tercera Internacional (1919 - 1943) l’organització mundial creada amb l’objectiu de propagar el comunisme a totes les nacions. Inspirant-se en aquest terme s’encunyà Homintern, sinònim de les expressions Màfia Gai o Lobby Gai, totes elles fórmules pejoratives per referir-se a una influència percebuda com excessiva dels grups defensors dels drets de la comunitat LGTB. Gregory Woods, poeta i primer catedràtic d’estudis gais i lesbians al Regne Unit, ha titulat «Homintern» —no cal dir que aplica la paraula amb malícia irònica— l’assaig on intenta rastrejar la influència de la comunitat LGTB en la cultura del segle XX. [«Homintern. Cómo la cultura LGTB liberó al mundo moderno», Dos Bigotes, octubre de 2019, traducció de Federico Zaragoza].

El llibre comença el seu recorregut històric amb Oscar Wilde, responsable involuntari de presentar en públic la figura de l’homosexual masculí i personatge influent molt més enllà de la seva prematura mort. A partir d’aquí l’autor va identificant moments de la història i localitzacions geogràfiques en la qual la comunitat de creadors LGTB (escriptors, artistes plàstics, músics, ballarins, dissenyadors de moda, arquitectes…) presentaren una especial densitat i empenta productiva. Van succeint-se el París dels anys 20, el Berlín d’entreguerres, la Nova York o el Tànger dels anys 50 i el Capri de pràcticament tot el segle.

De cadascun d’aquests llocs s’ofereix una nodrida col·lecció de noms propis, de vegades relacionant-los a nivell de mera tafaneria, d’altres desenvolupant una mica més l’estructura d’aquests nuclis socials. En alguns casos (Mishima, Lorca, Manuel Puig…) la biografia dels implicats es desenvolupa de forma més extensa, no sé exactament perquè. No deixa de sorprendre la quantitat de persones LGTB que van ocupar postures influents en tots els camps durant el segle XX, i suposo que això és precisament el que aquest assaig pretenia.

Para empezar a entender plenamente el potencial de estos encuentros, no hay más que imaginar las conversaciones que se dieron entre estos pares de personajes: Serguéi Eisenstein y Noël Coward, Tamara de Lempicka y Adrienne Monnier, Yukio Mishima y James Merrill, Una Troubridge y Vaslav Nijinsky, Angus Wilson y Albert Arbasino, Yves Saint Laurent y Andy Warhol, Edouard Roditi y Countee Cullen, Kenneth Anger y Roger Peyrefitte, Jean Cocteau y Arno Breyer, Severo Sarduy y Roland Barthes, Roger Casement y Magnus Hirschfeld, Willa Cather y Stephen Tennant, John Minton y Gerard Reve, Anthony Blunt y Ludwig Wittgenstein, René Crevel y Gertrude Stein, Federico García Lorca y Hart Crane, May Sarton y Virginia Woolf, Witold Gombrowicz y Virgilio Piñera… Podríamos narrar una gran parte de la historia de la cultura moderna concentrándonos en sus asuntos amorosos internacionales o en sus asociaciones nacionales…

Un últim capítol aborda el paper públic dels creadors a la societat posterior a Stonewall, en la qual l’armari ha perdut gran part del seu sentit, especialment a l’Occident. Resulta curiós observar com algunes velles glòries —Luchino Visconti, Noël Coward, Somerset Maugham…— consideraren la visibilitat homosexual com un retrocés, atès que es perdia el misteri i la sensació de pertinença a un grup privilegiat.

Ben documentat, extensament anotat i acompanyat d’una bona bibliografia, a aquest sòlid assaig només li trobo a faltar un índex onomàstic per acabar d’arrodonir un volum de consulta imprescindible per tots aquells interessats en la cultura contemporània.

Nosaltres i ells

El juny de 2014 tres adolescents israelians foren segrestats mentre feien autoestop a un enclavament israelià de Cisjordània. Els seus cadàvers foren recuperats dues setmanes més tard. Hamas va reivindicar els assassinats. El següent 2 de juliol Mohammed Abu Khdeir, un noi palestí de 16 anys, fou cremat viu a mans d’un grup de joves ortodoxos com a venjança per la mort dels seus tres coreligionaris.

La sèrie americano-israeliana «Our Boys», emesa per HBO a partir del 12 d’agost de 2019, s’ocupa de tots els fets referents a aquesta venjança, des dels moments previs al segrest d’Abu Khdeir, fins a la sentència judicial que van rebre els culpables. A l’entremig, la investigació policial, les reaccions íntimes de les famílies de la víctima i dels assassins, i totes les conseqüències que pot tenir un fet com aquest en una atmosfera tan enrarida com la del país i els seus territoris ocupats.

La sèrie està escrita amb un esforç d’equanimitat que intenta exposar les raons de cadascuna de les parts implicades, mentre presenta un estat israelià modèlic en la investigació del crim (i no tan modèlic en la parcialitat del seu govern). Bons guions, personatges psicològicament consistents i la flor i la nata dels actors locals arrodoneixen un producte atractiu i de factura irreprotxable.

Com no podria ser de cap altra manera, en el seu país d’origen «Our Boys» no ha convençut gairebé ningú. Els uns l’acusen d’intentar blanquejar l’estat israelià i d’ocultar la repressió a la qual estan sotmesos els palestins; mentre que els altres consideren que la sèrie ofereix una visió pro-palestina i hostil amb el govern. Vista des de lluny, «Our Boys» és apassionant i resulta prou informativa sobre els detalls del dia a dia en aquell vesper com per no trobar a faltar determinades subtileses: la satisfacció completa d’un dels dos bàndols no es podria aconseguir adoptant la forma del pamflet propagandístic. Molt recomanable per fer-se una certa composició de lloc.

El que importa i el que no

Com ja sabeu, en aquest blog el gènere de la poesia no se sol tocar, a menys que es tracti de Wisława Szymborska. Si faig una excepció amb Josep Pedrals, és perquè el seu «Els límits del Quim Porta», obra que va fer molt de soroll l’any 2018, és un llibre híbrid, que combina a parts desiguals una bona dosi de prosa salpebrada d’alguns poemes d’estil i to molts diversos; però, vaja, que el vers està en minoria. Es tracta de la tercera part d’una trilogia, de la qual desconec les parts anteriors, però que en tot cas no m’han fet cap falta a l’hora de comprendre els successos de la present.

Quatre personatges es reuneixen per esbrinar el parador del seu mentor Quim Porta. Aquests són en Ventura Astruc, en Maties Galí, en Pedrals mateix que fa de narrador i la seva xicota Carmina. Durant les seves perquisicions s’esdevenen tota mena d’aventures, especialment quan s’enfronten a una secta d’antagonistes embarcada en la recerca de l’Apotropaica Catalanensis, obra màgica on rau l’essència de la catalanitat. Durant les moltes estones d’inacció els quatre amics beuen, mengen i sobretot xerren pels descosits. El contingut de les seves converses passa sense solució de continuïtat de la tafaneria de safareig, a la filosofia, l’assaig filològic o les ocupacions mundanes, per emprendre tot seguit el camí de viceversa.

En Pedrals és un alquimista del mot [els títols de la trilogia, «El furgatori», «El romanço d’Anna Tirant» i «Els límits del Quim Porta» ja alerten que l’autor és un tremendo] que no es priva de jugar amb tots els registres de la llengua, des del més elevat al més groller. A les pàgines d’aquest llibre tant podreu trobar disquisicions conceptuals molt fines, com acudits de pèssima categoria (que són sempre els millors!), poemes en tota mena de formats mètrics i moments de fulletó descordat, tot presidit per un humor que actua com a digestiu d’ampli espectre.

Malgrat l’exhibició pirotècnica d’un enginy sense límits, la literatura de Pedrals suggereix sempre una facilitat natural que fa oblidar a mitges l’artifici. Admireu per exemple aquesta contrapeteria, que ofereix un significat nou i obscè, si intercanvieu vers a vers els principis dels mots:

Si et comenten els sillons
i vols seure’n el truquet,
hi ha una basa de carrets
on collen sense fondons.

O aquesta PIMPINELLA ALTERNA, on cal obtenir un contingut secret en aïllar els versos imparells:

Tu no em diguis pú-
blicament què irri-
ta just quan em fi-
blen mots que m’apla-
co dins de la fi-
bra sensible i xun-
ga, l’arrel d’un rà-
l·li emotiu que em tra-
va, que em fa plorar.

Força divertit, en efecte, sobretot consumit en petites dosis, ja que 615 pàgines d’enlluernament continu no són aptes per a tots els estómacs. Tampoc ho és el sentit últim de tot plegat, ja apuntat pel nom dels personatges (Ventura Astruc, dit «l’Astructura», i Maties Galí, «galimaties») o per les interpel·lacions al lector, identificat com a «Ull de la Providència». «Els límits del Quim Porta» es revela en última instància com una al·legoria sobre la lectura i la interpretació dels textos (i de la realitat), un assumpte un xic abstracte per a la majoria dels mortals, en gran part un passatemps per a filòlegs i altres lectors agosarats.

—Dom Pedrals fa trencaclosques i juga amb l’ambigüitat de manera que sempre ens deixa un espai per al punt de vista alternatiu i les males interpretacions. És el pitjor que et pots trobar en un redactor, en un curador, en un editor!
    El problema és que tot el que tenim del Quim Porta passa, inexorablement, per la seva metàfora conceptista, multiplicada, polisemitzada, oximoronitzada, reescrita en un símil, convertida en antítesi i, fins i tot, buidada de tot possible sentit perquè quedi la mar de poètic i no tinguis ni puta idea de què collons vol dir perquè, segurament, ell tampoc ha entès una merda o que la seva veritat li semblava inquietament adusta.
    D’aquesta manera, no acaba d’establir mai cap principi, cap sistema, cap convicció. Només fa castells de focs, artilleria verbal que va molt amunt i fa peterrons en la celístia.
    Gasta la pólvora en salves al no-res!

Plora, pallasso

Els còmics gaudeixen de l’estima del públic, però els premis se’ls emporten els tràgics; per això, des de temps immemorial, els actors especialitzats en fer riure han fet esporàdiques incursions en el drama per sentir-se respectats. En alguns casos és més d’agrair que en altres; per exemple, l’habitualment insuportable Jim Carrey, ha aconseguit les seves actuacions més interessants en rols semi-dramàtics com els que va fer a «The Truman Show» (Peter Weir, 1998), «Man on the Moon» (Milos Forman, 1999) o «Eternal Sunshine of the Spotless Mind» (Michel Gondry, 2004).

L’any 2018 ho va intentar de nou a la televisiva «Kidding», em temo que amb menor ressò del que caldria esperar. El «show», escrit per Dave Holstein, parla de Jeff Piccirillo (Carrey) l’estrella d’un programa infantil, el qual traumatitzat per una tragèdia familiar comença a actuar de forma erràtica davant de les càmeres (imagineu en Petri, l’Espinete o en Locomotoro com a víctimes d’una depressió aguda). Aquesta és una situació de partida no gaire original, que en aquest cas és agreujada per l’imperi econòmic que hi ha darrere de l’ídol infantil i del qual viu tota la família.

La combinació entre comèdia i drama, inevitablement negra, funciona prou bé, tant en situacions més previsibles (la dona que l’abandona i troba un nou company, el fill adolescent rebel…) com en d’altres més inusuals (l’amant amb una malaltia terminal, la germana marionetista…) Malgrat un arranjament capil·lar que fa feredat, Carrey se’n surt prou bé, excepte en alguns moments d’histrionisme per exigències del guió. A més està acompanyat d’alguns intèrprets de primera categoria com Frank Langella (el pare), Judy Greer (l’exdona) o Catherine Keener (la germana).

Michel Gondry torna a treballar amb Carrey en qualitat de director i productor. El seu amor per l’animació tradicional de baix pressupost s’adequa a la perfecció amb les característiques entre ingènues i fantasioses d’un programa infantil. La primera temporada acabava amb un estirabot una mica desconcertant; ara que Movistar n’estrena la segona, caldrà que em baralli amb mi mateix per decidir si la miro o no.

Les realitats de la ficció

Escarmentat per l’experiència, m’he dit una vegada i una altra que no llegiré mai més un llibre de Javier Marías; després me’ls regalen i torno a caure-hi com un gamarús. Aquest és del 1998 i es titula «Negra espalda del tiempo», a partir d’una frase de «La Tempesta» de Shakespeare. Encara que es presenti superficialment com una novel·la es tracta d’un objecte bastant més complicat: una reflexió-digressió sobre els límits entre realitat i ficció, originada per les confusions sorgides a partir d’una lectura apressada de «Todas las almas».

De todas mis novelas hay una que permitió (…) no sólo eso, sinó que invitó a sospechar que cuanto se contaba en ella tuviera su correspondencia en mi propia vida, aunque yo no sé si ésta es a su vez parte de la realidad, quizá no lo sería si la contara y algo estoy ya contando. En todo caso, esa novela titulada «Todas las almas» se prestó también a la casi absoluta identificación entre su narrador sin nombre y su autor con nombre, Javier Marías, el mismo de este relato, en el que narrador y autor sí coincidimos y por tanto ya no sé si somos uno o si somos dos, al menos mientras escribo.

Cal dir que hi havia motius per aquesta identificació, ja que el protagonista innominat era un espanyol que feia classes a Oxford, tal com ho va fer durant dos anys el propi Marías. D’aquí a extrapolar que tot el que es narrava a «Todas las almas» tenia un reflex a la realitat va ser un pas que molts lectors poc llegits van fer. Marís s’ocupa doncs a desfer a «Negra espalda dels tiempo» aquesta confusió, tot precisant quins personatges són reals i quins són imaginats. No tan sols això, sinó que amplia la informació amb anècdotes que li han succeït ran de la publicació de la novel·la, afegeix prolixes biografies de literats menors i aventurers (de preferència britànics) i cinquanta coses més que no sempre venen a tomb.

Alguns detalls diria que ja els havia explicat abans, com allò del Regne de Redonda, del qual n’és el monarca, o els cameos que fa el catedràtic Francisco Rico a tots els seus llibres. També relata els greuges que li van infligir els Querejeta pare i filla, quan van adaptar la novel·la al cinema, una història que va fer força soroll en el seu moment i que té cert sentit que aparegui aquí. En canvi, les seves disputes amb Herralde per qüestions pecuniàries, són ventilades amb alguns insults mesquins que produeixen una mica de vergonya aliena.

He sabido hace no mucho, por algunos visitantes ocasionales de la editorial (pero quizá bromeaban), que en todas sus dependencias se notaba un día y otro un olor fuerte, persistente y de lo más desagradable. Al inquirir a los empleados sobre su origen, no tuvieron por lo visto éstos empacho en comunicar a los visitantes estupefactos (extranjero tal vez alguno de ellos, para mayor boca abierta) que el patrono y la patrona, su dicharachera esposa, habían colocado bajo los muebles y las estanterías, semiescondidos y siguiendo al pie de la fórmula las recomendaciones de algún chamán, loco impuro o hechicero, unos cuencos o platitos con sal y vinagre para ahuyentar y neutralizar mediante semejante mezcla mis supuestos vudúes contra su empresa —al parecer cualquier éxito o premio mío son allí vividos como maldición y desgracia y rechinar de dientes…

Sense arribar als amaneraments que gasta l’autor en el present, ja intercala enmig de fragments perfectament llegibles algun dels seus farciments estilístics habituals. Potser el més característic de tots, el d’allargar les frases amb una corrua d’elements sintàcticament equivalents tot i que no sinònims: «voy a relatar lo ocurrido o averiguado o tan sólo sabido —lo ocurrido en mi experiencia, o en mi fabulación, o en mi conocimiento, o es todo sólo conciencia que nunca cesa—…» Segurament hi ha qui gaudeix d’aquesta processó de disjuntives, però a mi em fatiguen i prou.

Malgrat les divagacions, o precisament per això (i per les tafaneries que les acompanyen), el llibre es llegeix força bé, especialment en els trams més informatius, no tant quan es posa estupend i vol fer literatura de totes totes. En definitiva, una de les obres més llegidores de l’autor; però ara sí que no em fareu llegir-ne cap més.

Qui vigila els Watchmen?

Novel·la gràfica de culte que posava en solfa el concepte general dels super-herois, «Watchmen» (1986 - 1987) d’Alan Moore i Dave Gibbons va tenir pretendents per adaptar-la a diversos mitjans des del primer dia. Es publicaren còmics que prolongaven la trama tant pel davant com pel darrera, sempre sense la intervenció dels autors originals i l’any 2009 s’estrenà una pel·lícula bastant fluixa dirigida per Zack Snyder. Era inevitable que en un moment o altre arribés l’adaptació televisiva i podem considerar-nos afortunats que el responsable hagi sigut Damon Lindelof («Lost», «The Leftovers»), el qual, enlloc d’intentar replicar la història original, va optar per crear trames noves. Així, els 9 capítols de «Watchmen» emesos per HBO entre octubre i desembre de 2019, tenien lloc en el mateix univers del còmic de Moore i Gibbons, compartien alguns personatges, encara que en un rol més secundari, però introduïen protagonistes nous de trinca.

L’argument es desenvolupava de forma fragmentària, a la manera d’un gran trencaclosques, en un període de temps que abastava des dels anys 20 fins al present i amb un protagonisme compartimentat segons els capítols. Es tracta d’una manera de fer que convida a la confusió inicial, però que ofereix rèdits satisfactoris i generosos en el moment de la conclusió. Aquesta versió de «Watchmen» torna a incidir en el problema de la responsabilitat que tenen les forces de l’ordre públic, siguin aquestes institucions oficials (policia, jutges…) o iniciatives ciutadanes descontrolades (bandes de super-herois, però també el ku-klux-klan). Més sensible als temps presents, la història opta per centrar la seva mirada en la població negra dels Estats Units, en les injustícies patides en el passat i les que persisteixen ocultes ara mateix.

La presència de personatges de la novel·la original (Laurie Blake, Adrian Veidt, el doctor Manhattan…), introduïts sense posar-nos en antecedents, poden deixar en desavantatge els espectadors que desconeguin qui són i el que representen. Em pregunto fins a quin punt és lícit pressuposar que el públic té determinats coneixements i no puc imaginar-me què en deu treure de clar algú que s’ho miri amb ulls verges. La sèrie també exigeix empassar-se alguns detalls una mica absurds, quan no directament ximples: una cabina telefònica per trucar a la lluna, una catapulta per enviar cadàvers als anells de Saturn… Es tracta d’un compromís entre el realisme i la fantasia que sol funcionar millor sobre la pàgina impresa.

Malgrat tot constitueix un espectacle sovint fascinant, visualment molt cuidat i suficientment intrigant per mantenir en tot moment la nostra atenció. A tot això se li poden afegir una colla d’actors plens de carisma (Jean Smart, Jeremy Irons, Hong Chau, Louis Gossett Jr…), encapçalats per la sempre prodigiosa Regina King. Aquest «Watchmen» va potser una mica de sobrat, creient-se per damunt del nivell habitual del gènere; però no deixa de tenir quelcom de fascinant. À suivre.

Història antiga

Diria que «States of Desire: Travels in Gay America» del patriarca de les lletres gais americanes Edmund White no havia estat mai traduïda al castellà (del català ja ni en parlem). L’any passat va aparèixer a Blatt & Ríos de Buenos Aires en traducció agressivament argentina («salir del clóset», «el sauna», «la mesa ratona», «el levante» (per referir-se al «cruising»)…) de Mariano López Seoane. Es tracta d’un reportatge del viatge que va emprendre l’autor per diverses ciutats americanes amb la intenció de prendre el pols a la seva emergent població gai.

L’original data de 1980, una dècada després de Stonewall, una època en la qual la visibilitat del col·lectiu era ja innegable i els drets LGTB començaven a figurar a les agendes polítiques. Foren anys també d’exploració de les possibilitats del sexe sense inhibicions, dels primers barris gais, de la música «disco», dels clons de bigoti i «jeans» ajustats, dels «poppers» i de Village People. Els heterodoxos sexuals, i molt especialment els homes gais, estaven en plena ebullició, de manera que un reportatge com aquest quedava totalment justificat.

Fa l’efecte que White no partia de cap sistema establert, sinó que anava improvisant sobre la marxa, probablement a partir de contactes que li havien proporcionat els seus amics. Les persones amb les que dialoga poden ser líders locals del moviment o propietaris d’algun comerç que serveix a la comunitat LGTB, però abunden els civils anònims (la majoria de noms s’han falsejat) molts d’ells procedents de la classe mitjana liberal. Són freqüents també les narratives de sortida de l’armari, impulsades gairebé sempre per un trasllat del camp a la ciutat. Encara que no quedi del tot explícit, s’entén que l’autor va mantenir relacions sexuals amb alguns dels seus testimonis, detall que no invalida en cap cas les històries que s’expliquen en el llibre.

El fet que l’any 80 marqués pràcticament la vetlla dels primers indicis de la sida, converteix aquests relats en instantànies punyents d’una forma de vida que quedaria dolorosament interrompuda. Resulta superflu intentar imaginar com hauria sigut el nostre present, si no hagués aparegut la pandèmia; però no per això podem oblidar aquells aires de llibertat que marcaren la dècada dels 70 amb el ferro roent del «Gay Power». «Estados del deseo», ideat en el seu moment com un panorama de l’actualitat, es llegeix ara com un manual d’història gairebé ancestral.

Decepció i mitja

«Utopia», sèrie anglesa de Channel 4 amb dues temporades entre 2013 i 2014, comença de forma molt prometedora. L’argument se centra sobre una novel·la gràfica anomenada «The Utopia Experiments» que sembla profetitzar algunes epidèmies letals del passat. Diversos grups s’enfronten a la recerca del manuscrit d’una seqüela inèdita que suposadament conté informació sobre la supervivència de la Humanitat. Sí, tot plegat és un tebeo, però té la seva gràcia pel to sorneguer i la violència seca. Punts a favor: una estètica de colors primaris i primoroses composicions, dos actors tan fiables com Edward Fox i Stephen Rea. Però la violència acaba cansant per la seva gratuïtat i la trama es complica gradualment fins a l’extrem de fer-se incomprensible. La primera temporada consta de sis episodis i la vam concloure exhaustos.

«Mrs. Fletcher» és una minisèrie basada en una novel·la de Tom Perrotta. Sí, el de «The Leftovers», encara que qui busqui els aspectes visionaris d’aquestos es trobarà abocat a la decepció. En realitat «Mrs. Fletcher» és un típic relat de dona madura i divorciada que decideix refer la seva vida quan el seu fill se’n va per estudiar a la universitat. La situació és tan poc original que fins i tot dóna nom a una síndrome coneguda, la del «niu buit». Previsiblement, Eve Fletcher es descarrega aplicacions de contactes i s’apunta a un curs d’escriptura creativa, mentre que el seu fill té problemes per refrenar les seves tendències d’assetjador. Transsexualitat, drogues, trios i altres esquers pseudo-escandalosos intenten fer pujar l’interès. La sempre agradosa Kathryn Hahn és l’únic salvable de la sensació generalitzada de «deja vu».

L’art del comerç

Crec que «El mapa i el territori» (Anagrama/Empúries, traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué) era l’única novel·la de Michel Houellebecq que tenia pendent de llegir. Em sembla que és la seva obra més extensa i va guanyar el premi Goncourt l’any 2010. Jed Martin, el seu protagonista, és un «heroi» típic de l’autor: procedent de l’alta burgesia, freqüenta poc la seva migrada família, solter, té relacions sexuals amb dones independents o prostitutes. La particularitat que caracteritza Martin és la seva dedicació a les arts plàstiques: primer a la fotografia, després a la pintura, però sempre amb vocació realista i documental. Això permet Houellebecq fer una repassada al món de l’art contemporani en el seu aspecte més crematístic, el de la difusió, les relacions públiques, l’especulació i l’obsessió per l’exclusivitat. És un retrat implacable, però gens paròdic, descrit amb noms i cognoms d’una sèrie de celebritats majoritàriament franceses (hagués estat bé que, encara que fos amb notes al peu, se’ns expliqués qui és cadascú).

Un altre detall que singularitza aquest llibre és l’aparició de Michel Houellebecq com a personatge a qui Jed Martin sol·licita que li escrigui un text pel catàleg de la seva exposició. No es pot parlar ben bé d’un cas d’auto-ficció, perquè el novel·lista té un paper secundari i s'autoretrata sota una llum molt poc favorable amb un masoquisme que du fins a les últimes conseqüències.

L’estança principal, la sala d’estar, l’altra vegada era buida, pel que recordava; ara estava moblada amb un llit i un televisor.
—Sí —va dir en Houellebecq—, després de la seva visita em vaig adonar que era el primer visitant que entrava en aquesta casa, i que probablement en seria l’últim. Llavors em vaig dir, quina necessitat de mantenir la ficció d’una sala que servís per a les recepcions? Per què no instal·lar directament el dormitori a l’estança principal? Al cap i a la fi, em passo la majoria dels dies ajagut. Solc menjar al llit, mirant dibuixos animats a la Fox TV; de tota manera, no organitzava mai cap «recepció».
En efecte, els llençols estaven bruts de molles de torrades i trossos de mortadel·la, de taques de vi i d’unes quantes cremades.
—Anirem a la cuina, però… —va proposar l’autor de «Renaissance».
—He vingut a fer fotos.
—La càmera no li funciona a la cuina?

En gran part del llibre la trama és lleugera, però com és habitual a les seves novel·les abunden les reflexions sobre tota mena de qüestions: la família, la vocació per un ofici, els nous rics d’economies emergents, l’eutanàsia, la França convertida en parc temàtic per a turistes… En arribar a l’últim terç però, es produeix un terrible fet criminal que possibilita la introducció d’un nou personatge, la del policia que investigarà els fets. Les planes que Houellebecq dedica a descriure la vida i circumstàncies d’aquest funcionari alteren el ritme de la trama sense que aportin cap benefici visible. Pel meu gust les hagués alleugerit.

Tret d’aquesta reticència no menor, «El mapa i el territori» és una de les novel·les de Houellebecq que es llegeixen amb més gust: amena, perspicaç i emotiva, amb un grau de provocació menor del que li és habitual. Han passat deu anys des de la seva publicació i manté molt bé el tipus. Molt recomanable.

Només els hi queda l'exili

Com vam poder comprovar l'estiu passat a Geòrgia, la seva església ortodoxa es troba en ple apogeu i la religiositat més rància gaudeix de molt bona salut, un fenomen que crec que també s'ha esdevingut a totes les repúbliques ex-soviètiques d'ençà la fi del règim comunista. Una mirada superficial podria fer pensar que Geòrgia és el país més occidentalitzat del Caucas (la seva capital Tbilisi té alguns racons francament "hipsters"), però no cal gratar gaire per comprovar que coses com les relacions prematrimonials o l'homosexualitat estan molt mal vistes.

En situacions així el cinema pot servir per fer pedagogia i obrir una mica els ulls de la gent sobre la seva pròpia història íntima secreta. Això és el que ha fet Levan Akin, un suec d'arrels georgianes, amb el film "Només ens queda ballar", típic conte d'autoconeixement gai, comú a totes les cinematografies en vies de sensibilització envers els drets humans. Aquí el jove Merab (Levan Gelbakhiani), membre del ballet nacional georgià, s'ha d'enfrontar a l'aparició d'un nou ballarí. El que al principi representa una rivalitat, aviat esdevé motiu de desig; però la societat que els envolta no els hi ho posarà fàcil. Merab descobrirà de la pitjor forma possible, que si vol desenvolupar amb plenitud la seva vida sexual, el millor que pot fer és tocar el dos del país.

"Només ens queda ballar" és una pel·lícula perfectament agradable i de factura molt decent que, apart d'una mica de vida quotidiana caucàsica, poc de nou ens pot oferir. De conflictes similars ja n'hem vist més de deu i més de vint i, en aquest cas, quan la trama es decideix a desemperesir-se, les contrarietats s'acumulen en un breu lapse de temps amb total falta de versemblança. L'únic tret distintiu del film (i el seu atractiu principal) són les escenes de dansa tradicional georgiana, de gran vivacitat i marcada diferenciació sexual.

El que importa més d'aquesta obra és que arribi al públic al que pretén retratar. La seva estrena l'any passat a Tbilisi i Batumi va venir precedida de l'anatema del patriarca de l'església local i nodrides manifestacions de la carcúndia georgiana van intentar impedir-ne les projeccions. Podem congratular-nos que aquestes tiressin endavant, que finalment és del que es tractava.

Lliçons d'anatomia

El primer que sobta de la novel·la "Bieguni" d'Olga Tokarczuk és la varietat de traduccions que ha sofert el seu títol, tot reflectint el fet que és probablement intraduïble. "Bieguni" és el nom d'una vella secta de cristians ortodoxos, que creien en el moviment continu com estratègia per evitar el mal, per això mateix una paraula poc coneguda a la resta del món. El llibre en anglès es diu "Flights" (Vols/Fugides), "Les pérégrins" en francès, "Los errantes" en espanyol, "I vagabondi" en italià, en portuguès "Os vagantes" i en alemany "Unrast" (Inquietud). L'opció catalana, gentilesa de Xavier Farré Vidal, és "COS", potser la que sona més excèntrica de totes, però ja us asseguro que un cop llegit el llibre cobra tot el sentit.

La segona cosa que sobta de "COS" és que difícilment es pot considerar com una novel·la en el sentit tradicional de la paraula. El text consta de 116 fragments de llargada diversa, que van des d'una sola frase fins a més d'una trentena de pàgines. Cada prosa es pot considerar d'un estil diferent: confessional, epistolar, històric, de misteri, reflexiu o miscel·lani. Els assumptes tractats són igualment variats: una desaparició durant unes vacances en una illa de Croàcia, un avió ple de turistes sexuals que tornen a casa, un home que conviu amb la seva cama amputada, una glossa sobre la viquipèdia, una mirada aguda a l'anglès com a primera llengua...

Hi ha països en què la gent parla en anglès. Però no el parlen com nosaltres, que tenim la nostra pròpia llengua amagada en els equipatges de mà, en els necessers, i que només fem servir l'anglès quan som de viatge, en països estrangers i amb gent que no coneixem. Es fa difícil d'imaginar, però l'anglès és la seva llengua autèntica! Molt sovint, l'única. No tenen on tornar ni com dirigir-se en els moments de dubte.

    Com s'han de sentir perduts en aquest món on cada instrucció, cada paraula de la cançó més estúpida, cada carta dels restaurants, la correspondència comercial més fútil, els botons que s'han de prémer a l'ascensor són en la seva llengua privada. En parlar, poden ser compresos per qualsevol, i les seves anotacions, potser haurien de xifrar-les. Allà on es trobin, tots els altres tenen un accés il·limitat a ells, tots i tot.

De mica en mica, enmig d'aquest calaix de sastre, es van trobant alguns trets unificadors. Un d'ells és el viatge, el moviment, els desplaçaments, en un sentit molt ampli i en enfocaments polièdrics: vehicles, cartografia, equipatges, hotels, aeroports, duanes, geografia, exploradors... L'altre gran tema és el cos humà en el seu sentit més analític: estudiat en parts, preservat en formol, dissecccionat, buidat en guix... Les connexions entre cada peça són sovint etèries i no estic segur que tot plegat tingui cap mena de significat més enllà dels suggeriments que provoquen la juxtaposició d'ítems heterogenis.

A partir dels trenta anys l'ésser humà comença a empetitir-se lentament.

Cada any mor més gent d'una coça d'ase que en les catàstrofes aèries.

Si et trobes al fons del pou, estaràs en disposició de veure les estrelles fins i tot durant el dia.

Saps que comparteixes el teu aniversari amb nou milions més de persones a la Terra?

La guerra més curta de la història va ser entre Zanzíbar i Anglaterra, l'any 1896. Va durar tan sols 38 minuts.

(...) Un cos humà normal conté prou sofre per matar un gos.

"Arachibutyrophobia" és la por que la mantega de cacauet s'enganxi al paladar.

"COS" recorda pel seu esperit fragmentari i enciclopèdic les novel·les de W. G. Sebald. No és un estil que convidi a llegir el llibre d'una tirada, com si fos un "thriller", però la majoria de fragments tenen gran valor fins i tot consumits individualment. Olga Tocarczuk demostra intel·ligència, empatia i humor, tres virtuts que combinades justifiquen que li continuem seguint la pista amb atenció. Un Nobel diria que merescut.

Tenir poder sobre el cos és realment ser rei tant de la vida com de la mort, és molt més que no pas ser Emperador fins i tot del país més gran. Per això m'adreço a Vostra Altesa d'aquesta manera, com a un arrendatari de la vida i de la mort, a un tirà i a un usurpador, i no demano sinó que exigeixo. Retorna'm el cos del meu pare perquè el pugui enterrar. Senyor, t'acompanyaré com una veu de les tenebres, fins i tot quan mori no et deixaré tranquil, no deixaré de xiuxiuejar-te.

Infidels

Teòricament una sèrie com «The Righteous Gemstones» («Los Gemstone» / «Los honestos Gemstones»), el retrat satíric sobre una família de tele-evangelistes, hauria de tenir tots els números perquè m’agradés. Jo que ja sóc poc amic dels sentiments religiosos, perdo definitivament els papers quan s’alien amb l’explotació pecuniària dels crèduls creients. Per això aquesta colla ideada per Danny McBride, mesquina, xarona i desestructurada, hauria de constituir un espectacle digne de la meva atenció. Compta a més amb el protagonisme de John Goodman, com a cap del clan, i no se m’acut actor més sòlid per encarnar tanta autoritat i tanta malícia calculada.

Malauradament ni les lluites de poder entre els fills, ni els tocs de vulgaritat carregada de lluentons, ni els numerets musicals de country & western acaben atrapant. La idea darrera de «The Righteous Gemstones» podria fer pensar en una versió de «mercadillo» de l’excel·lent «Succession», però sense els seus guions de ferro i la seva ambientació de somni. A més la sèrie voldria que, a pesar de la degradació grotesca dels seus protagonistes, els hi agaféssim estima, cosa que per a mi no aconsegueix. Per això acaba la primera temporada amb indiferència, sense possibilitat de redempció en el futur.

Similar o pitjor és «On Becoming a God in Central Florida» en la qual Kirsten Dunst és animadora en un parc aquàtic de Florida. En morir el seu marit (el guapet Alexander Skarsgard), descobreix que està arruïnada per culpa d’una estafa piramidal que empra maneres de secta d’autoajuda. Decidida a rescabalar-se, s’introdueix dins de l’organització no sé si per esdevenir un dels seus líders o per dinamitar-la des de dins.

Kirsten Dunst és, juntament amb René Zellweger, una de les actrius a qui tinc més mania (tot i que a «Fargo» ho va brodar), això ja hauria d’haver sigut suficient per desaconsellar-me aquesta sèrie. Però la contemplació de la cobdícia humana junyida a la ruqueria col·lectiva, pròpies de les grans estafes, se m’ha fet difícil de contemplar. A cada capítol l’obnubilació dels personatges assolia noves cotes en el terreny del ridícul. De comú acord, J. i jo vam decidir abandonar la sèrie al final del cinquè capítol.

Realitat oculta

Els contes de «Las cosas que perdimos en el fuego» de Mariana Enriquez  (no Enríquez) combinen una gran solidesa literària amb una unitat genèrica que es pot qualificar sense manies com «horror», un gènere diria que poc freqüent a les lletres hispanoamericanes. Aquest «horror» (el qualificatiu el prendré de manera laxa, però ja ens entenem) adopta formes molt diverses, algunes de molt clàssiques, d’altres més inclassificables; de vegades com una quasi benvinguda alteració de la quotidianitat, en altres casos com un esglaiador malson difícil d’oblidar. Un altre tret que uneix aquests contes és la seva clara adhesió a la realitat present d’un país i d’un temps, que és el de l’Argentina contemporània.

Ja a l’inicial «El chico sucio» se’ns descriu un barri que havia sigut burgès i que ara ha estat envaït per delinqüents, drogoaddictes i altres marginats, en un procés invers a la gentrificació. L’hereva d’un d’aquests casalots, intenta redimir el seu sentiment de culpa ajudant un nen desemparat sense imaginar on s’està ficant. Aquest reflex social el trobem també al sinistre «Bajo el agua negra», en el qual una aglomeració de barraques, el que anomenen a l’Argentina una «villa miseria», representa un cau d’extrema degradació i follia, al temps que serveix d’escenari per les malifetes de la policia. La riera fosca i tòxica que travessa el poblat oculta ossos i ferralla, les deixalles d’una història que s’ha volgut silenciar, ecos en gran part de la dictadura dels anys 70. Aquesta mateixa dictadura de torturats i desapareguts reapareix en forma de fantasmes a «La Hosteria», on un edifici «rememora» l’ús pervers que va tenir anys enrere.

No hi falten recursos clàssics com les cases encantades, les persones deformes o les presències fantasmagòriques, però també elements més actuals com les drogues socials, els hikikomori o la violència de gènere. Precisament, el titular «Las cosas que perdimos en el fuego» aborda una epidèmia de crims masclistes mitjançant el foc prenent una solució totalment inesperada.

Onze contes variats, tots de gran nivell, amb un poder de suggestió que els permet finalitzar abruptament abans que el seu efecte s’hagi esbravat. Si entre tots ells n’hagués d’escollir un, possiblement seria el de «Pablito clavó un clavito: una evocación del Petiso Orejudo», pel seu humor indirecte i estrafolari, on un guia turístic especialitzat en el Buenos Aires criminal comença a obsessionar-se per l’assassí citat al títol, un infanticida compulsiu.

La ciudad no tenía grandes asesinos, si se exceptuaban los dictadores, no incluidos en el tour por corrección política. Algunos de los asesinos de los que Pablo hablaba habían cometido crímenes atroces, pero bastante comunes según cualquier catálogo de violencia patológica. El Petiso era distinto. Era raro. No tenía más motivos que su deseo y parecía una especie de metáfora, el lado oscuro de la orgullosa Argentina del Centenario, un presagio del mal por venir, un anuncio de que había mucho más que palacios y estancias en el país, una cachetada al provincianismo de las élites argentinas que creían que sólo cosas buenas podían llegar de la fastuosa y anhelada Europa. Lo más hermoso era que el Petiso no tenía la más mínima conciencia de esto: a él sólo le gustaba atacar niños y encender hogueras. Porque también era pirómano; le gustaba ver las llamas y observar el trabajo de los bomberos, «sobre todo, cuando se caían al fuego», como le había dicho a uno de los interrogadores.

Mariana Enriquez acaba de guanyar el Premio Herralde de Novela amb «Nuestra parte de noche», llibre del que tothom en diu meravelles. Com que consta de moltes més pàgines, bo és tastar abans aquest recomanable «Las cosas que perdimos en el fuego» per escatir si el to i l’estil ens convencen. Aposto que sí.

Vida sexual insana

La segona temporada de «Sex Education» (Netflix) deixa clar, per si algú tenia dubtes, que és una sèrie destinada a un públic amb edat d’anar encara a l’institut. Teòricament s’hi plantegen qüestions referents al sexe que en moltes assignatures d’educació sexual queden en el tinter. No és que el programa ofereixi solucions, però almenys potencia el diàleg, que ja és molt. A més, els temes que es toquen són d’una enorme varietat i procuren evitar cenyir-se a les relacions més estàndard ni al plaer exclusivament masculí: fetitxisme, assetjament al transport públic, asexualitat, lavatives… De vegades el to és una mica exagerat —el cas del masturbador compulsiu, l’epidèmia de clamídia que provoca una resposta histèrica, l’adaptació sicalíptica de Shakespeare…—, però suposo que aquest és el preu que cal pagar per fer-ho tot més entretingut.

Otis (Asa Butterfield) continua atenent les consultes sexuals dels seus condeixebles d’institut, ara en competència amb la seva mare sexòloga (Gillian Anderson), que hi ha estat contractada com terapeuta oficial. No deixa de ser curiós que Otis, tan disposat a donar consells, tingui en comparació una vida sexual tan migrada i inexperta. En un establiment on tothom carda pels descosits, Otis i el seu amic Eric (Ncuti Gatwa) queden forçats per exigències del guió a una virginitat quasi permanent, cadascun d’ells sotmès a escollir parella entre dues opcions desiguals.

Bona selecció d’èxits pop d’ahir, d’avui i de sempre, preciosos paisatges, i una ambientació una mica ianqui: potser és tendència en el Regne Unit post-brexit. El treball interpretatiu d’Asa Butterfield em continua semblant un dels punts forts de la sèrie. En canvi, la Gillian Anderson sona terriblement afectada, a les antípodes del que hauria de ser una sexòloga desinhibida. L’espectador adult hauria de ser conscient que «Sex Education» no està pensada per ell i, per tant, se l’hauria de mirar amb esperit relaxat i sense prejudicis.

L’aventurer improbable

Degut al poc entusiasme que em va produir la primera part, no tenia cap intenció de llegir-ne la continuació; però, en trobar-me el llibre al taulell de novetats de la meva biblioteca, no vaig poder resistir la temptació. Estic parlant d’«El negociado del yin y el yang» d’Eduardo Mendoza, que prossegueix la trilogia que l’autor ha batejat «La tres leyes del movimiento».

La novel·la reprèn l’agitada vida d’aquell Rufo Batalla, indissimulat alter ego del propi Mendoza, a través del qual l’autor es permet intercalar de tant en tant apunts històrics o notes de viatge, probablement extrets de la seva biografia. Ens trobem en el moment de l’agonia i mort del dictador Franco, i Batalla es disposa a abandonar Nova York per retornar al domicili familiar. Abans però reapareix el príncep Tuukulo, etern aspirant al tron de Livònia, que li encarrega una missió especial a l’Extrem Orient. L’acció salta de Tòquio a Malàisia i Tailàndia enmig d’innombrables incidències a les quals el protagonista es presta amb la mateixa passivitat amb la que es lliura a les moltes dames atractives que el pretenen. Un cop arribat a Barcelona, restableix el contacte amb la mare i la germana, i fa una escapada a Alemanya, per visitar el seu misteriós germà.

Els episodis se succeeixen, variats i curiosos, però sense rellevància especial en el pla general de l’obra. Es diria que Mendoza escriu a raig, sense gaire premeditació, el que se li va acudint, i aquest Rufo gris i sense iniciatives no és la companyia més engrescadora, per molt que s’hi barregin aquests prínceps d’opereta que ni són interessants ni fan ja cap gràcia. Lamentablement aquí l’humor és el que més es troba a faltar. Queden, això sí, algunes frases que intenten descriure de forma gairebé epigramàtica la situació política durant la transició espanyola o l’esmorteïda Barcelona de l’època (“un reducto provinciano, hipertrofiado, endogámico y pretencioso”, que tenia “un gorila albino apodado sin ingenio Copito de Nieve”). Però en general ja es veu que la cosa és negligent i no va enlloc.

Eduardo Mendoza, amb tots els premis haguts i per haver a la butxaca, i prou diletant com per no aspirar a entrar a la Real Academia (ja hi ha en Cercas fent tots els mèrits possibles per ocupar poltrona), sembla situat per damunt del bé i del mal. Es diria que ningú no li passa comptes ni li exigeix un control de qualitat: li publiquen qualsevol cosa, fins i tot textos que serien inacceptables en un desconegut. Prometo que, llevat que s’interposin circumstàncies adverses, no hi reincidiré.