Novel·la gràfica de culte que posava en solfa el concepte general dels super-herois, «Watchmen» (1986 - 1987) d’Alan Moore i Dave Gibbons va tenir pretendents per adaptar-la a diversos mitjans des del primer dia. Es publicaren còmics que prolongaven la trama tant pel davant com pel darrera, sempre sense la intervenció dels autors originals i l’any 2009 s’estrenà una pel·lícula bastant fluixa dirigida per Zack Snyder. Era inevitable que en un moment o altre arribés l’adaptació televisiva i podem considerar-nos afortunats que el responsable hagi sigut Damon Lindelof («Lost», «The Leftovers»), el qual, enlloc d’intentar replicar la història original, va optar per crear trames noves. Així, els 9 capítols de «Watchmen» emesos per HBO entre octubre i desembre de 2019, tenien lloc en el mateix univers del còmic de Moore i Gibbons, compartien alguns personatges, encara que en un rol més secundari, però introduïen protagonistes nous de trinca.
L’argument es desenvolupava de forma fragmentària, a la manera d’un gran trencaclosques, en un període de temps que abastava des dels anys 20 fins al present i amb un protagonisme compartimentat segons els capítols. Es tracta d’una manera de fer que convida a la confusió inicial, però que ofereix rèdits satisfactoris i generosos en el moment de la conclusió. Aquesta versió de «Watchmen» torna a incidir en el problema de la responsabilitat que tenen les forces de l’ordre públic, siguin aquestes institucions oficials (policia, jutges…) o iniciatives ciutadanes descontrolades (bandes de super-herois, però també el ku-klux-klan). Més sensible als temps presents, la història opta per centrar la seva mirada en la població negra dels Estats Units, en les injustícies patides en el passat i les que persisteixen ocultes ara mateix.
La presència de personatges de la novel·la original (Laurie Blake, Adrian Veidt, el doctor Manhattan…), introduïts sense posar-nos en antecedents, poden deixar en desavantatge els espectadors que desconeguin qui són i el que representen. Em pregunto fins a quin punt és lícit pressuposar que el públic té determinats coneixements i no puc imaginar-me què en deu treure de clar algú que s’ho miri amb ulls verges. La sèrie també exigeix empassar-se alguns detalls una mica absurds, quan no directament ximples: una cabina telefònica per trucar a la lluna, una catapulta per enviar cadàvers als anells de Saturn… Es tracta d’un compromís entre el realisme i la fantasia que sol funcionar millor sobre la pàgina impresa.
Malgrat tot constitueix un espectacle sovint fascinant, visualment molt cuidat i suficientment intrigant per mantenir en tot moment la nostra atenció. A tot això se li poden afegir una colla d’actors plens de carisma (Jean Smart, Jeremy Irons, Hong Chau, Louis Gossett Jr…), encapçalats per la sempre prodigiosa Regina King. Aquest «Watchmen» va potser una mica de sobrat, creient-se per damunt del nivell habitual del gènere; però no deixa de tenir quelcom de fascinant. À suivre.
L’argument es desenvolupava de forma fragmentària, a la manera d’un gran trencaclosques, en un període de temps que abastava des dels anys 20 fins al present i amb un protagonisme compartimentat segons els capítols. Es tracta d’una manera de fer que convida a la confusió inicial, però que ofereix rèdits satisfactoris i generosos en el moment de la conclusió. Aquesta versió de «Watchmen» torna a incidir en el problema de la responsabilitat que tenen les forces de l’ordre públic, siguin aquestes institucions oficials (policia, jutges…) o iniciatives ciutadanes descontrolades (bandes de super-herois, però també el ku-klux-klan). Més sensible als temps presents, la història opta per centrar la seva mirada en la població negra dels Estats Units, en les injustícies patides en el passat i les que persisteixen ocultes ara mateix.
La presència de personatges de la novel·la original (Laurie Blake, Adrian Veidt, el doctor Manhattan…), introduïts sense posar-nos en antecedents, poden deixar en desavantatge els espectadors que desconeguin qui són i el que representen. Em pregunto fins a quin punt és lícit pressuposar que el públic té determinats coneixements i no puc imaginar-me què en deu treure de clar algú que s’ho miri amb ulls verges. La sèrie també exigeix empassar-se alguns detalls una mica absurds, quan no directament ximples: una cabina telefònica per trucar a la lluna, una catapulta per enviar cadàvers als anells de Saturn… Es tracta d’un compromís entre el realisme i la fantasia que sol funcionar millor sobre la pàgina impresa.
Malgrat tot constitueix un espectacle sovint fascinant, visualment molt cuidat i suficientment intrigant per mantenir en tot moment la nostra atenció. A tot això se li poden afegir una colla d’actors plens de carisma (Jean Smart, Jeremy Irons, Hong Chau, Louis Gossett Jr…), encapçalats per la sempre prodigiosa Regina King. Aquest «Watchmen» va potser una mica de sobrat, creient-se per damunt del nivell habitual del gènere; però no deixa de tenir quelcom de fascinant. À suivre.
Ja havia escoltat que estava bé, i tothom posa molt èmfasis en els capítols finals on veus que tot encaixa. Suposo que a mi m'agradarà, no? Crec que abans de començar la sèrie em tornaré a mirar la peli de Zack Snyder per recordar els personatges originals, que els tinc una mica oblidats.
ResponEliminaSí, crec que t'agradarà i sí, convé rellegir el còmic o reveure el film.
EliminaM'has recordat que al final serà inevitable que em posi HBO, però no per veure aquesta sèrie. Em sembla que aquesta la deixaré passar igualment.
ResponEliminaInevitable-inevitable no hi ha res, també es pot sobreviure sense: comencen a haver tantes plataformes de TV, que tot sembla una mica prescindible.
Elimina