El que importa i el que no

Com ja sabeu, en aquest blog el gènere de la poesia no se sol tocar, a menys que es tracti de Wisława Szymborska. Si faig una excepció amb Josep Pedrals, és perquè el seu «Els límits del Quim Porta», obra que va fer molt de soroll l’any 2018, és un llibre híbrid, que combina a parts desiguals una bona dosi de prosa salpebrada d’alguns poemes d’estil i to molts diversos; però, vaja, que el vers està en minoria. Es tracta de la tercera part d’una trilogia, de la qual desconec les parts anteriors, però que en tot cas no m’han fet cap falta a l’hora de comprendre els successos de la present.

Quatre personatges es reuneixen per esbrinar el parador del seu mentor Quim Porta. Aquests són en Ventura Astruc, en Maties Galí, en Pedrals mateix que fa de narrador i la seva xicota Carmina. Durant les seves perquisicions s’esdevenen tota mena d’aventures, especialment quan s’enfronten a una secta d’antagonistes embarcada en la recerca de l’Apotropaica Catalanensis, obra màgica on rau l’essència de la catalanitat. Durant les moltes estones d’inacció els quatre amics beuen, mengen i sobretot xerren pels descosits. El contingut de les seves converses passa sense solució de continuïtat de la tafaneria de safareig, a la filosofia, l’assaig filològic o les ocupacions mundanes, per emprendre tot seguit el camí de viceversa.

En Pedrals és un alquimista del mot [els títols de la trilogia, «El furgatori», «El romanço d’Anna Tirant» i «Els límits del Quim Porta» ja alerten que l’autor és un tremendo] que no es priva de jugar amb tots els registres de la llengua, des del més elevat al més groller. A les pàgines d’aquest llibre tant podreu trobar disquisicions conceptuals molt fines, com acudits de pèssima categoria (que són sempre els millors!), poemes en tota mena de formats mètrics i moments de fulletó descordat, tot presidit per un humor que actua com a digestiu d’ampli espectre.

Malgrat l’exhibició pirotècnica d’un enginy sense límits, la literatura de Pedrals suggereix sempre una facilitat natural que fa oblidar a mitges l’artifici. Admireu per exemple aquesta contrapeteria, que ofereix un significat nou i obscè, si intercanvieu vers a vers els principis dels mots:

Si et comenten els sillons
i vols seure’n el truquet,
hi ha una basa de carrets
on collen sense fondons.

O aquesta PIMPINELLA ALTERNA, on cal obtenir un contingut secret en aïllar els versos imparells:

Tu no em diguis pú-
blicament què irri-
ta just quan em fi-
blen mots que m’apla-
co dins de la fi-
bra sensible i xun-
ga, l’arrel d’un rà-
l·li emotiu que em tra-
va, que em fa plorar.

Força divertit, en efecte, sobretot consumit en petites dosis, ja que 615 pàgines d’enlluernament continu no són aptes per a tots els estómacs. Tampoc ho és el sentit últim de tot plegat, ja apuntat pel nom dels personatges (Ventura Astruc, dit «l’Astructura», i Maties Galí, «galimaties») o per les interpel·lacions al lector, identificat com a «Ull de la Providència». «Els límits del Quim Porta» es revela en última instància com una al·legoria sobre la lectura i la interpretació dels textos (i de la realitat), un assumpte un xic abstracte per a la majoria dels mortals, en gran part un passatemps per a filòlegs i altres lectors agosarats.

—Dom Pedrals fa trencaclosques i juga amb l’ambigüitat de manera que sempre ens deixa un espai per al punt de vista alternatiu i les males interpretacions. És el pitjor que et pots trobar en un redactor, en un curador, en un editor!
    El problema és que tot el que tenim del Quim Porta passa, inexorablement, per la seva metàfora conceptista, multiplicada, polisemitzada, oximoronitzada, reescrita en un símil, convertida en antítesi i, fins i tot, buidada de tot possible sentit perquè quedi la mar de poètic i no tinguis ni puta idea de què collons vol dir perquè, segurament, ell tampoc ha entès una merda o que la seva veritat li semblava inquietament adusta.
    D’aquesta manera, no acaba d’establir mai cap principi, cap sistema, cap convicció. Només fa castells de focs, artilleria verbal que va molt amunt i fa peterrons en la celístia.
    Gasta la pólvora en salves al no-res!