Els còmics gaudeixen de l’estima del públic, però els premis se’ls emporten els tràgics; per això, des de temps immemorial, els actors especialitzats en fer riure han fet esporàdiques incursions en el drama per sentir-se respectats. En alguns casos és més d’agrair que en altres; per exemple, l’habitualment insuportable Jim Carrey, ha aconseguit les seves actuacions més interessants en rols semi-dramàtics com els que va fer a «The Truman Show» (Peter Weir, 1998), «Man on the Moon» (Milos Forman, 1999) o «Eternal Sunshine of the Spotless Mind» (Michel Gondry, 2004).
L’any 2018 ho va intentar de nou a la televisiva «Kidding», em temo que amb menor ressò del que caldria esperar. El «show», escrit per Dave Holstein, parla de Jeff Piccirillo (Carrey) l’estrella d’un programa infantil, el qual traumatitzat per una tragèdia familiar comença a actuar de forma erràtica davant de les càmeres (imagineu en Petri, l’Espinete o en Locomotoro com a víctimes d’una depressió aguda). Aquesta és una situació de partida no gaire original, que en aquest cas és agreujada per l’imperi econòmic que hi ha darrere de l’ídol infantil i del qual viu tota la família.
La combinació entre comèdia i drama, inevitablement negra, funciona prou bé, tant en situacions més previsibles (la dona que l’abandona i troba un nou company, el fill adolescent rebel…) com en d’altres més inusuals (l’amant amb una malaltia terminal, la germana marionetista…) Malgrat un arranjament capil·lar que fa feredat, Carrey se’n surt prou bé, excepte en alguns moments d’histrionisme per exigències del guió. A més està acompanyat d’alguns intèrprets de primera categoria com Frank Langella (el pare), Judy Greer (l’exdona) o Catherine Keener (la germana).
Michel Gondry torna a treballar amb Carrey en qualitat de director i productor. El seu amor per l’animació tradicional de baix pressupost s’adequa a la perfecció amb les característiques entre ingènues i fantasioses d’un programa infantil. La primera temporada acabava amb un estirabot una mica desconcertant; ara que Movistar n’estrena la segona, caldrà que em baralli amb mi mateix per decidir si la miro o no.
L’any 2018 ho va intentar de nou a la televisiva «Kidding», em temo que amb menor ressò del que caldria esperar. El «show», escrit per Dave Holstein, parla de Jeff Piccirillo (Carrey) l’estrella d’un programa infantil, el qual traumatitzat per una tragèdia familiar comença a actuar de forma erràtica davant de les càmeres (imagineu en Petri, l’Espinete o en Locomotoro com a víctimes d’una depressió aguda). Aquesta és una situació de partida no gaire original, que en aquest cas és agreujada per l’imperi econòmic que hi ha darrere de l’ídol infantil i del qual viu tota la família.
La combinació entre comèdia i drama, inevitablement negra, funciona prou bé, tant en situacions més previsibles (la dona que l’abandona i troba un nou company, el fill adolescent rebel…) com en d’altres més inusuals (l’amant amb una malaltia terminal, la germana marionetista…) Malgrat un arranjament capil·lar que fa feredat, Carrey se’n surt prou bé, excepte en alguns moments d’histrionisme per exigències del guió. A més està acompanyat d’alguns intèrprets de primera categoria com Frank Langella (el pare), Judy Greer (l’exdona) o Catherine Keener (la germana).
Michel Gondry torna a treballar amb Carrey en qualitat de director i productor. El seu amor per l’animació tradicional de baix pressupost s’adequa a la perfecció amb les característiques entre ingènues i fantasioses d’un programa infantil. La primera temporada acabava amb un estirabot una mica desconcertant; ara que Movistar n’estrena la segona, caldrà que em baralli amb mi mateix per decidir si la miro o no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada