dilluns, 10 de febrer de 2020

L’art del comerç


Crec que «El mapa i el territori» (Anagrama/Empúries, traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué) era l’única novel·la de Michel Houellebecq que tenia pendent de llegir. Em sembla que és la seva obra més extensa i va guanyar el premi Goncourt l’any 2010. Jed Martin, el seu protagonista, és un «heroi» típic de l’autor: procedent de l’alta burgesia, freqüenta poc la seva migrada família, solter, té relacions sexuals amb dones independents o prostitutes. La particularitat que caracteritza Martin és la seva dedicació a les arts plàstiques: primer a la fotografia, després a la pintura, però sempre amb vocació realista i documental. Això permet Houellebecq fer una repassada al món de l’art contemporani en el seu aspecte més crematístic, el de la difusió, les relacions públiques, l’especulació i l’obsessió per l’exclusivitat. És un retrat implacable, però gens paròdic, descrit amb noms i cognoms d’una sèrie de celebritats majoritàriament franceses (hagués estat bé que, encara que fos amb notes al peu, se’ns expliqués qui és cadascú).

Un altre detall que singularitza aquest llibre és l’aparició de Michel Houellebecq com a personatge a qui Jed Martin sol·licita que li escrigui un text pel catàleg de la seva exposició. No es pot parlar ben bé d’un cas d’auto-ficció, perquè el novel·lista té un paper secundari i s'autoretrata sota una llum molt poc favorable amb un masoquisme que du fins a les últimes conseqüències.
L’estança principal, la sala d’estar, l’altra vegada era buida, pel que recordava; ara estava moblada amb un llit i un televisor.
—Sí —va dir en Houellebecq—, després de la seva visita em vaig adonar que era el primer visitant que entrava en aquesta casa, i que probablement en seria l’últim. Llavors em vaig dir, quina necessitat de mantenir la ficció d’una sala que servís per a les recepcions? Per què no instal·lar directament el dormitori a l’estança principal? Al cap i a la fi, em passo la majoria dels dies ajagut. Solc menjar al llit, mirant dibuixos animats a la Fox TV; de tota manera, no organitzava mai cap «recepció».
En efecte, els llençols estaven bruts de molles de torrades i trossos de mortadel·la, de taques de vi i d’unes quantes cremades.
—Anirem a la cuina, però… —va proposar l’autor de «Renaissance».
—He vingut a fer fotos.
—La càmera no li funciona a la cuina?
En gran part del llibre la trama és lleugera, però com és habitual a les seves novel·les abunden les reflexions sobre tota mena de qüestions: la família, la vocació per un ofici, els nous rics d’economies emergents, l’eutanàsia, la França convertida en parc temàtic per a turistes… En arribar a l’últim terç però, es produeix un terrible fet criminal que possibilita la introducció d’un nou personatge, la del policia que investigarà els fets. Les planes que Houellebecq dedica a descriure la vida i circumstàncies d’aquest funcionari alteren el ritme de la trama sense que aportin cap benefici visible. Pel meu gust les hagués alleugerit.

Tret d’aquesta reticència no menor, «El mapa i el territori» és una de les novel·les de Houellebecq que es llegeixen amb més gust: amena, perspicaç i emotiva, amb un grau de provocació menor del que li és habitual. Han passat deu anys des de la seva publicació i manté molt bé el tipus. Molt recomanable.

2 comentaris:

  1. El mes que ve en farem un Houellebecq, al club. Però no és aquest. Les partícules elementals. Soc un atxa, equivocant-me.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si no recordo malament, és més curt però més complicat.

      Suprimeix