dissabte, 8 de febrer de 2020

Lliçons d'anatomia

El primer que sobta de la novel·la "Bieguni" d'Olga Tokarczuk és la varietat de traduccions que ha sofert el seu títol, tot reflectint el fet que és probablement intraduïble. "Bieguni" és el nom d'una vella secta de cristians ortodoxos, que creien en el moviment continu com estratègia per evitar el mal, per això mateix una paraula poc coneguda a la resta del món. El llibre en anglès es diu "Flights" (Vols/Fugides), "Les pérégrins" en francès, "Los errantes" en espanyol, "I vagabondi" en italià, en portuguès "Os vagantes" i en alemany "Unrast" (Inquietud). L'opció catalana, gentilesa de Xavier Farré Vidal, és "COS", potser la que sona més excèntrica de totes, però ja us asseguro que un cop llegit el llibre cobra tot el sentit.

La segona cosa que sobta de "COS" és que difícilment es pot considerar com una novel·la en el sentit tradicional de la paraula. El text consta de 116 fragments de llargada diversa, que van des d'una sola frase fins a més d'una trentena de pàgines. Cada prosa es pot considerar d'un estil diferent: confessional, epistolar, històric, de misteri, reflexiu o miscel·lani. Els assumptes tractats són igualment variats: una desaparició durant unes vacances en una illa de Croàcia, un avió ple de turistes sexuals que tornen a casa, un home que conviu amb la seva cama amputada, una glossa sobre la viquipèdia, una mirada aguda a l'anglès com a primera llengua...
Hi ha països en què la gent parla en anglès. Però no el parlen com nosaltres, que tenim la nostra pròpia llengua amagada en els equipatges de mà, en els necessers, i que només fem servir l'anglès quan som de viatge, en països estrangers i amb gent que no coneixem. Es fa difícil d'imaginar, però l'anglès és la seva llengua autèntica! Molt sovint, l'única. No tenen on tornar ni com dirigir-se en els moments de dubte.
    Com s'han de sentir perduts en aquest món on cada instrucció, cada paraula de la cançó més estúpida, cada carta dels restaurants, la correspondència comercial més fútil, els botons que s'han de prémer a l'ascensor són en la seva llengua privada. En parlar, poden ser compresos per qualsevol, i les seves anotacions, potser haurien de xifrar-les. Allà on es trobin, tots els altres tenen un accés il·limitat a ells, tots i tot.
De mica en mica, enmig d'aquest calaix de sastre, es van trobant alguns trets unificadors. Un d'ells és el viatge, el moviment, els desplaçaments, en un sentit molt ampli i en enfocaments polièdrics: vehicles, cartografia, equipatges, hotels, aeroports, duanes, geografia, exploradors... L'altre gran tema és el cos humà en el seu sentit més analític: estudiat en parts, preservat en formol, dissecccionat, buidat en guix... Les connexions entre cada peça són sovint etèries i no estic segur que tot plegat tingui cap mena de significat més enllà dels suggeriments que provoquen la juxtaposició d'ítems heterogenis.
A partir dels trenta anys l'ésser humà comença a empetitir-se lentament.
Cada any mor més gent d'una coça d'ase que en les catàstrofes aèries.
Si et trobes al fons del pou, estaràs en disposició de veure les estrelles fins i tot durant el dia.
Saps que comparteixes el teu aniversari amb nou milions més de persones a la Terra?
La guerra més curta de la història va ser entre Zanzíbar i Anglaterra, l'any 1896. Va durar tan sols 38 minuts.
(...) Un cos humà normal conté prou sofre per matar un gos.
"Arachibutyrophobia" és la por que la mantega de cacauet s'enganxi al paladar.
"COS" recorda pel seu esperit fragmentari i enciclopèdic les novel·les de W. G. Sebald. No és un estil que convidi a llegir el llibre d'una tirada, com si fos un "thriller", però la majoria de fragments tenen gran valor fins i tot consumits individualment. Olga Tocarczuk demostra intel·ligència, empatia i humor, tres virtuts que combinades justifiquen que li continuem seguint la pista amb atenció. Un Nobel diria que merescut.
Tenir poder sobre el cos és realment ser rei tant de la vida com de la mort, és molt més que no pas ser Emperador fins i tot del país més gran. Per això m'adreço a Vostra Altesa d'aquesta manera, com a un arrendatari de la vida i de la mort, a un tirà i a un usurpador, i no demano sinó que exigeixo. Retorna'm el cos del meu pare perquè el pugui enterrar. Senyor, t'acompanyaré com una veu de les tenebres, fins i tot quan mori no et deixaré tranquil, no deixaré de xiuxiuejar-te.

2 comentaris:

  1. El tinc a la cua. Però primer estic llegint un altre seu que em sembla fluixíssim.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser aquest t'interessarà més, perquè té molts textos referits a l'anatomia humana.

      Suprimeix