dissabte, 22 de febrer de 2020

A l’ombra de la cultura


S’anomenava Comintern, Internacional Comunista o Tercera Internacional (1919 - 1943) l’organització mundial creada amb l’objectiu de propagar el comunisme a totes les nacions. Inspirant-se en aquest terme s’encunyà Homintern, sinònim de les expressions Màfia Gai o Lobby Gai, totes elles fórmules pejoratives per referir-se a una influència percebuda com excessiva dels grups defensors dels drets de la comunitat LGTB. Gregory Woods, poeta i primer catedràtic d’estudis gais i lesbians al Regne Unit, ha titulat «Homintern» —no cal dir que aplica la paraula amb malícia irònica— l’assaig on intenta rastrejar la influència de la comunitat LGTB en la cultura del segle XX. [«Homintern. Cómo la cultura LGTB liberó al mundo moderno», Dos Bigotes, octubre de 2019, traducció de Federico Zaragoza].

El llibre comença el seu recorregut històric amb Oscar Wilde, responsable involuntari de presentar en públic la figura de l’homosexual masculí i personatge influent molt més enllà de la seva prematura mort. A partir d’aquí l’autor va identificant moments de la història i localitzacions geogràfiques en la qual la comunitat de creadors LGTB (escriptors, artistes plàstics, músics, ballarins, dissenyadors de moda, arquitectes…) presentaren una especial densitat i empenta productiva. Van succeint-se el París dels anys 20, el Berlín d’entreguerres, la Nova York o el Tànger dels anys 50 i el Capri de pràcticament tot el segle.

De cadascun d’aquests llocs s’ofereix una nodrida col·lecció de noms propis, de vegades relacionant-los a nivell de mera tafaneria, d’altres desenvolupant una mica més l’estructura d’aquests nuclis socials. En alguns casos (Mishima, Lorca, Manuel Puig…) la biografia dels implicats es desenvolupa de forma més extensa, no sé exactament perquè. No deixa de sorprendre la quantitat de persones LGTB que van ocupar postures influents en tots els camps durant el segle XX, i suposo que això és precisament el que aquest assaig pretenia.
Para empezar a entender plenamente el potencial de estos encuentros, no hay más que imaginar las conversaciones que se dieron entre estos pares de personajes: Serguéi Eisenstein y Noël Coward, Tamara de Lempicka y Adrienne Monnier, Yukio Mishima y James Merrill, Una Troubridge y Vaslav Nijinsky, Angus Wilson y Albert Arbasino, Yves Saint Laurent y Andy Warhol, Edouard Roditi y Countee Cullen, Kenneth Anger y Roger Peyrefitte, Jean Cocteau y Arno Breyer, Severo Sarduy y Roland Barthes, Roger Casement y Magnus Hirschfeld, Willa Cather y Stephen Tennant, John Minton y Gerard Reve, Anthony Blunt y Ludwig Wittgenstein, René Crevel y Gertrude Stein, Federico García Lorca y Hart Crane, May Sarton y Virginia Woolf, Witold Gombrowicz y Virgilio Piñera… Podríamos narrar una gran parte de la historia de la cultura moderna concentrándonos en sus asuntos amorosos internacionales o en sus asociaciones nacionales…
Un últim capítol aborda el paper públic dels creadors a la societat posterior a Stonewall, en la qual l’armari ha perdut gran part del seu sentit, especialment a l’Occident. Resulta curiós observar com algunes velles glòries —Luchino Visconti, Noël Coward, Somerset Maugham…— consideraren la visibilitat homosexual com un retrocés, atès que es perdia el misteri i la sensació de pertinença a un grup privilegiat.

Ben documentat, extensament anotat i acompanyat d’una bona bibliografia, a aquest sòlid assaig només li trobo a faltar un índex onomàstic per acabar d’arrodonir un volum de consulta imprescindible per tots aquells interessats en la cultura contemporània.

Cap comentari:

Publica un comentari