dissabte, 1 de febrer de 2020

L’aventurer improbable


Degut al poc entusiasme que em va produir la primera part, no tenia cap intenció de llegir-ne la continuació; però, en trobar-me el llibre al taulell de novetats de la meva biblioteca, no vaig poder resistir la temptació. Estic parlant d’«El negociado del yin y el yang» d’Eduardo Mendoza, que prossegueix la trilogia que l’autor ha batejat «La tres leyes del movimiento».

La novel·la reprèn l’agitada vida d’aquell Rufo Batalla, indissimulat alter ego del propi Mendoza, a través del qual l’autor es permet intercalar de tant en tant apunts històrics o notes de viatge, probablement extrets de la seva biografia. Ens trobem en el moment de l’agonia i mort del dictador Franco, i Batalla es disposa a abandonar Nova York per retornar al domicili familiar. Abans però reapareix el príncep Tuukulo, etern aspirant al tron de Livònia, que li encarrega una missió especial a l’Extrem Orient. L’acció salta de Tòquio a Malàisia i Tailàndia enmig d’innombrables incidències a les quals el protagonista es presta amb la mateixa passivitat amb la que es lliura a les moltes dames atractives que el pretenen. Un cop arribat a Barcelona, restableix el contacte amb la mare i la germana, i fa una escapada a Alemanya, per visitar el seu misteriós germà.

Els episodis se succeeixen, variats i curiosos, però sense rellevància especial en el pla general de l’obra. Es diria que Mendoza escriu a raig, sense gaire premeditació, el que se li va acudint, i aquest Rufo gris i sense iniciatives no és la companyia més engrescadora, per molt que s’hi barregin aquests prínceps d’opereta que ni són interessants ni fan ja cap gràcia. Lamentablement aquí l’humor és el que més es troba a faltar. Queden, això sí, algunes frases que intenten descriure de forma gairebé epigramàtica la situació política durant la transició espanyola o l’esmorteïda Barcelona de l’època (“un reducto provinciano, hipertrofiado, endogámico y pretencioso”, que tenia “un gorila albino apodado sin ingenio Copito de Nieve”). Però en general ja es veu que la cosa és negligent i no va enlloc.

Eduardo Mendoza, amb tots els premis haguts i per haver a la butxaca, i prou diletant com per no aspirar a entrar a la Real Academia (ja hi ha en Cercas fent tots els mèrits possibles per ocupar poltrona), sembla situat per damunt del bé i del mal. Es diria que ningú no li passa comptes ni li exigeix un control de qualitat: li publiquen qualsevol cosa, fins i tot textos que serien inacceptables en un desconegut. Prometo que, llevat que s’interposin circumstàncies adverses, no hi reincidiré.

Cap comentari:

Publica un comentari