Com vam poder comprovar l'estiu passat a Geòrgia, la seva església ortodoxa es troba en ple apogeu i la religiositat més rància gaudeix de molt bona salut, un fenomen que crec que també s'ha esdevingut a totes les repúbliques ex-soviètiques d'ençà la fi del règim comunista. Una mirada superficial podria fer pensar que Geòrgia és el país més occidentalitzat del Caucas (la seva capital Tbilisi té alguns racons francament "hipsters"), però no cal gratar gaire per comprovar que coses com les relacions prematrimonials o l'homosexualitat estan molt mal vistes.
En situacions així el cinema pot servir per fer pedagogia i obrir una mica els ulls de la gent sobre la seva pròpia història íntima secreta. Això és el que ha fet Levan Akin, un suec d'arrels georgianes, amb el film "Només ens queda ballar", típic conte d'autoconeixement gai, comú a totes les cinematografies en vies de sensibilització envers els drets humans. Aquí el jove Merab (Levan Gelbakhiani), membre del ballet nacional georgià, s'ha d'enfrontar a l'aparició d'un nou ballarí. El que al principi representa una rivalitat, aviat esdevé motiu de desig; però la societat que els envolta no els hi ho posarà fàcil. Merab descobrirà de la pitjor forma possible, que si vol desenvolupar amb plenitud la seva vida sexual, el millor que pot fer és tocar el dos del país.
"Només ens queda ballar" és una pel·lícula perfectament agradable i de factura molt decent que, apart d'una mica de vida quotidiana caucàsica, poc de nou ens pot oferir. De conflictes similars ja n'hem vist més de deu i més de vint i, en aquest cas, quan la trama es decideix a desemperesir-se, les contrarietats s'acumulen en un breu lapse de temps amb total falta de versemblança. L'únic tret distintiu del film (i el seu atractiu principal) són les escenes de dansa tradicional georgiana, de gran vivacitat i marcada diferenciació sexual.
El que importa més d'aquesta obra és que arribi al públic al que pretén retratar. La seva estrena l'any passat a Tbilisi i Batumi va venir precedida de l'anatema del patriarca de l'església local i nodrides manifestacions de la carcúndia georgiana van intentar impedir-ne les projeccions. Podem congratular-nos que aquestes tiressin endavant, que finalment és del que es tractava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada