diumenge, 16 de febrer de 2020

Les realitats de la ficció

Escarmentat per l’experiència, m’he dit una vegada i una altra que no llegiré mai més un llibre de Javier Marías; després me’ls regalen i torno a caure-hi com un gamarús. Aquest és del 1998 i es titula «Negra espalda del tiempo», a partir d’una frase de «La Tempesta» de Shakespeare. Encara que es presenti superficialment com una novel·la es tracta d’un objecte bastant més complicat: una reflexió-digressió sobre els límits entre realitat i ficció, originada per les confusions sorgides a partir d’una lectura apressada de «Todas las almas».
De todas mis novelas hay una que permitió (…) no sólo eso, sinó que invitó a sospechar que cuanto se contaba en ella tuviera su correspondencia en mi propia vida, aunque yo no sé si ésta es a su vez parte de la realidad, quizá no lo sería si la contara y algo estoy ya contando. En todo caso, esa novela titulada «Todas las almas» se prestó también a la casi absoluta identificación entre su narrador sin nombre y su autor con nombre, Javier Marías, el mismo de este relato, en el que narrador y autor sí coincidimos y por tanto ya no sé si somos uno o si somos dos, al menos mientras escribo.
Cal dir que hi havia motius per aquesta identificació, ja que el protagonista innominat era un espanyol que feia classes a Oxford, tal com ho va fer durant dos anys el propi Marías. D’aquí a extrapolar que tot el que es narrava a «Todas las almas» tenia un reflex a la realitat va ser un pas que molts lectors poc llegits van fer. Marís s’ocupa doncs a desfer a «Negra espalda dels tiempo» aquesta confusió, tot precisant quins personatges són reals i quins són imaginats. No tan sols això, sinó que amplia la informació amb anècdotes que li han succeït ran de la publicació de la novel·la, afegeix prolixes biografies de literats menors i aventurers (de preferència britànics) i cinquanta coses més que no sempre venen a tomb.

Alguns detalls diria que ja els havia explicat abans, com allò del Regne de Redonda, del qual n’és el monarca, o els cameos que fa el catedràtic Francisco Rico a tots els seus llibres. També relata els greuges que li van infligir els Querejeta pare i filla, quan van adaptar la novel·la al cinema, una història que va fer força soroll en el seu moment i que té cert sentit que aparegui aquí. En canvi, les seves disputes amb Herralde per qüestions pecuniàries, són ventilades amb alguns insults mesquins que produeixen una mica de vergonya aliena.
He sabido hace no mucho, por algunos visitantes ocasionales de la editorial (pero quizá bromeaban), que en todas sus dependencias se notaba un día y otro un olor fuerte, persistente y de lo más desagradable. Al inquirir a los empleados sobre su origen, no tuvieron por lo visto éstos empacho en comunicar a los visitantes estupefactos (extranjero tal vez alguno de ellos, para mayor boca abierta) que el patrono y la patrona, su dicharachera esposa, habían colocado bajo los muebles y las estanterías, semiescondidos y siguiendo al pie de la fórmula las recomendaciones de algún chamán, loco impuro o hechicero, unos cuencos o platitos con sal y vinagre para ahuyentar y neutralizar mediante semejante mezcla mis supuestos vudúes contra su empresa —al parecer cualquier éxito o premio mío son allí vividos como maldición y desgracia y rechinar de dientes…
Sense arribar als amaneraments que gasta l’autor en el present, ja intercala enmig de fragments perfectament llegibles algun dels seus farciments estilístics habituals. Potser el més característic de tots, el d’allargar les frases amb una corrua d’elements sintàcticament equivalents tot i que no sinònims: «voy a relatar lo ocurrido o averiguado o tan sólo sabido —lo ocurrido en mi experiencia, o en mi fabulación, o en mi conocimiento, o es todo sólo conciencia que nunca cesa—…» Segurament hi ha qui gaudeix d’aquesta processó de disjuntives, però a mi em fatiguen i prou.

Malgrat les divagacions, o precisament per això (i per les tafaneries que les acompanyen), el llibre es llegeix força bé, especialment en els trams més informatius, no tant quan es posa estupend i vol fer literatura de totes totes. En definitiva, una de les obres més llegidores de l’autor; però ara sí que no em fareu llegir-ne cap més.

Cap comentari:

Publica un comentari