La caiguda del ghetto romà

Giacomo Debenedetti (1901 - 1967) fou el millor especialista italià en la novel·la del segle XX, traductor a més d'obres de Marcel Proust, George Eliot o Henry Miller. El seu llibret "16 Ottobre 1943" té un lloc únic en la seva obra, com a crònica viscuda d'uns fets recents. La data del títol marca el dia en el qual la majoria dels jueus que habitaven el "ghetto" de Roma foren deportats per les forces nazis d'ocupació amb destinació als camps d'extermini alemanys. La "razzia" produí relativa sorpresa entre la població hebraica, ja que el 28 de setembre anterior havien pagat als ocupants un rescat de 50 quilos d'or que suposadament els garantiria la seguretat futura.

En contra de la opinión generalizada, los judios no son desconfiados. Mejor dicho: son cautelosos y astutos, para las cosas pequeñas, pero crédulos y desastrosamente ingenuos para las grandes. Con los alemanes fueron, y se mostraron, ingenuos casi con ostentación. Las razones que se pueden aducir son varias. Persuadidos por experiencias seculares de que su destino es ser tratados como perros, los judios tienen una necesidad desesperada de simpatía humana, y para obtenerla la ofrecen. Fiarse de la gente, entregarse, creer en sus promesas es, de hecho, una prueba de simpatía. ¿Se comportaron así también con los alemanes? Sí, desafortunadamente.

Debenedetti, jueu ell mateix, havia passat gran part de la guerra a la clandestinitat. L'any 44, un cop alliberada la capital, recollí els testimonis orals dels que havien estat presents en aquella dramàtica jornada. Aquest recull es publicà immediatament i constitueix un document de primera mà sobre la història encara recent. L'autor aconseguí una triple fita en redactar un text ple d'anècdotes significatives, d'un dramatisme que no vol ser ostentós, i a més d'altíssima qualitat literària. Com a catalitzador del "pathos" el lector modern hi pot afegir el coneixement que tenim ara sobre el destí fatal de tots aquells deportats, una dada que Debenedetti desconeixia en el moment d'escriure el seu memorial.

Detrás de las puertas, petrificados como si posaran para la más espantosamente surreal de las fotos de familia, estaban los habitantes de la casa, estupefactos, con los ojos alucinados y el corazón detenido en la garganta. La alarma había sido dada hacía más o menos una hora; pero en la conmoción de interrogarse, de huir, de salvar algunas cosas; en la confusión de tomar decisiones impotentes y contradictorias, casi ninguno había encontrado el tiempo para vestirse. La mayoría iban todavía en pijama, con un viejo chal o una gabardina ajada sobre los hombros.

L'amiga Maria Folch, que ja havia traduït el text al català per a la Universitat de València, l'ha traslladat ara al castellà per a l'editorial Las Afueras de Barcelona. Testimoni breu i corprenedor, tant pel que diu com pel que roman implícit. Una petita joia que mereix ser recuperada i llegida.