dimarts, 21 d’abril de 2020

Ghibli (7): transformistes

Fins a aquest punt es podria dir que la producció dels estudis Ghibli es dividia en dues tendències ben compartimentades: el terreny de la fantasia en el qual Hayao Miyazaki es solia trobar tan a gust i les cròniques realistes que s’adjudicava Isao Takahata. Aquesta regla implícita es trenca quan l’any 1994 Takahata dirigeix «Pom Poko», ambientada en el Japó contemporani i amb un tema tan actual com el de la protecció de la fauna davant els projectes d’expansionisme urbà, però amb un tractament fantasiós que beu tant dels mites tradicionals com de les exageracions més hilarants del cinema d’animació.

Abans de continuar, confessaré que no em veig amb cor de precisar la complexa etimologia del títol «Pom Poko», tot i que a casa nostra també es coneix la pel·lícula com «La guerra dels ossos rentadors». Si ens posem estupends, caldrà aclarir que les bestioles que la protagonitzen no són exactament ossos rentadors (encara que hi tinguin una retirada), sinó una espècie de la família dels cànids que és endèmica del Japó i que en català s’hauria d’anomenar «gos viverrí». Com que aquesta apel·lació probablement us soni tan aliena com a mi, a partir d’ara els anomenaré «tanuki», que és el seu nom en japonès.
Com ja avançava abans, la història que explica «Pom Poko» és la de l’enfrontament de diverses comunitats de «tanuki» amb l’expansió urbanística dels suburbis de Tòquio entre els anys 60 i 90 del segle XX. Els recursos emprats per aquests animalons per defensar els seus territoris oscil·len entre la màgia i l’ecoterrorisme, entre la pallassada i l’homicidi. La trama, sempre observada des del punt de vista dels «tanuki», és complexa, erràtica i digressiva, amb múltiples fronts oberts i una barreja de tons tragicòmics només possible dins d’un «anime» japonès.

Per apreciar «Pom Poko» en profunditat és necessari conèixer bé el folklore japonès, tant pel que fa al seu panteó celestial com als seus mites més terrenals. Els «tanuki» en particular semblen ser bèsties molt estimades pel poble, amb fama de golafres, hedonistes i amigues de la broma. Segons la tradició són capaços de canviar la seva aparença a voluntat, un recurs del qual la pel·lícula en treu gran profit quasi contínuament, però que es mostra de forma espectacular en la llarga escena de la gran desfilada pels carrers de la ciutat.

Més sibil·linament s’utilitzen aquestes metamorfosis per presentar els mateixos «tanuki» en diferents estats d’estilització. Així, quan apareixen en relació a la societat dels humans, tenen un aspecte naturalista quasi propi d’un documental; però a la majoria del film, quan són mostrats relacionant-se entre ells, prenen un aspecte antropomòrfic, van vestits i caminen sobre dues potes. En situacions excepcionals, quan els «tanuki» deixen córrer els seus instints més primaris, les seves figures es simplifiquen fins arribar al nivell d’un «cartoon». No deixa de ser meritori que aquest còctel d’estètiques oposades no faci naufragar el projecte. 


Però encara hi ha més. Els «tanuki» tenen una arma secreta que paradoxalment està molt a la vista, els seus testicles, que apareixen ben visibles quan els personatges caminen drets (igual com es poden remarcar els pits totalment antropomòrfics de les seves femelles). És aquí on es fa més palesa la distància cultural que hi ha entre nosaltres i el Japó: costa d’imaginar una pel·lícula occidental destinada a un públic familiar que inclogui una cançó que menciona el balanceig dels ouets. Per no mencionar les batalles a cop de gònades hipertrofiades o els paracaigudes improvisats a partir dels sacs escrotals. Viure per veure.


«Pom Poko» és dispersa i no acaba de ser rodona, però assegura un parell d’hores de sensació de «what the fuck!» continu que no tenen preu.

2 comentaris:

  1. Buf! Mira,que sóc fan de Gibli, però aquesta em va descolocar molt. No és que em desagradi, però el seu guió em desconcerta tant que ni tan sols em fa riure quan se suposa que l'escena és graciosa

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que has d'haver-te fumat alguna cosa per poder-la apreciar.

      Suprimeix