Ghibli (6): criatures mítiques

Potser la monumental «La princesa Mononoke» sigui una de les principals vies d’accés a l’obra de Miyazaki. La seva barreja d’èpica, horror i ecologisme de segur constitueix un esquer irresistible pel públic adolescent. Abans de continuar caldrà aclarir que al film no hi surt cap princesa que rebi aquest nom; sembla ser que «mononoke» és un terme sintoista que es refereix als esperits de la natura, de manera que el títol es podria traduir com «La princesa dels esperits de la natura» o similar.

La trama —excepcionalment (per a Miyazaki) amb un protagonista masculí i sense màquines voladores a la vista— ens presenta el príncep Ashitaka, que aconsegueix repel·lir l’atac d’un dimoni que assolava el seu poble, però que queda infectat pel seu verí. A la recerca d’un remei arriba a un poble de ferrers que està enfrontat a les criatures del bosc, entre elles San, una noia criada entre llops que acaba travant amistat amb Ashitaka.

Tot a «La princesa Mononoke» és portentós i una mica més seriós del que és habitual a can Ghibli, començant per una durada de 132 minuts, que sobrepassa la de qualsevol altra producció seva. El to és sovint ominós i dominat per un ambient bèl·lic que recorda el d’«Els set samurais» de Kurosawa i en el seu guió hi ha poc lloc per l’esperança. A aquesta sensació cal afegir-hi algunes escenes pròpies del cinema d’horror, com és l’atac del senglar purulent o l’aranya gegantina. A la balança negativa hi pesa el missatge excessivament didàctic de la natura que es revenja dels seus hostigadors. De totes maneres no se li pot negar a «La princesa Mononoke» una enorme potència visual i alguns dels paisatges més bells de la paleta de Miyazaki.

*************

Sembla ser que Miyazaki feia temps que perseguia Ursula K. Le Guin perquè li cedís els drets de les seves novel·les sobre Terramar, projecte al que l’autora es resistia en no veure clara la seva transposició al cinema animat. Només l’èxit internacional d’«El viatge de Chihiro» va empènyer Le Guin a donar el sí en el moment precís que Miyazaki estava embarcat en altres pel·lícules (i possiblement havia perdut bona part de l’interès). «Contes de Terramar», el film resultant, el va acabar dirigint el seu fill Goro Miyazaki, que no tenia cap experiència al cinema, ja que era arquitecte paisatgista de professió. Des de la seva estrena el 2006 ha vingut acompanyat d’una pèssima reputació, encara que no va fer mal paper en taquilla.

La història que explica és una típica fantasia de mags, bruixes i dragons, amb un príncep parricida com a cirereta del conflicte. Cap personatge destaca per la seva profunditat o per la seva capacitat d’implicar l’espectador i, francament, ningú que vegi la pel·lícula sospitarà que Ursula K. Le Guin era una escriptora remarcable. De totes maneres, «Contes de Terramar» no és tan dolenta com la fama que la precedeix; diria que és més que potable i té algunes escenes que en justifiquen el rescat.