L’home del moment

Aviat van agradar-li les novel·les,
li eren, de tot, substitució;
la van enamorar les bagatel·les
de Richardson i de Rousseau.
Son pare, bo i sense mal geni,
ressagat en el passat centenni,
no hi veia mal, en la lectura,
sinó un joguet de criatura
(en no tenir pas l’hàbit de llegir)
i la deixava en pau, sense esbrinar
quin era el llibre que fins l’endemà
dormia a sota del coixí.
Tant com la filla, la muller
n’estava molt de Richardson, també.

De la meva lectura d’«Eugeni Oneguin» poca cosa gosaré dir, perquè, quan abordes un clàssic que ningú no discuteix i que a més es considera peça fonamental de tota la literatura russa moderna, el més convenient és deixar traslluir la pròpia ignorància. La veritat és que es tracta d’una obra que fa respecte: només cal veure com Vladimir Nabokov insistia una vegada i una altra en la impossibilitat de traduir-la preservant a l’hora la forma i el fons. Ell es va conformar amb traduir el seu sentit literal sense traslladar-ne la forma. I és que «Eugeni Oneguin» pertany a l’excèntric gènere de les novel·les en vers, que a mi tant m’agraden, malgrat la meva mínima inclinació per la poesia.

El motiu de revisitar aquest clàssic ha estat la recent traducció rimada que n’ha fet Arnau Barios pel Club Editor. Puixkin va escriure l’obra en una estrofa particular que es va inventar per a l’ocasió: catorze versos octosíl·labs segons l’esquema AbAbCCddEffEgg, on les majúscules representen rimes amb paraules planes i les minúscules, agudes. Com explica Barios en el pròleg, a causa de les diferents característiques de les llengües russa i catalana, es fa difícil donar cabuda al sentit original en versos sempre octosíl·labs, per això de tant en tant, quan ho requereix, empra versos decasíl·labs. Al meu entendre algunes estrofes queden una mica desequilibrades, però qui sóc jo per criticar-ho?

L’argument de la novel·la és relativament simple d’explicar. Onegin és un jove estudiant molt atent a les modes i amb una actitud desmenjada que el fa contemplar amb displicència el seu proïsme. Una herència inesperada el converteix en propietari rural. La seva interacció amb la província deixarà un saldo ben negatiu: un amic mort en desafiament i una noia enamorada sense esperança. Puixkin infon en aquest material profunditat psicològica i crea en l’apassionada però íntegra Tatiana un retrat per al record.

Aplaudiments. Oneguin entra,
se’n va al seien topant amb tot de cames;
guerxeja i els binocles centra
sobre desconegudes dames.
Ja ha repassat les galeries,
ho té tot vist: vestits i fesomies
el deixen molt insatisfet.
A banda i banda, als homes els ha fet
salutacions, i, amb gran desinterès,
després, ha contemplat l’escena
i ha badallat i ha dit, girat d’esquena:
«Al pas del temps, tot hi és sotmès.
Abans veia els ballets sense fer figa,
però ara en Didelot també em fatiga.»*

 *Mostra de fredor de sentiments digna de Childe Harold.Els ballets del senyor Didelot estan plens d’una imaginació viva i d’una gràcia extraordinària. Un dels nostres escriptors romàntics hi va trobar més poesia que en tota la literatura francesa.

Però en el llibre hi ha molt més, de fet hi ha pràcticament de tot: crònica de costums, crítica social, paisatgisme, enamoraments, comèdia (no en sé el motiu, però les novel·les en vers solen tenir un important component còmic)… Per si això fos poc, el narrador, a qui és fàcil identificar amb algú que s’assembla molt a Puixkin, aprofita les digressions per explicar-nos la seva pròpia vida i algunes indicacions de quines han estat les inspiracions per escriure la seva obra. I de tant en tant, com a l’asterisc de l’estrofa precedent, l’autor sembla sortir del poema per comentar-lo des d’un nivell metaliterari. És una mena de postmodernisme «avant la lettre» que confereix a més un caràcter lúdic a tota l’empresa. En tot moment fa l’efecte que Puxkin s’ho està passant de por jugant amb els recursos inexplorats de la llengua i la literatura russa i aquest gaudi es transmet fàcilment al lector, de manera que hi ha pocs clàssics tan immediatament accessibles com aquest «Eugeni Onegin» del que he escrit avui.

Ja tinc l’esquema argumental
i el nom del meu protagonista,
mentre que la novel·la té el final
d’aquest primer capítol a la vista.
M’ho he remirat amb diligència:
hi veig més d’una incoherència
i en esmentar-la no em distrec.
Li dono a la censura el que li dec
i a mercè plena dels gasetillers
entrego el fruit de la feinada meva.
Vés-me a les vores del riu Neva,
tu, creació nounada, vés!,
i el premi de la glòria ateny:
males lectures, crits i reny!