La tercera part de «El fin del armario», la titulada «Maricas y judios. Las dos caras de la discriminación», és la que m’ha semblat més discutible, no només per la sempre perillosa comparació entre aquestes dues minories (tan alarmant com la menció de la paraula «nazi» fora de context), sinó per l’habitual polarització que imposa sobre el conflicte palestino-israelià, com si només fos viable escriure des d’una de les dues posicions oposades. Aquí Bimbi, per desmentir les acusacions que rep l’estat d’Israel de fer «pinkwashing» o sigui d’actuar de forma progressista en relació als drets LGTB per netejar així la mala fama que es crea per fer la vida impossible a l’estat palestí, fa mans i mànegues per convèncer-nos que no hi ha cap altre país de la zona que disposi de tantes virtuts democràtiques i avançades en matèria de drets de les minories sexuals. Encara que tècnicament sigui cert, l’autor podria ser una mica menys partidista i aclarir que la confessionalitat oficiosa de l’estat d’Israel fa que la seva suposada democràcia neixi tocada.
La quarta part «El odio» es dedica a la poc agradable tasca de detallar quins són els països del món més letalment homòfobs, distinció acaparada per Àfrica i l’Orient Mitjà. El capítol es complementa amb alguns casos concrets de crims patits per homosexuals, des del ben conegut suïcidi d’Alan Turing fins a la passió i mort del xilè Daniel Zamudio. Més ofensius, per estúpids, són l’assassinat d’un jove brasiler, l’únic crim del qual va ser caminar abraçat al seu germà bessó, o la d’un nen de vuit anys, martiritzat per la mare i el padrastre perquè els hi semblava una mica marieta.
El capítol «En nombre de Dios» intenta il·luminar la sempre conflictiva relació dels homosexuals amb la religió, començant per l’aparent condemna que es pot trobar a diversos passatges de la Bíblia. Serà que jo sóc una mica ateu, però trobo que fer contorsions per interpretar una vegada més el relat de Sodoma de forma no estrictament literal és molt més del que estic disposat a suportar. Tampoc la interdicció de Levític (18:22) [«No jauràs amb un home com si fos una dona: és una abominació»] requereix cap posta al dia, com no ho hem fet (almenys els cristians) amb la resta de prescripcions de l’Antic Testament. Ha sigut suficient ignorar-les.
Tot aquest capítol religiós es torna molt més interessant quan s’aborda la figura del papa argentí, del qual Bimbi ens recorda el galdós paper que va fer des de la diòcesi de Buenos Aires per oposar-se a la campanya a favor del matrimoni igualitari. Escèptic sobre el suposat progressisme del papa Francesc, l’autor ironitza sobre els escarafalls admiratius que fa la premsa davant de cadascuna de les seves declaracions.
La quarta part «El odio» es dedica a la poc agradable tasca de detallar quins són els països del món més letalment homòfobs, distinció acaparada per Àfrica i l’Orient Mitjà. El capítol es complementa amb alguns casos concrets de crims patits per homosexuals, des del ben conegut suïcidi d’Alan Turing fins a la passió i mort del xilè Daniel Zamudio. Més ofensius, per estúpids, són l’assassinat d’un jove brasiler, l’únic crim del qual va ser caminar abraçat al seu germà bessó, o la d’un nen de vuit anys, martiritzat per la mare i el padrastre perquè els hi semblava una mica marieta.
El capítol «En nombre de Dios» intenta il·luminar la sempre conflictiva relació dels homosexuals amb la religió, començant per l’aparent condemna que es pot trobar a diversos passatges de la Bíblia. Serà que jo sóc una mica ateu, però trobo que fer contorsions per interpretar una vegada més el relat de Sodoma de forma no estrictament literal és molt més del que estic disposat a suportar. Tampoc la interdicció de Levític (18:22) [«No jauràs amb un home com si fos una dona: és una abominació»] requereix cap posta al dia, com no ho hem fet (almenys els cristians) amb la resta de prescripcions de l’Antic Testament. Ha sigut suficient ignorar-les.
Tot aquest capítol religiós es torna molt més interessant quan s’aborda la figura del papa argentí, del qual Bimbi ens recorda el galdós paper que va fer des de la diòcesi de Buenos Aires per oposar-se a la campanya a favor del matrimoni igualitari. Escèptic sobre el suposat progressisme del papa Francesc, l’autor ironitza sobre els escarafalls admiratius que fa la premsa davant de cadascuna de les seves declaracions.
Los admiradores de Francisco estaban eufóricos, contándonos lo innovador y súper-recontra-moderno que era ese texto que no nos insultaba más. Decía, presten atención, que los omosessuali tenemos "dones y talentos" y que podemos ofrecérselos a ellos, la comunità cristiana, y sólo a ellos, claro. Y se preguntaba —no afirmaba— si serían capaces de "acogernos" y "evaluar" nuestra orientación sexual, senza compromettere la dottrina cattolica su famiglia e matrimonio, por supuesto. No vaya a ser que, de tanto evaluarnos y acogernos, alguien pensara que la doctrina católica sobre la familia y el matrimonio se movió medio milímetro del lugar donde Dios la puso a través de sus representantes, otras tías solteronas que se reunieron en el siglo XVI, con las mismas faldas negras, pero —según muestran las pinturas de la época del Concilio de Trento— sin nada rosado, salvo las de mayor jerarquía. Divas, ellas.
Bimbi va viure deu anys a Brasil i per això és ben capaç de documentar la resistible ascensió del molt homòfob Jair Bolsonaro, des d’una posició completament obscura fins a la seva inesperada victòria. L’autor estableix un paral·lelisme entre aquest cas i el de la irrupció de la ultradreta a Espanya i converteix la seva crònica en una seriosa advertència per mirar d’evitar que caiguem en els mateixos paranys que els brasilers.
El llibre acaba amb un breu però emocionat homenatge al desaparegut activista Pedro Zerolo, a qui Bruno Bimbi agraeix l’impuls i la inspiració que li va donar per participar activament en la lluita pel matrimoni unitari a l’Argentina. Malgrat que moltes de les informacions que conté «El fin del armario» ja les teníem més que llegides, té aspectes que valen la pena, especialment les que es refereixen al Con Sur del qual l’autor té una visió privilegiada.
El llibre acaba amb un breu però emocionat homenatge al desaparegut activista Pedro Zerolo, a qui Bruno Bimbi agraeix l’impuls i la inspiració que li va donar per participar activament en la lluita pel matrimoni unitari a l’Argentina. Malgrat que moltes de les informacions que conté «El fin del armario» ja les teníem més que llegides, té aspectes que valen la pena, especialment les que es refereixen al Con Sur del qual l’autor té una visió privilegiada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada