dimarts, 7 d’abril de 2020

Tancat amb els Cazalet


Poc abans que es declarés l’estat d’alarma vaig anar a la biblioteca Francesc Candel a retirar «Los años ligeros» d’Elizabeth Jane Howard, pensant que, pel seu gruix, seria un títol ideal pels moments de reclusió que vindrien. Primera novel·la d’un cicle de cinc, conegut com Cròniques dels Cazalet i de gran requesta (pel que he pogut observar) en el préstec bibliotecari, seria la que li proporcionaria posteritat a l’autora, desapareguda el 2014 als 90 anys. Part de la fama la deu al seu fillastre Martin Amis, el qual no ha perdut ocasió per fer-li propaganda en agraïment a l’encoratjament per esdevenir escriptor que va rebre d’ella quan era jove.

La saga aquesta dels Cazalet pertany a la nodrida tradició de les històries centrades en una família britànica (preferiblement benestant) a través dels anys, a la manera dels Forsyte de Galsworthy o els Crawley de «Downton Abbey», no endebades Howard va escriure alguns guions per a la sèrie «Upstairs, Downstairs» («Arriba y abajo», per entendre’ns). En aquest cas la família protagonista no té res d’aristocràtica, ja que deu la seva riquesa al comerç de fustes de qualitat, però no deixa de tenir les seves ínfules. Al començament de «Los años ligeros» (publicada el 1990, editada per Siruela el 2017 en traducció de Celia Montolio) la família està formada pels avis (coneguts com el «Brigada» i la «Duquesita»), tres fills casats, una filla soltera, set néts i tot el batalló de servents que solen acompanyar aquest tipus de conglomerats parentals.

El llibre abasta els estius de 1937 i 1938, que tots els Cazalet en pes passen a la seva finca de Home Place a Sussex. Les vacances són temps de diversions lleugeres i realment a la trama passa molt poc que sigui mínimament dramàtic (un part, un adulteri, la mort d’una tieta vella). El text detalla episodis quotidians i un xic banals dels més de quaranta personatges principals de la novel·la. La mirada s’enfoca no només en els patricis adults, sinó també en el personal del servei (el xofer no s’entén amb la seva dona, la cuinera pensa com reciclarà les sobres pel sopar…) i amb la nombrosa canalla. No deixa de ser una característica particular de «Los años ligeros» la importància que es dona a les vivències dels més petits de la casa, sobretot als preadolescents i els adolescents.

Com que el llibre fou escrit el 1990, hi ha més franquesa a l’hora de tractar alguns temes —l’avortament, la menstruació, el plaer sexual de les dones— i els personatges fins i tot usen explícitament la comuna, però no perden mai la pàtina del privilegi. Se sol dir que famílies com la dels Cazalet representen la fi d’un món i efectivament la Segona Guerra Mundial estava a les portes. Sobre les últimes pàgines del llibre sobrevola l’amenaça del conflicte, però l’estiu de 1938 encara es podia confiar en un desenllaç esperançador.

Per molt que el fillastre Martin Amis compari Elizabeth Jane Howard amb Iris Murdoch, no es pot dir que juguin a la mateixa lliga, almenys si m’he de refiar de «Los años ligeros». És un llibre que denota intel·ligència, sí, però també és superficial i excessivament plàcid. En circumstàncies diferents a les del confinament potser l’hauria gaudit més, però aquests dies crec que em calia alguna cosa més vigorosa o com a mínim més escapista. Deixo com a incògnita si prosseguiré o no la lectura de la saga.

2 comentaris:

  1. Iris Murdoch? Aviam si se li ha anat una mica la mà...
    El mar, el mar és una novel·lassa. I la tinc a casa, que me la vaig comprar (amb tu) a la Calders. Calla, potser hi torno i tot.

    ResponSuprimeix