«El fin del armario» (Anaconda, 2020) del periodista argentí Bruno Bimbi es titula així com es podria haver titulat de moltes altres maneres. Si bé alguns dels textos que s’hi recullen tenen a veure amb els avanços viscuts en els darrers anys en qüestió de drets LGTB, s’aborden també notícies d’alguns retrocessos i fins i tot articles que toquen el col·lectiu només d’una forma tangencial. Confegit a partir de diverses col·laboracions en premsa i webs especialitzades, i amb un to didàctic que serà útil als llecs, aquesta edició s’ha adaptat a l’actualitat espanyola per incloure mencions a la irrupció recent de l’ultradreta a l’arc parlamentari.
Dins d’un llibre que és tot ell miscel·lani, la primera part és la més dispersa de totes, com ja ho anuncia el títol «Gaykipedia». Aquí s’aclareixen conceptes, es desmunten prejudicis i s’informa de noves tendències de les sexualitats menys ortodoxes. Així, per exemple, es rebat que les tendències sexuals siguin una «opció», es comenta sobre la possibilitat que existeixi un «gen gai», es relaten problemes inherents a viure dins de l’armari, s’adverteix sobre els perills de pressuposar l’heterosexualitat per defecte, s’investiga sobre la misteriosa inexistència de futbolistes homosexuals.
El segon capítol, «Pride», es subtitula «El camino de la vergüenza al orgullo y la lucha por los derechos civiles» i és un dels que més m’ha interessat del llibre. S’inicia amb la rebel·lió de Rosa Parks, que es va negar a cedir el seu seient a l’autobús, i amb la seva actitud va iniciar el moviment per la reivindicació dels drets civils de la població negra. Gràcies a això els alumnes de color pogueren assistir a classe en escoles fins llavors segregades, encara que fos escortades per l’exèrcit. Aquí Bimbi cita un article d’Hannah Arendt on la filòsofa opinava que enlloc de forçar la situació escolar d’una manera que era finalment incòmoda i humiliant pels infants negres, el que hauria calgut fer era impulsar els matrimonis mixts, que també estaven prohibits: sempre era millor lluitar per allò que augmentés el benestar social, abans que provocar situacions potencialment violentes. L’autor, com a impulsor de la campanya que va aconseguir el matrimoni igualitari a l’Argentina, enllaça aquí el pensament d’Arendt amb la seva pròpia experiència. Compara la situació tan avançada en drets LGTB aconseguida a l’Argentina a partir de la legalització del matrimoni igualitari amb la del Brasil (on hi va viure 10 anys), país entestat a penalitzar l’homofòbia abans d’instaurar altres progressos. El corol·lari que extreu és que sempre és preferible lluitar per allò que serà fàcilment percebut per gran part de la societat com un avanç positiu que no centrar-se en càstigs que rarament faran canviar les actituds retrògrades.
El capítol es completa amb el relat de dues fites de la militància LGTB. La primera és inevitable, la revolta del 28 de juny de 1969 al Stonewall Inn, quan un contingent dels seus parroquians habituals van resistir-se violentament a una de les freqüents incursions de la policia. Aquest acte de rebel·lia marcà el naixement del moviment per l’alliberament homosexual i fou l’origen de l’actual Dia de l’Orgull Gai que cada ciutat celebra a la data que li dona la gana. L’altra fita, menys transcendental, és la de la col·laboració temporal dels miners en vaga i els militants gais a l’Anglaterra de Margaret Thatcher, un fet prou curiós com per merèixer una ficció filmada, la deliciosa pel·lícula «Pride» de Matthew Warchus.
Dins d’un llibre que és tot ell miscel·lani, la primera part és la més dispersa de totes, com ja ho anuncia el títol «Gaykipedia». Aquí s’aclareixen conceptes, es desmunten prejudicis i s’informa de noves tendències de les sexualitats menys ortodoxes. Així, per exemple, es rebat que les tendències sexuals siguin una «opció», es comenta sobre la possibilitat que existeixi un «gen gai», es relaten problemes inherents a viure dins de l’armari, s’adverteix sobre els perills de pressuposar l’heterosexualitat per defecte, s’investiga sobre la misteriosa inexistència de futbolistes homosexuals.
El segon capítol, «Pride», es subtitula «El camino de la vergüenza al orgullo y la lucha por los derechos civiles» i és un dels que més m’ha interessat del llibre. S’inicia amb la rebel·lió de Rosa Parks, que es va negar a cedir el seu seient a l’autobús, i amb la seva actitud va iniciar el moviment per la reivindicació dels drets civils de la població negra. Gràcies a això els alumnes de color pogueren assistir a classe en escoles fins llavors segregades, encara que fos escortades per l’exèrcit. Aquí Bimbi cita un article d’Hannah Arendt on la filòsofa opinava que enlloc de forçar la situació escolar d’una manera que era finalment incòmoda i humiliant pels infants negres, el que hauria calgut fer era impulsar els matrimonis mixts, que també estaven prohibits: sempre era millor lluitar per allò que augmentés el benestar social, abans que provocar situacions potencialment violentes. L’autor, com a impulsor de la campanya que va aconseguir el matrimoni igualitari a l’Argentina, enllaça aquí el pensament d’Arendt amb la seva pròpia experiència. Compara la situació tan avançada en drets LGTB aconseguida a l’Argentina a partir de la legalització del matrimoni igualitari amb la del Brasil (on hi va viure 10 anys), país entestat a penalitzar l’homofòbia abans d’instaurar altres progressos. El corol·lari que extreu és que sempre és preferible lluitar per allò que serà fàcilment percebut per gran part de la societat com un avanç positiu que no centrar-se en càstigs que rarament faran canviar les actituds retrògrades.
El capítol es completa amb el relat de dues fites de la militància LGTB. La primera és inevitable, la revolta del 28 de juny de 1969 al Stonewall Inn, quan un contingent dels seus parroquians habituals van resistir-se violentament a una de les freqüents incursions de la policia. Aquest acte de rebel·lia marcà el naixement del moviment per l’alliberament homosexual i fou l’origen de l’actual Dia de l’Orgull Gai que cada ciutat celebra a la data que li dona la gana. L’altra fita, menys transcendental, és la de la col·laboració temporal dels miners en vaga i els militants gais a l’Anglaterra de Margaret Thatcher, un fet prou curiós com per merèixer una ficció filmada, la deliciosa pel·lícula «Pride» de Matthew Warchus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada