dilluns, 26 d’octubre de 2020

Català de per riure

La filologia, la meteorologia i els bolets són potser les tres grans dèries recreatives del poble català. D’aquí doncs la relativa abundància recent de llibres, ben acollits pel lector, que es qüestionen, condemnen o dubten de la pervivència de la llengua catalana. No és tan freqüent (però sí molt simptomàtic de l’existència d’un mercat) que una editorial enrotllada, però no gaire abocada a la nostra llengua com és Blackie Books, publiqui un nou manual de català, com si encara en fes falta un altre. La veritat és que aquest «Curset. Mètode de català per a tothom» no s’assembla a cap altre, ja que ha estat creat sota l’ensenya de l’humor, sense que això estigui barallat amb el propòsit didàctic que ha de tenir tot manual. Els seus autors són la il·lustradora Olga Capdevila, l’humorista Joan Ferrús i la lingüista Míriam Martín Lloret, una de les responsables de l’imprescindible Optimot, i per tant tan dotada pel riure com els altres dos.


El curset s’ocupa de forma bastant completa, però no exhaustiva, de les principals qüestions de la gramàtica catalana, des de les diferències entre «ser» i «estar» fins als refotuts pronoms febles, passant per tots els accidents típics del llenguatge —gènere i numero, accentuació, conjugacions verbals, preposicions i conjuncions…—. Al final de cada capítol hi ha uns exercicis per completar, les solucions dels quals es poden consultar en línia. De totes maneres la intenció d’aquest llibre no és espantar ningú amb el dimoni de la ultracorrecció, sinó que convida a emprar la llengua sense por. Així defineixen els autors aquest curset:

Curós però no purista. Respectuós però no solemne. Perquè la millor manera de fer viure  el català és estudiant-lo, sí, però també traient-lo de la vitrina per jugar-hi sense por de cap mena, encara que això signifiqui gastar-lo, embrutar-lo, abonyegar-lo i trencar-lo una mica.


I, esclar, per introduir aquest toc lúdic s’utilitza el recurs de l’humor, que és el que confereix la veritable personalitat a aquest curset i on, per la subjectivitat extrema del que ens fa riure als uns i als altres, presenta el seu aspecte més discutible. Personalment em podria queixar dels dibuixos de l’Olga Capdevila, que no em fan gaire el pes, o d’una introducció a les categories gramaticals que pot despistar a més d’un estudiant crèdul:

Els accents són un dels aspectes més controvertits de la llengua catalana. De fet va ser a causa d’un tipus específic d’accents, els diacrítics, que l’any 2017 esclatà la Primera Guerra Civil Catalanoparlant. Avui dia el conflicte encara cueja i no fa pinta d’acabar aviat perquè, com que els catalans no disposem d’exèrcit, resolem les nostres diferències lingüístiques de forma molt més civilitzada: insultant-nos per Twitter. La part bona és que d’aquesta manera cap dels participants no pren mai mal. La dolenta, que ens permet continuar discutint fins la fi dels temps.

Cada capítol està protagonitzat per una persona o persones d’una tipologia determinades, suposadament típiques del territori català, i a l’entorn de les quals es posen tots els exemples d’ús de la llengua. Es tracta de gent com el «Matrimoni de jubilats indepes de comarques», «L’ambaixadora del pa amb tomàquet», els «Pijos franquistes» o la «Família neorural del Montseny». Si els arquetipus i els clixés nacionals us fan tan poca gràcia com a mi, aquest aspecte no deixarà de fer-vos una mica de ràbia.


En canvi, la secció intercalada de «Personatges il·lustres», on s’hi apleguen textos sobre la castanyera, Floquet de Neu, els silurs, l’actriu Carme Contreras o Josep Pujol, l’inventor del pastisset Pantera Rosa, reconec que m’han provocat més d’un somriure. De totes maneres, aquest manual pressuposa un tipus d’usuari una mica brètol, disposat a riure-se’n de tot, i a qui no ofengui trobar-se frases com aquesta:

Si els compres a elles les castanyes torrades, el pitjor que et pot passar és que te les embolcallin amb un full de diari amb una columna de la Pilar Rahola per la part d’enfora.

4 comentaris:

  1. Gosaria afirmar que amb l'ús dels diacrítics ho fem com abans, posem els accents a 'oju'. És que són o son, sól o sol, no és el mateix, el que vol dir que o els traiem tots o millor deixar-ho com estava abans de la Guerra.
    Ja que esmentes la bitxa de la Rahola, els dilluns és l'ùnic dia que no escolto la tertulia de Rac1. on hi surt ella, és que no puc. em posa del nervis. Em passa també però en menos mesura amb Pilar Carracelas.

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja deu quedar poca gent que aguanti la Rahola; però ens enterrarà a tots.

      Elimina
  2. És el típic llibre que no llegiria, tot i que sí que m'agrada riure dels nostres tòpics nostrats i no dubto que em faria riure en més d'una ocasió, però segurament consideraria que llegir-lo és una pèrdua de temps. Ep, no perquè no em calgui repassar els conceptes bàsics de la nostra llengua, i els no tan bàsics, és una qüestió d'interès.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, llegint-lo sempre recordes alguna cosa que no sabies que havies oblidat.

      Elimina