Una aproximació als graus de separació (i 2)

En relació al joc “Sis graus de Kevin Bacon, sembla ser que al principi no va fer cap gràcia a l’actor, que va pensar que es burlaven d’ell; finalment, però, optà per la complicitat. Des de llavors ha prologat un llibre sobre aquest joc, ha protagonitzat campanyes publicitàries que giren entorn del número de Bacon i ha aparegut a un episodi de “Will i Grace” fent de si mateix i calculant el número de Bacon que té Val Kilmer (2, via Tom Cruise). Com haurà comprovat tothom que hagi intentat aquest joc, abunden els números 2 i 3, mentre que costa molt trobar números de Bacon superiors a 5. El màxim computat fins ara és 11. S’ha trobat també actors i actrius que no ha sigut possible connectar amb Bacon (aproximadament un 12% del total).

Una altra interessant definició és la del número d’Erdös-Bacon, la suma dels números de Bacon i Erdös d’aquelles persones que hagin treballat a la indústria cinematogràfica i hagin firmat també treballs acadèmics. Un exemple podria ser l’actriu Danica McKellar, que va actuar com a interès amorós de Fred Savage a la sèrie “Aquellos maravillosos años” i que també ha firmat diversos treballs de divulgació matemàtica; com que té un número Erdös 4 i un Bacon 2, el seu número d’Erdös-Bacon és 6. Sense disposar de dades concretes sospito que la bella Hedy Lamarr, que també fou una important inventora en el terreny de la radiotelegrafia, podria tenir un número d’Erdös-Bacon amagat a algun punt de la seva biografia.

Evidentment a partir de la definició del número de Bacon es podria fer una extrapolació per a qualsevol altre actor: el número de Sofia Loren, el número de Buster Keaton, el número de Lola Gaos… Gràcies a l’existència de la base de dades online Imdb (Internet Movie DataBase), que conté els crèdits d’una immensa quantitat de pel·lícules, s’ha pogut crear la divertida pàgina “The Oracle of Bacon” que permet calcular els graus de separació de qualsevol parell d’actors (sense que sigui necessari que cap d’ells es digui Bacon). Una estona de provatures amb aquesta eina pot arribar a ser tan educativa com divertida.

La primera temptació és començar amb parelles improbables, ben allunyades sobre el paper: com la Greta Garbo que volia que la deixessin sola i la molt més populista Rafaela Aparicio. Sorprenentment, només calen tres salts (i les solucions no són úniques, o sigui que si no t’agraden les pots canviar): Greta Garbo -> “La reina Cristina de Suècia” (1933) -> Sam Harris -> “Lucky me” (1954) -> Martha Hyer -> “La mujer de otro” (1967) -> Rafaela Aparicio. A la il·lustració de capçalera es pot trobar una altra impensable relació entre l’expresident Pujol i l’adorable Torrebruno. ¿Cal recordar que Heribert Barrera té un número Mary Santpere d’1 gràcies a “La ciutat cremada”?

Aviat es descobreix que determinades pel·lícules òmnibus dels anys 50 o principis dels 60 actuen com a poderosa frontissa que relaciona actors de diferents generacions i cultures. Parlo per exemple de la ridícula “The Story of Mankind” d’Irwin Allen, on podreu trobar a Harpo Marx fent de Sir Isaac Newton, a Hedy Lamarr com a Joana d’Arc i a Peter Lorre com a Neró. Hi surten també la resta dels germans Marx, Ronald Colman, Virginia Mayo, Agnes Moorehead, Vincent Price, Charles Coburn, Cesar Romero, Dennis Hopper, Edward Everett Horton i John Carradine. O la més divertida “La volta al món en 80 dies” de Michael Anderson, on apart dels protagonistes (David Niven, Cantinflas, Shirley MacLaine i Robert Newton, que entre els quatre ja abasten tres cultures, dues de les quals parlades en anglès), inclou també Sir John Gielgud, Martine Carol, Fernandel, Charles Boyer, el ballarí de flamenc José Greco, el torero Luis Miguel Dominguín, Marlene Dietrich... I de nou César Romero, Peter Lorre, Ronald Colman i Charles Coburn.

La tercera pel·lícula que se m’acut per enllaçar exhaustivament brins diversos de la cinematografia centrada a Hollywood és “La història més gran mai contada” (George Stevens, 1965). Avui dia ningú recorda, ni vol recordar (no fos cas que morís de vergonya aliena) que Jesucrist tenia la cara bastant més jove de Max von Sydow, que Dorothy McGuire feia de verge Maria i Charlton Heston de Joan el Baptista. També hi figuraven Claude Rains, Telly Savalas, Martin Landau, Roddy McDowall, José Ferrer i Donald Pleasence.

Fins i tot quan s'escullen noms de cinematografies mútuament estranyes els resultats són més propers del que es podria imaginar. Preneu Chishu Ryu, actor fetitxe de Yasujiro Ozu, i Kanu Banerjee, protagonista amb Satyajit Ray i obtindreu l'enllaç en quatre passos: Kanu Banerjee -> "Pather Panchali" (Ray, 1955) -> Karuna Bannerjee -> "Kanchenjungha" (Ray, 1962) -> Erik Avari -> "L'agenda negra" (William Webb, 1993) -> Michael Winters -> "Fins a la fi del món" (Wim Wenders, 1991) -> Chishu Ryu.

No, ja es veu que és difícil escapar a aquesta sensació de veïnat global. En definitiva, tots estem més relacionats del que en el fons voldríem i les nostres mares tenien raó: el món és un mocador. De la seva netedat no en responc.

Una aproximació als graus de separació (1)

Crec que fa alguns llustres (i aquestes pàgines no em deixaran mentir) ja vaig escriure alguna cosa sobre aquella intrigant teoria dels sis graus de separació, segons la qual tots els habitants del planeta —tots els que som vius ara mateix, s’entén— estem connectats per una cadena de no més de sis (6) relacions de coneixença mútua, coneixença en el sentit laxe d’haver sigut presentats formalment o informalment els uns als altres. Aquesta hipòtesi ve a confirmar allò que repetien les nostres mares, que el món és un mocador, encara que la seva experiència rarament hagués traspassat les tranquil·litzadores fronteres del barri. Tot i que resulta difícil validar científicament la seva veracitat sense disposar d’una base de dades que reculli tota la població mundial i la xarxa social que això suposa, alguns experiments realitzats a partir de mesures parcials han indicat que sis graus de separació representen de forma fidedigna la llargària de l’encadenament mitjà entre cadascuna de les parelles d’individus terraqüis possibles.

El prolífic matemàtic hongarès Paul Erdös propicià, possiblement l’any 1969, la invenció del “Numero d’Erdös” que es defineix com els graus de separació d’una persona en relació a aquest matemàtic mesurada pels treballs acadèmics coescrits amb ell o amb altres científics que disposin de número d’Erdös. Així Paul Erdös té un número d’Erdös 0, els seus col·laboradors immediats poden presumir d’un número d’Erdös 1, els col·laboradors dels col·laboradors, 2, i així successivament. Aquest concepte s’ha fet extensiu a altres personatges cèlebres el que ha impulsat l’existència dels números d’Einstein, del jugador de go Honinbo Shushaku, de l’economista Joseph Stiglitz o de la banda de rock Black Sabbath. De tots ells segurament el més popular és el número de Kevin Bacon.

Sembla ser que durant la promoció de la pel·lícula “The River Wild” (Río salvaje”) de 1994 l’actor Kevin Bacon va presumir d’haver actuat pràcticament amb tot Hollywood. Poc més tard, tres estudiants de la universitat de Reading (Pennsylvania) van inventar el joc “Sis graus de Kevin Bacon” mentre estaven mirant “Footloose”. El joc consistia en proposar el nom d’un actor o actriu i trobar el camí més curt possible que conduís a Kevin Bacon a través de pel·lícules compartides.

Posem per cas l’avui mig oblidada Winona Ryder. Va actuar l’any 1992 al “Dracula” de Coppola, on també intervenia Maud Winchester. La desconeguda Winchester apareixia a “Alguns homes bons” de Rob Reiner, també del 1992, com també ho feia en Bacon. Per tant, via un parell de pel·lícules ens hem desplaçat de Ryder a Bacon; el que més científicament equival a dir que Winona Ryder gaudeix d’un número Bacon de 2. Igual com passava amb Erdös, el número de Bacon del propi Bacon és 0 i el dels actors que han intervingut en algun film amb ell és 1. Fixeu-vos que el fet de compartir títols de crèdit no implica que els actors hagin mantingut necessàriament cap contacte personal; però, vés, de vegades cal imposar regles una mica arbitràries per simplificar.

L’elecció de Bacon com a patró de mesura també podria semblar una mica peregrina. Certament l’actor comptava amb una apreciable filmografia l’any 1994; però era encara jove i el desenvolupament de la seva carrera en el futur representava una incògnita absoluta (no cal dir que el número de Bacon de qualsevol actor/actriu X continua variant fins a la mort d’aquest o l’eventual del mateix Bacon). Va ser una bona idea escollir Bacon com a referent o hi havia intèrprets encara més infecciosos i omnipresents a les cartelleres del món? Per respondre aquesta pregunta vital s’analitzaren 800.000 biografies de comediants de Hollywood i es calculà per a cadascun d’ells els graus de separació que computaven envers tots els altres. Després se’n va fer la mitja aritmètica, de manera que els que obtingueren les xifres més baixes esdevingueren els més propers al que s’anomenà el “Center of the Hollywood Universe”.

Cal dir que Kevin Bacon no està fent un mal paper dins d’aquest barem, encara que el superin sobradament noms clàssics (llegiu geriàtrics) com els de Rod Steiger, Sean Connery, Donald Sutherland, Dennis Hopper o Karen Black (almenys, fins a la seva prematura mort l’any passat, era la dona millor situada a la classificació general). Ai, (sospir), quina dona!

Demà, més rucades.

VD: blau i rosa

Encara del disc “El tigre del Guadarrama” (1981), “El rey de la casa” o la divertida crònica sobre un nen que no es conforma als estereotips del seu gènere. Com sempre, a més de la crítica subterrània, hi apareixen les expressions felices tan pròpies de les Vainica. I atenció a la inesperada coda, una apoteosi irònica a l’estil Rosa Sensat.

Ha nacido el rey de la casa esta mañana

cantan de alegría, padres y hermanas

un varoncito para hacerle honor

al noble apellido del progenitor.

Al cumplir dos años su papá le ha regalado

un juguete bélico, un trenecito eléctrico

pero a él le gusta más jugar a cocinitas

y el papá se asusta y dice, este niño ha resultado mariquita.

Al cumplir los ocho ha sido abofeteado

pues viendo Pinocho el tonto ha llorado

y se lo tienen recalcado bien,

que llorar está reservado a la mujer.

Y una vez bordando entretenido en cañamazo

por su madre es sorprendido y le atiza un estacazo,

al padre escandaliza por dejarse una melena

y le da una paliza y le castiga sin la cena...

y le llama nena.

Le obligan a ir a la mili voluntario

limpiará letrinas, el pobre, a diario

la disciplina lo ha de transformar

en hombre con el uniforme militar

Vuelve de la mili sin que nada haya cambiado

saca al padre de quicio el hijo desnaturalizado

le echa de la casa sin dinero y sin comida

y se va silbando a enfrentarse con la vida

Ha encontrado al fin, la horma de su zapato

ella es ingeniero los dos friegan los platos

él es catedrático de griego y de latín

los dos cuidan de la casa y del jardín.


Ay vida mía, cuanto te quiero

eres más valiente que el mismísimo Espartero.

Niños y niñas nacen de esta unión

todos ríen todos lloran todos guisan todos bordan

todos estudian música en la escuela pública

Todos se embadurnan de colores,

todos hacen ramos de flores
todos dominan las máquinas y las matemáticas
Todos rien todos lloran todos guisan todos bordan
todos gritan todos cantan todos corren todos saltan

Ágiles son de cabeza y pies

todos trepan a los árboles.

Norfolk

L’illa de Norfolk es troba 740 quilòmetres al nord de Nova Zelanda i 1.390 quilòmetres a l’est d’Austràlia. El primer europeu que hi va posar l’ull va ser el capità James Cook l’any 1774, en el seu segon viatge pel Pacífic Sud. Una superfície raonable de 35 quilòmetres quadrats, un agradable clima subtropical i uns paisatges paradisíacs es diria que constitueixen un esquer formidable per a un misantrop hedonista (contempleu la idíl·lica foto de dalt amb els seus bonics pins endèmics). Però no pogué ser: la Humanitat, des dels temps d’Adam i Eva, sempre ha tingut problemes per gestionar el Paradís.

Per a l’Imperi Britànic, el poder del qual es basava en el domini dels oceans, Norfolk aparegué immediatament com el lloc ideal per proveir-se de fusta (pels pals dels vaixells), lli (per les veles) i cànem (pel cordatge), donat que l’alternativa òbvia de Nova Zelanda no comptava amb el consentiment dels maoris. Tot aprofitant que Austràlia i les seves illes properes havien esdevingut port de destí final de tota mena de criminals, higiènicament expulsats dels territoris del Regne Unit, l’any 1788 s’envià una primera expedició colonitzadora a Norfolk, formada per 15 convictes i set homes lliures. Aviat es descobrí que la fusta dels pins locals no era prou resistent per utilitzar-la en la construcció naval. El tractament del lli també es revelà complicat, i ni la importació de dos indígenes maoris (els quals, amb actitud típicament masculina, confessaren que no en tenien ni idea, que allò era cosa de dones) contribuí a l’èxit de l’empresa.

Malgrat aquests resultats desastrosos, els convictes continuaren arribant i l’illa esdevingué una mena de granja-presó que proporcionava a la colònia-mare cereals i fruita, en uns anys on Sidney patia de famines permanents. De mica en mica els inconvenients pesaren més que els avantatges i Norfolk Island, situada al cul del món (segons deixen anar els seus detractors malcarats), va perdre el favor de la Corona. L’any 1813 va desaparèixer tot rastre d’aquesta primera colònia carcerària (i que siguin beneïts els ulls de Franz Kafka).

Entre febrer de 1814 i juny de 1825 l’illa romangué deserta, fins que s’inicià un segon intent de confinament controlat. Si abans la remotitud de l’indret havia semblat un handicap per la seva explotació, ara es va fer evident que podia fer-se servir com a potenciador del càstig. Així, el nou penal es va destinar a criminals reincidents, sense possibilitat de redempció i que molt probablement no sortirien mai vius de l’illa. O així van voler fer-nos-ho creure per justificar el maltracte inhumà que rebien els convictes, unes condicions tan extremes que serviren per encunyar l’expressió tòpica “l’Infern al Paradís”. No serien llegendes infundades, quan un capellà, que viatjà a l’illa per confortar uns convictes amotinats que havien sigut condemnats a mort, comentà que, mentre que els destinats al patíbul s’agenollaven i donaven gràcies a Déu amb els ulls eixuts, els que havien sigut amnistiats ploraven desconsoladament.

Després d’anys de polèmica sobre la manera més adequada de tractar els reus, en un diàleg permanent però ineficaç entre la colònia i la metròpoli, a partir de 1847 l’activitat de la penitenciaria començà a disminuir i els seus últims inquilins foren traslladats a Tasmània el 1855. El motiu principal de l’abandó fou que el subministrament de material humà havia quedat interromput el 1853, any que el Regne Unit va optar per quedar-se els criminals a casa i no marejar-los fent-los viatjar per mig planeta.

Norfolk no va gaudir gaire temps de la tranquil·litat que se li suposava, perquè el 8 de juny de 1856 hi arribaren nous estadants. Provenien de les illes Pitcairn i eren els descendents dels tahitians i els amotinats de la Bounty (aquell vaixell on treballava  Marlon Brando, pur excés de testosterona, sota la direcció de Lewis Milestone) als quals l’arxipèlag se’ls hi havia fet petit. Desembarcaren un total de 194 persones que ocuparen pacíficament les instal·lacions carceràries. Poc després hi arribaren els missioners de la Church of England (ningú com els d’aquest gremi rosegaire per ensumar una oportunitat) i, encara que entre 1858 i 1863 alguns dels desembarcats decidiren retornar a les Pitcairn, el cert és que la població no ha deixat de créixer des de llavors.

En l’actualitat a l’illa hi viuen 2.302 persones (cens del 2011) que gaudeixen d’una certa autonomia en relació al govern australià, encara que el preu a pagar sigui l’absència de representació al parlament. Les llengües oficials són l’anglès i un “creole” que converteix el nom de l’illa en un evocador “Norfu(c)k”. Altres dades que m’han fet gràcia: que l’endogàmia predominant ha provocat tal repetició de cognoms, que el llistí telefònic local es permet la inclusió de motius i malnoms per identificar els uns i els altres. I també que una de les seves residents més famoses és Colleen McCullough, la creadora de “The Thorn Birds” (“El pájaro espino”, en llenguatge TVE), qui no té cap culpa de la versió televisiva del llibre, ni molt menys del temps que va trigar Richard Chamberlain a sortir del seu armari rococó.

Amb tot, la prova definitiva que el lloc deu ser fastigosament encantador la trobem en un documental sobre Norfolk que la BBC va emetre a finals dels anys 60, ran del qual cinquanta famílies britàniques van decidir emigrar al que a tots els efectes sembla Lancashire, però amb cels blaus. Espero que continuï així.


Comèdia amb titelles

En aquesta casa (i em consta que no sóc l’únic lector agraït) va deixar una impressió excel·lent aquell peripatètic “Moo Pak” de Gabriel Josipovici; per tant, vist que l’editorial Raig Verd ha decidit prosseguir l’ofensiva llibresca, no he dubtat a llegir el nou títol de l’autor “Era broma” (gener de 2014) [originalment, “Only Joking” (2010)], tan diferent d’aquell “Moo Pak” com la nit i el dia, encara que amb indicis de similar intel·ligència.

“Era broma” és per començar una novel·la articulada a partir de diàlegs i puntejada per molt escasses acotacions. Formalment podria ser una peça de teatre, només li caldria indicar amb un rètol en versaleta quin és el nom del personatge que profereix cadascuna de les frases. I precisament aquesta ambigüitat en la identitat dels parlants és un dels secrets més evidents de la complexitat del llibre, un cas extrem de narrador poc fiable.

Al cafè, la mira als ulls.
—Com et dius? —pregunta.
—Isabelle —diu la Natasha.
—És un nom bonic.

No, de fet són dos els noms bonics, però ara no es tractava d’això. La trama es podria adscriure al gènere coral per la profusió de personatges, els quals només de mica en mica es van contextualitzant. Hi ha un baró ric que sospita de la seva esposa i contracta Alphonse, un ex-pallasso hongarès, perquè la segueixi, sense saber que l’esposa també l’ha contractat amb propòsits encara més obscurs. Hi ha també un trio d’estudiants de belles arts que podrien tenir molt males intencions i un restaurant italià on es conreen projectes criminals, un coleccionista d’art que és fill del baró i que té l’esposa molt embarassada i una traductora amb un marit molt gelós. També hi surten obres de Braque i de Beuys, espionatge, tensió sexual, robatoris, mentides i homicidis ben premeditats.

—Els diners no li interessen —diu en Lino—. Només els homes.
—Sóc un home —diu l’Alphonse.
—No t’acostis a la meva filla —diu en Lino.
—Ei —diu l’Alphonse—. Era broma.
—Sí, només la continuava.

Per descomptat “Era broma” és “només” un divertiment; però totalment addictiu i de ritme trepidant (gran part de la seva fluïdesa cal atribuir-la al traductor Ferran Ràfols, de cognom maternal Gesa, revelació retardada que evita el rodolí). De vegades la interrelació molt formal de personatges mig esquemàtics i un punt grotescos m’ha fet pensar en les pel·lícules de l’últim Resnais (el de “Smoking/No Smoking”, “On connaît la chanson” o “Les herbes folles”). Amb això no estic condemnant el llibre al racó dels exercicis d’estil: sota la seva animada superfície respira sempre un grau de perill inherent a l’ambigüitat narrativa. El lector es troba transitant sovint sobre un sòl de vidre que a penes amaga altres significats.

—Era un nom bonic —diu ell.
—No era el meu —diu ella.
—Cert —diu ell.
—Ves qui ha anat a parlar —diu ella.
—Què vols dir?
—Que no ets baró, tu.
—No he dit mai que ho fos. És només com em diu la gent.

“Era broma” és una revetlla de Sant Joan de la intel·ligència i de l'astúcia. Manllevo de l’amiga Matilde (via enllaç) les seves precises citacions, que probablement us vendran la peça molt millor del que jo no he sabut fer.

Viure dins del conte

La Caputxeta, la Fada Bona i el Llop

Feia sis anys que no ens arribava cap obra de l’interessant duet de guionistes que formen Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri fins a l’estrena mig d’amagat d’aquest “Au bout du conte”, que aquí han titulat “Un conte francès”. Com els és habitual, tots dos intervenen com actors i Jaoui torna a encarregar-se de la direcció. El film tracta una vegada més d’un grup de personatges interrelacionats per motius de parentiu, professionals o amorosos —aquí bàsicament dues famílies—, sense que cap d’ells acapari el protagonisme de la trama. Les seves anades i vingudes aniran configurant una sèrie de temes que confluiran en el significat de la paraula “conte”, present des del títol.

Sobretot “Au bout du conte” remet a l’univers dels contes de fades d’una forma gairebé exhaustiva. En un primer nivell fent que les velles rondalles infantils esdevinguin models de conducta pels personatges, com la jove Laura (Agathe Bonitzer) que creu en un príncep (literalment) somiat, i el troba temporalment en un músic quequejant (Arthur Dupont). Però també aquests “contes” es refereixen a les creences sovint discutibles que ajuden a funcionar a les persones: la radioestèsia, l’acupuntura, la Bíblia o la psicoteràpia (per citar algunes de les que es mencionen al film). Fins i tot el molt racional personatge que interpreta Jean-Pierre Bacri, acaba visitant una corrua d’especialistes per contrarestar el vaticini d’una pitonissa. 

Els contes de fades clàssics apareixen sovint citats a la trama de forma molt explícita. Per exemple “La Ventafocs”, encara que qui, en sonar les dotze, fuig del ball i perd la sabata és aquí el príncep. O com a la història de la Blancaneu, la mare de Laura vesteix sempre de negre i està obsessionada per la seva bellesa. Hi ha una escena calcada de la Caputxeta Vermella en la qual Laura (vestida de vermell) es perd en el bosc i es deixa guiar per un desconegut de nom Maxime Wolf (el cantant Benjamin Biolay, més bell tenebrós que mai). I encara Marianne (Agnès Jaoui), la tia de Laura, que apareix vestida de fada bona a la funció que prepara al parvulari on treballa.

Fins i tot visualment el món dels contes està molt present en uns inicis de seqüència que, gràcies a la manipulació digital, prenen la textura d’una il·lústració al “gouache” o l'aquarel·la. I també en uns decorats bigarrats, plens d’elements propis a la vegada de la fantasia i del kitsch: nans de jardí, flamencs de plàstic, maquetes del castell de la Bella Dorment, cérvols, cignes i globus amb forma de peix tropical; gairebé citacions sarcàstiques a una visió Disney de la vida.

Malgrat que la pel·lícula dura gairebé dues hores, algunes de les subtrames (especialment la de les acusacions de contaminació industrial que rep el pare de Laura) pateixen de desnutrició o d'irrellevància; i tanmateix, el conjunt presenta un ritme desequilibrat que segurament es beneficiaria si se li apliqués una moderada poda. El conjunt d’actors està tot perfecte amb menció especial a la calidesa una mica atabalada de Jaoui i la misantropia còmica però també humana de Bacri.

“Au bout du conte” és una observació elegant i subtil d’alguna de les nostres febleses més comunes. Té el grau d’originalitat suficient que la fa desmarcar de productes més genèrics i justifica acostar-s’hi amb curiositat. Sense jugar cap de les seves cartes a fons (ni la comèdia desemboca mai en riallada escandalosa, ni de la ridiculesa dels personatges es fa més llenya que la justa), la seva intel·ligent contenció em sembla la menys evident de les seves virtuts.

VD: finals dels 70 a Madrid

“Crónica madrileña”, també de l’any 81, entra plenament dins del gènere costumista retratant la vida al carrer en el Madrid de la Transición. Encara que ara sembli que en aquells temps tot era “movida” i “modernitat”, també hi havia un inconfusible component caspós: en vaig ser testimoni. Apart de la major o menor exactitud de l’estampa “progre”, és l’única cançó que conec que arremet amb valentia contra l’odiosa tuna. Només per això ja compta amb totes les meves simpaties.

Yo tenía un puesto de bisutería en el centro,

y también vendía a veces posters en el metro,

Chaplin, Jesucristo, Marilyn y el Che Guevara,

Buster Keaton, el Papa y un payasito que lloraba.

Soy hermana de los perros y de toda la canalla,

desayuno en la Latina con un trago de cazalla.

Por las noches me reunía con conjuntos musicales

y cantando en compañía huían todos mis males.

Los vecinos protestaban y con muy malos modales

nos vaciaban encima sus repletos orinales

y llegaba la policía y con sus maneras rústicas,

demostraba que la música no es para todos los mortales.

Ahora vendo lotería por las calles y los bares

he llevado la alegría a muchísimos hogares.

Por las noches sigo unida a cantautores espontáneos,

a pasotas callejeros, trovadores subterráneos.
Un combate de sonidos hay en la Plaza Mayor
Chogüí, chogüí, chogüí, coplas, flamenco y el rock

Yo iba vendiendo fortuna por la calle de Carretas,

y me encontré a la tuna armada de panderetas.

y un tuno muy pinturero de bigotillo incipiente

me dijo: ¡Por ti me muero!, ¡Vente conmigo, vente!

¡No, no!, ¡No, no!...¡Huy! ¡Huy!.
¡Vete tuno, no te quiero vete!,

¡Vuélvete a tu siglo diecisiete!

Pon tus mustios clavelitos en un jarrón,

y se los llevas al balcón de otra muñeca

y le explicas bien a gritos, y le explicas bien a gritos,

como se queda Fonseca.

Homos antecessors

“Homonots” (Angle Editorial, 2014) del periodista Francesc Soler és un recull d’entrevistes amb deu figures d’homes gais del nostre país, totes elles importants per la petjada que la seva vida ha deixat a la nostra història. Diria ja d’entrada que és un llibre necessari, i no únicament per a un públic “entès”, encara que seríem en primer lloc els gais els que ens hauríem de sentir atrets pel títol. Bo seria que, les noves generacions sovint abocades a l’hedonisme consumista i desmemoriat, descobrissin que totes les llibertats de les que gaudeixen en el present tenen al darrera una llarga tasca de lluita sovint silenciosa i poc reconeguda. Els canvis en la consideració social de l’homosexualitat al nostre país han sigut tan fulgurants que costa d’entendre que haguem oblidat amb tanta facilitat unes discriminacions que estaven a l’ordre del dia fa ben poc. Però, si és greu que els implicats girem l’esquena a la nostra pròpia història, com si l’estatus aconseguit ens hagués sigut concedit per la gràcia divina, el públic més generalista podria obtenir del llibre valuosa informació sobre uns fets que també el concerneixen; perquè estic convençut que els progressos assolits en matèria de drets LGTB han produït de retruc una societat més oberta i lliure per a tothom.

Donada la limitació a deu del nombre d’entrevistats, Francesc Soler ha fet una bona tria tot combinant la rellevància amb la diversitat. Lògicament no tots els diàlegs presenten el mateix interès i són en general els personatges de més edat (i, per tant, els que han sigut testimonis de canvis més dramàtics a la societat) els que ofereixen un contingut més suculent. L’activisme era inevitable que estigués representat per Jordi Petit, qui durant dècades ha sigut qui ha posat rostre mediàtic als gais del país; tot i que és l’heraldista i pioner de la causa Armand de Fluvià, qui aporta una visió més original com a membre díscol de la bona societat barcelonina.

Un altre tipus d’activisme, avui en part difuminat, és el de Ferran Pujol i el seu company Michael Meulbroek, els quals en la seva condició d’infectats amb el virus del VIH fa trenta anys que treballen a favor de la prevenció, la informació, la sensibilització, la investigació i contra la discriminació, el desinterès i els prejudicis relacionats amb la sida. Ara és fàcil oblidar el que significava ser diagnosticat com a seropositiu a mitjans dels anys 80 del segle passat, el que implicava de terror, ignorància i desempar, pràcticament una sentència de mort. El testimoni de Pujol, un heroi obligat a ser-ho per les circumstàncies, eleva el llistó de les emocions fins al punt de l’esgarrifança.

El diàleg amb l’inesperadament conspicu Miquel Iceta revela alguns detalls curiosos sobre el funcionament intern de les coses de la política i confirma que una sortida de l’armari a temps no ha de ser necessàriament una mala cosa, ja que l’home continua sent dels més ben considerats del seu partit (el que, ben mirat i atès que estem parlant del PSC, tampoc és que sigui per tirar coets). Llibert Ferri, el nostre home de TV3 a Moscou, no el tenia classificat al meu arxiu de gais ortodoxos (sembla que ho és només a temps parcial); però les seves confessions com a cap de família monoparental il·luminen aspectes tan inesperats com imprescindibles.

Em sap greu dir-ho, però les entrevistes que menys m’han comunicat corresponen a artistes, probablement perquè els artistes ja compten amb una via de comunicació alternativa que és el seu propi art i no tenen cap necessitat de mostrar-se significatius  i emblemàtics tot gastant saliva. Estic parlant de Nazario i de Ventura Pons, dos homes que tanmateix mereixen la inclusió en el llibre, encara que només sigui perquè sense ells seria impensable la història gai de la Catalunya dels últims trenta anys. Afegiu-hi al capítol de les entrevistes menys sucoses la que s’estableix amb l’empresari Juan P. Juliá, el més jove de l’aplec i l’inventor de la cadena (heterofriendly) d’hotels Axel, o la diversitat sexual com a negoci. El futur en definitiva.

He deixat pel final els dos intercanvis d’opinions que més m’han impactat. El primer pertany al mallorquí Jaume Santandreu. No fa ni quatre dies era encara un capellà catòlic i progre, de barriada (Can Gazà), amb escrúpols domèstics i considerables tensions de bragueta. Llegir el seu estira i arronsa en relació amb la “temptació” i la jerarquia eclesiàstica revela fins el moll de l’os la intrínseca perversitat de l’església catòlica. Aquest diàleg seria justificació inapel·lable de la intercessió d’en Jaume, però no te perdó de déu, t’ho miris com t’ho miris.

Però, si “Homonots” queda justificat com a projecte editorial (i mereix cada cèntim del preu d’entrada), és perquè l’Über-Professor Jordi Llovet, pren la paraula. Pel que he sentit dir, fins avui mateix el catedràtic Llovet no solia presentar-se com a gai, tot i que tampoc se n’amagava. Hem de considerar aquest llibret com la seva sortida de l’armari oficial? Tant se val, les opinions que va deixant anar són tan discutibles com precioses. La cirereta del pastís dit amb les paraules mínimes.

Rapa

L’illa de Rapa, sovint mencionada com a Rapa Iti (petita Rapa) per distingir-la de Rapa Nui (gran Rapa, també coneguda com a illa de Pasqua), pertany a les illes Australs de la Polinèsia francesa, i està situada a una zona del Pacífic austral on, a diferència dels paradisos tropicals, es poden percebre els canvis estacionals de la temperatura. Amb una superfície de 40 quilòmetres quadrats i uns 500 habitants, l’illa habitada més propera (Raivavae) es troba a 500 quilòmetres i Tahiti a 1420 quilòmetres. La seva primera imatge aèria lliure de núvols no s’obté fins l’any 2009.

Però de Rapa destacaré, com fa Schalansky, una llegenda més illenca que no pas urbana, àmpliament indocumentada a la xarxa amb tota mena d’embelliments i contradiccions i que tinc la seguretat que és en gran mesura falsa. Tot comença amb un tal Marc Liblin, nascut prop dels Vosges, que a la tendra edat de sis anys (o a la no tan tendra de setze, segons les fonts consultades) comença a ser visitat en somnis per un personatge que li dóna lliçons d’un llenguatge desconegut. Liblin, a base de repetides sessions de “Berlitz la nuit” acaba dominant amb plena fluïdesa un idioma que ningú li entén. Segons les versions més melodramàtiques, el noi és assetjat pels seus condeixebles escolars, que no li aguanten les seves bones notes i la seva repel·lència lingüística. Per cert, tot això s’esdevé (per si no ho havia dit encara) cap als anys 50/60 del segle XX, encara que alguna pàgina web sense nord ho situa a principis de segle.

Segueixen uns anys de pelegrinatge, a mig camí entre el rodamón i “l’idiot savant”, que culminen de forma molt cristiana quan Liblin fa trenta-tres anys. El retrobarem a la bretona Rennes on, de sobte, un parell de lingüistes de la universitat decideix afillar-se’l i analitzar la llengua somiada del noi. Durant dos anys la sotmeten infructuosament a l’escrutini dels ordinadors de l’època (calculo que estem parlant de principis dels 80); almenys això és el que afirma la documentació existent, tot i que no em puc creure els resultats, vist el que se’n seguirà.

En un meravellós gir del guió, els acadèmics decideixen portar Marc a les tavernes del port, on abunda la música d’acordió, l’alcohol de garrafa, les escenes pintoresques i el record palpable d’oceàniques sodomies. Liblin profereix el seu abstrús “uatxi-uatxi” a un cercle de perplexos mariners tunisians (en això coincideixen totes les versions) i l’amo del local, que s’ho escolta des de la distància, s’aixeca de darrera la barra i jura que coneix una senyora que parla talment amb aquest vocabulari.

La senyora viu a la cantonada (ja no ve d’una casualitat) i la comitiva se n’hi va de cap, tots èmuls de mossèn Alcover i les seves excursions filològiques. Truquen a la porta de la casa del veïnat, l’obre una dama polinèsia de nom Meretuini Make. Marc la saluda en vernacle i ella respon amb completa naturalitat. Estan parlant “rapa”, una llengua que en cap moment de la història han utilitzat més de mig miler de persones.

El final d’aquesta història és l’únic que em veig capaç de trobar versemblant, potser perquè depèn de fets constatats i documentats de forma fiable a internet (i perquè no és gens feliç). En format breu, gairebé telegràfic, Marc i Meretuini s’enamoren i es casen. Viatgen a Rapa, tenen quatre fills, gaudeixen de l’estimació local (mentre ell fa classes de física i de metafísica), pateixen pel rebuig local (com ho faran tots els forasters transgressors, des de l’inici dels temps) i ell mor de càncer el 26 de maig de 1998. Ara doneu-me Stevenson i el segle XIX.

Vida quotidiana dels vampirs

Serà cosa de la crisi, però el vampirs i els zombies fa alguns anys que s’han posat de moda. Potser el motiu principal és que en un món on tots els fonaments semblen basar-se en el poder dels diners i l’extinció de la matèria prima, aquestes dues races extemporànies poden sobreviure mitjançant el consum d’éssers humans encara incontaminats, dels quals hi ha un subministrament gairebé inacabable.
Jim Jarmusch (mai sospitós de buscar la modernitat, perquè sempre desborda amb la seva raresa impàvida el llistó d’allò que és “trendy”) ha filmat amb “Sólo los amantes sobreviven” (que mai de la vida podrà superar la perfecta sinuositat de l’original: “Only Lovers Left Alive”) una de les més intel·ligents incursions recents dins del gènere, amb permís de Tomas Alfredson.

Adam (Tom Hiddleston) i Eva (Tilda Swinton) són una parella de vampirs que viuen separats per un oceà; el motiu d’aquest allunyament no s’explica, sospito que serà l’equivalent vampíric a donar-se un temps per “respirar”. Adam viu a Detroit dedicat a la composició de música atmosfèrica i sinistra, assistit per un jove i devot mortal (Anton Yelchin) que l’abasteix de guitarres llegendàries, i per un metge corrupte (Jeffrey Wright) que li proporciona les necessàries dosis de sang. Eva, que viu a Tànger, no se sap com ocupa el seu temps, com no sigui emprovant-se gel·labes i escarxofant-se en un mar de coixins. A ella, la sang se la proporciona un vampir bastant atrotinat que respon al nom de Christopher Marlowe (John Hurt) i que dissimula molt malament que és el famós dramaturg contemporani de Shakespeare. Quan en una conversa via Skype o similar Eva descobreix que el seu home està perdent les ganes de viure, creua l’Atlàntic amb la intenció d’aixecar-li la moral.

I poca cosa més. Bé, sí, una visita llampec de la jove germana d’Eva (una Mia Wasikowska bastant passada de rosca) que acabarà tenint resultats desastrosos. La veritat és que el guió es diria que l’han escrit en un tovalló de paper tot prenent-se una cervesa; però ja se sap que a Jarmusch no l’interessen tant les complexitats del guió com les atmosferes que sorgeixen de col·locar plegats diversos personatges i de la seva interacció amb l’escenari, aquí uns bigarrats i decrèpits interiors de casalot, una laberíntica “medina” de tonalitats blavoses, i el vast cementiri industrial que ha esdevingut Detroit. Per això, malgrat que al principi he utilitzat la paraula “gènere”, poc té a veure “Only Lovers Left Alive” amb les pel·lícules de vampirs habituals, començant per la seva pràctica absència de tot element d’horror (això de clavar els ullals a la jugular queda tan poc segle XXI!)

A canvi tenim una detallada descripció de com ocupen les seves nits aquesta enamorada parella entre partides d’escacs, diàlegs melòmans, remembrança de temps passats, balls en la intimitat, sortides a clubs musicals, problemes amb els fusibles, passejades turístiques i conflictes amb la cunyada. Que tot això superi l’evident banalitat en la qual podria caure l’empresa dependrà molt de la connexió que l’espectador mantingui amb l’especial sensibilitat de Jarmusch i el seu estòlid sentit de l’humor.

Un avantatge del film és el de comptar com a protagonistes un parell tan llunàtic i ple de carisma com Hiddleston i Swinton; tots dos retraten molt bé una afectuosa relació  gairebé fraternal, com la que correspondria a uns amants que han vist passar ja un grapat de segles plegats. Swinton en particular està molt sensual i molt tendra, gairebé una temptació per humans fatigats de viure.

Més enllà de les idiosincràsies de Jarmusch, que entren en el terreny més subjectiu, em sembla que la pel·lícula abusa de la cita de figures històriques famoses (el que els anglòfons anomenen “namedropping”): no s’entén com aquests vampirs que a penes surten de casa hagin conegut tot déu, des de Galileu a Tesla, de Schubert a Eddie Cochran (per no parlar del mural de fotos amb Franz Kafka i Joe Strummer, entre altres). Però aquest tribut que l’esnob director paga a l’alta cultura potser aviat se li girarà en contra; perquè quan la vampira Eva es disposa a creuar l’Atlàntic i memoritza (manualment) grans obres de la literatura universal, a la seva maleta s’hi congreguen Proust i Homer (el grec, no pas el Simpson), Stevenson i el Quixot. Però també Ramón de Campoamor, que deu de ser el poeta menys “cool” del planeta Terra. Sospito que un amic espanyol envejós ha decidit ensorrar el director de Cuyahoga Falls.

Diagnòstic final: vaig aguantar força bé les dues hores (i poc) d’”Only Lovers Left Alive”. Em va interessar la seva manca d’interès, vaig tornar a enamorar-me de Tilda Swinton, em va admirar la barra de Jim Jarmusch, vaig tornar a ballar aquestes cançons. No n’hi ha res de més “cool” a la cartellera.

Lectures per a pagesos (o els lletraferits som un perill)

Amb la recent aparició de petites editorials altament especialitzades s’ha obert la veda per recuperar títols oblidats (preferiblement lliures de drets d’autor), capaços encara d’excitar l’espinada del lector i fer-se en conseqüència un racó en el mercat. Alguns d’aquests rescats semblen indiscutibles i dignes de genuflexió, com l’”Stoner” de John Williams o aquella meravellosa cosa gòtica de la Shirley Jackson. Però també sé de casos francament agradables d’obretes menors que ens poden distreure alguna tarda d’estiu. Classifiqueu en aquest segon apartat les novel·les sofisticades i amb pòtols de Stella Gibbons, o els misteris detectivescos de l’Edmund Crispin.

Sense cap dubte “La librería ambulante” de Christopher Morley pertany a la segona categoria, però és innegable que l’editorial Periférica ha encertat plenament amb la seva recuperació, donat que ja van per la cinquena reimpressió. Christopher Morley (1890 - 1957) va ser un periodista i autor americà que va cultivar tota mena de gèneres, des de la poesia al teatre. Una de les seves obres més conegudes és la novel·la “Kitty Foyle” (1939), escandalosa a la seva època i origen d’una adaptació al cinema que, dirigida per Sam Wood, proporcionà un Oscar a Ginger Rogers.

Molt menys polèmica és aquesta “La librería ambulante” (“Parnassus on Wheels”) de 1917 amb la que Morley s’estrenava en el gènere novel·lesc. La història la narra la conca Helen McGill, que ha seguit el seu germà gran Andrew per fer de grangers. El seu projecte es torça quan el germà esdevé autor d’èxit, mentre Helen ha d’executar totes les tasques pròpies d’una granja. El dia que truca a la porta l’inefable Roger Miffin i li proposa quedar-se amb el seu carretó-biblioteca, juntament amb el seu cavall i el seu gos, Helen hi veu l’oportunitat que necessitava per fugir de l’esclavatge domèstic i llançar-se a l’aventura, que tan absent ha estat a la seva vida.

Querido Andrew: 

No creas que me he vuelto loca. Me voy a vivir mi aventura. Me he dado cuenta de que tú has tenido toda clase de  aventuras mientras yo me he quedado en casa horneando el pan. La señora McNally se ocupará de tus comidas y una de sus hijas vendrá a hacer las tareas domésticas. Así que no te preocupes. Estaré de viaje durante un tiempo —un mes, quizás— para ver algo de las semillas de la felicidad de las que tanto hablas. Es lo que las revistas llaman la revolución de la feminidad. Hay ropa interior abrigada en el armario de cedro del cuarto vacío, en caso de que la necesites.  

Con cariño,
                  Helen

El que segueix és una peripècia deliciosa, plena d’encants i d’incidents, amb persecucions i coincidències, sorpreses i canvis de fortuna, malfactors, xèrifs corruptes, nits d’angoixa i fins i tot una mica d’amor: en definitiva tot allò que fa irresistible un llibre. L’estil és amable, gairebé ingenu, però amarat d’un suau sentit de l’humor que dibuixa en el lector un beatífic somriure permanent. Però, si el llibre enamora a tants lectors compulsius, és sobretot per la defensa que fa de la lectura com a plaer democràtic, un argument que ens reconforta fins i tot ara que la literatura ha estat substituïda en gran mesura per les produccions audiovisuals.

Un poco más allá de Port Vigor hay un granjero que espera mi regreso. He estado allí tres o cuatro veces. Calculo que me comprará unos cinco dólares en libros. La primera vez que fui a su granja le vendí La isla del tesoro, y todavía sigue hablando de ese libro. Le vendí Robinson Crusoe y Mujercitas para su hija y le vendí también Huckleberry Finn y el libro de Grubb sobre la patata. La última vez que estuve allí me pidió algo de Shakespeare, pero no se lo quise vender. Creo que todavía no estaba preparado.

Aquesta biblioteca ambulant (o Parnàs sobre rodes) farà les delícies de grans i petits, amb especial incidència al terreny de les i els biblioteconomistes. 

La vida escrita

Torno a insistir amb un altre “biopic” d’escriptor, ara el de Violette Leduc (1907 - 1972), autora no gaire coneguda per aquests verals, a qui Martin Provost li ha dedicat el film “Violette”. Igual com passava amb la pel·lícula de Dickens de l’altre dia, només s’explica una part molt específica de la vida de l’escriptora: la de la seva complicada però fructífera relació amb Simone de Beauvoir. 

El film, que es divideix en capítols a la manera d’una novel·la, comença “in media res” en plena guerra, sense molestar-se a introduir el personatge, del qual anirem coneixent detalls del seu passat de forma indirecta. És per tant una narració més impressionista que didàctica, que confia plenament en el poder de les el·lipsis. Anirem descobrint poc a poc la complexitat de la figura de Violette, una dona insegura, que se sent lletja i poc estimada, abocada a enamorar-se de la persona equivocada; especialment d’homes homosexuals com l’escriptor Maurice Sachs, que és el primer que l’anima a posar per escrit les seves vivències. Quan presenti aquests escrits a la seva admirada Simone de Beauvoir, aquesta l’aconsellarà i li trobarà editor, tot començant així una relació de llarga durada que inclourà un gran acte de generositat, un amor no correspost i finalment una mena de redempció a través de la literatura.

Malgrat les seves dues hores i quart (que han causat un parell de desercions a la sala), “Violette” no ha deixat d’interessar-me ni un sol moment i ha aconseguit allò tan difícil d’obtenir en una pantalla: fer creïble un escriptor. Bona part del mèrit correspon a Emmanuelle Devos que dóna cos a Violette en la seva polièdrica personalitat, des de la tímida enamorada fins a l'explosiva paranoica. Per exigències del guió, o per mancances a l’autoestima del personatge, se suposa que Violette se sent lletja [he vist fotos de la Violette Leduc real i, sense ser una bellesa, era una senyora la mar de normal] i la Devos, que jo diria que és una dona tirant a atractiva, s’ha vist obligada a enlletgir-se una mica mitjançant el maquillatge i una convincent actuació desmanyotada. Sandrine Kiberlain, que recordava d’aquella comèdia d’espanyoles a París on feia d’esposa del sòmines Fabrice Luchini, està estupenda d’autoritat i d’elegància fent una Simone Beauvoir memorable.

Provost, ja es veu, no s’adreça a les masses; intenta fer un film d’art i assaig, en temps que aquest concepte ha sigut francament devaluat. Encara així troba belles imatges bellament composades, on s’exagera tant la foscor com la llum (a més, és pràcticament impossible que París ofereixi una sola mala imatge). Afegiu-hi la solemne música d’Arvo Pärt que injecta transcendència a cada nota de la banda sonora per fer de “Violette” un perfecte film d’art.

I tanmateix, contra tot pronòstic “Violette” esdevé una pel·lícula finalment optimista quan, enmig d’un deliri provençal de colors Kodachrome, comprenem que gràcies a la redacció de tots els seus dimonis Violette Leduc ha signat la pau amb si mateixa.

VD: 60’s

Malgrat que “El tigre del Guadarrama” data de l’any 1981, quan la infausta “movida” estava en plena efervescència, les Vainica pertanyien a una generació anterior i, enlloc de fingir postures “modernes” que no els hi esqueien, decidiren homenatjar la música que havien mamat. “Ser un rolling stone” fa una repassada dels anys 60 a través dels seus artistes, els títols de les seves cançons i la cita explícita de les seves melodies; gairebé podria donar peu a un concurs a la recerca de la referència oculta. Fixeu-vos en el fi contrast entre l’acompanyament de l’orquestra de cordes amb els solos de guitarra elèctrica.

Yo quiero ser igual que un Rolling Stone
Yo quiero pertenecer a aquella generación
Quiero expresar toda mi insatisfacción
Y pintar de negro la pantalla de televisión.

Quiero cantar con Crosby, Stills and Nash
También yo quiero encontrar el precio de la libertad
Quiero llorar como lluvia
y desgarrar la guitarra con los dientes
como hacía Jimi Hendrix.
Manic depression, manic depression touching my soul
I know what i want but i just dont know
how to go about get it
Get it
Get it

Quiero reir con las Madres de la Invención
Sentir con Traffic and Cream, Led Zeppelin and the Doors
Quiero decir que ya es tiempo de vivir
De viajar hasta la luna y lanzar flechas al sol.

Yo quiero ser igual que un Rolling Stone
Yo quiero pertenecer a aquella generación
Quiero gritar Help!, Help!

All my troubles seemed to stay but I believe in yesterday

All my troubles seemed so far away
Now I want somebody to love
I just need somebody to love
Im gonna try with a little help from my friends.

La marmota va a la guerra

No, no estic anomenant “marmota” a Tom Cruise, encara que les seves faccions m’apareguin sovint com les d’un indubtable rosegaire menor. Però no se m’ha acudit títol més engalipador que aquest per escriure sobre “Al filo del mañana” (“Edge of Tomorrow”, Doug Liman, 2014), la darrera epopeia de ciència-ficció apocalíptica que té a Cruise com a protagonista destinat a redimir la Humanitat. Però millor anar a pams, que la cosa és molt millor del que sona.

Quan la història comença (en un futur tan proper que François Hollande encara remena les cireres; ara totes pel·lícules de ciència ficció passen en un futur proper, potser per no haver de gastar gaire en disseny de decorats), una raça alienígena de pinta artròpoda ha aterrat sobre Alemanya i està devastant ràpidament tota Europa. A Londres, des d’on operen els exèrcits terrícoles, trobem el tinent coronel Cage (Cruise), un relació públiques que s’ocupa de la còmoda tasca d’enganyar joves idealistes perquè s’allistin a les forces especials. Un enfrontament (poc explicat) amb un general irascible (Brendan Gleeson), acaba convertint Cage en sospitós de deserció i, com a càstig, se li assigna una missió suïcida a les platges de Normandia (que ja són ganes de picar l’ullet a l’actualitat sense cap intenció ulterior)...

Encara que la premissa en la que es basa la pel·lícula ha sigut revelada a bastament a les crítiques i les sinopsis del film, prefereixo no continuar, perquè si algú la va a veure, el factor sorpresa l’intensificarà el gaudi. Em limitaré a telegrafiar les paraules “El dia de la marmota” i ho deixaré així. Si dic que gran part de “Edge of Tomorrow” es sustenta en un sol truc de guió i que el desenvolupament de la seva peripècia és similar a contemplar com algú intenta debades avançar en un videojoc, sonarà com la pitjor recomanació que podria fer-li a la pel·lícula però la veritat és que resulta tan imprevisible, com entretinguda, d’aquelles que et mantenen vulguis o no aferrat a la butaca. Mèrit en primer terme —ja que no conec “All you need is kill”, la novel·la de Hiroshi Sakurazaka en la qual es basa— dels seus sis guionistes; i molt especialment de Liman, que orquestra les variacions dins de la repetició amb mà mestra i un humor negre, digne hereu de les aventures del coiot i el correcamins.

A Tom Cruise li passa com a Tom Hanks, que a ningú cau gaire bé, però cal reconèixer que és molt bo en gairebé tot el que fa. Durant la primera part de la pel·lícula, quan ha de fer de “capullo” covard, el tio ho broda; després, quan esdevé “Cruise en mode heroi”, es limita a justificar la nòmina. Emily Blunt (que fa d’amazona-emblema de les Forces Especials) és un cas rar d’actriu competent, tèrbolament sexy i amb tones de personalitat, a qui tanmateix li escauen com un guant els papers d’acció. Hi ha qui discuteix la seva química amb Cruise; però no fa al cas, perquè aquesta és una pel·lícula més aviat de física.

“Edge of Tomorrow” no és perfecta, ni falta que li fa. Aspectes subsidiaris com la banda sonora, el disseny dels “aliens”, o els títols de crèdit, mereixen un aprovat justet. L’últim quart d’hora de la pel·lícula, quan el tan mencionat recurs de guió ha sigut totalment exhaurit, confia massa en solucions genèriques. Però tot això només constitueix una objecció menor davant d’una obra que pretén (i ho aconsegueix) divertir-nos sense coartades transcendents. Candidata a millor film escapista de la temporada.

Cinc-centes setanta-set paraules per a mil imatges

Els amics de la Galeria d’Imatges van celebrar fa una setmana la publicació de la seva entrada número 1.000 amb una festassa típica d’ells, tan mancada de pretensions com plena d’encerts fantabulosos. Per qui no ho sàpiga, aquest bloc que ara m’ocupa, és un excel·lent expositor de material gràfic de tota mena pertanyent al passat més o menys recent del nostre àmbit geogràfic (amb totes les excepcions que calgui). Els seus artífexs són tan diversos com quatre mitjons desaparellats: el bibliòfil Galderich (de Piscolabis Librorum), l’entomòleg Carles Hernando (d’El Gabinet Negre), l’investigador de la Barcelona secreta Enric H. March (de Bereshit) i l’immensament inclassificable Leblansky (d’Enceneu els Llums i Santa Tecla); però tots ells estan units per un mateix gust pel passat popular, ranci, freaky, sicalíptic, futurista i marginal; de manera que tot acaba lligant d’una certa manera en el culte profà a la imatge.

Corre per la saviesa popular aquella vella dita que afirma que una imatge val més que mil paraules, o sigui que potser hauríem d’estar celebrant ara mateix no el primer miler d’imatges sinó el primer milió de paraules de la Galeria d’Imatges. Però, qualsevol que s’hagi aturat a pensar en l’equació, comprendrà que de la mateixa manera que una imatge pot evocar moltes més de mil paraules, una paraula pot convocar també infinites imatges. Per tant, segurament deu existir alguna paraula capaç d’enquibir el significat d’aquestes mil imatges que ara celebrem; però jo no la conec, i em sembla que ja m’he embolicat prou. Prossegueixo.

La festa va celebrar-se al Guinardó, al jardí de la Casa de l’Heura de la Rambla Volart (carrer que mai abans havia trepitjat però que deu ser l’únic del món que fa cantonada amb el passatge de la Caixa d’Estalvis i el passatge del Mont de Pietat), marc incomparable on apart de l’heura que li presta el nom també hi havia una buguenvíl·lea  en ple paroxisme cromàtic i altres plantes de més difícil filiació. Enmig de la luxuriant floresta s’exhibien algunes de les peces que en el seu dia havien protagonitzat les li·lustres pàgines virtuals de la Galeria d’Imatges. Per la seva bellesa i presència quantitativa, voldria destacar l’extensa col·lecció de cobertes realitzades pel gran Manolo Prieto; mentre que per motius sentimentals em quedaria amb les joguines de “¡Los Thunderbird en acción!”.

Tota aquesta excel·lència artística no seria res, si l’element humà no hagués acompanyat en excel·lència; per fortuna la distingida concurrència provenia tota de les millors famílies (desestructurades) de Barcelona. Entre els blocaires que es van desvirtualitzar (o no, perquè també n’hi havia alguns de bastant sobreexposats) destacaré primer de tot en Girbén, qui també va donar una mà en el muntatge de l’exposició. Altres assistents, i espero no oblidar ningú dels que tenen presència a la xarxa, foren Marta la Voladora, Kalamar, Sicoris, Víctor Pàmies, Miquel de TotBarcelona, Puigmalet, Miquel Saumell o Borgo.

Se serví un piscolabis sorprenent i eclèctic, molt a l’altura dels organitzadors: ganxitos, olives assassines, gominoles japoneses, olives innocents i talls d’embotit, tot regat amb refrescos de llauna i aigua mineral sense gas. Un cop conclòs el tiberi, es procedí a rifar entre els assistents algunes (4) peces escollides de la mostra. No recordo haver vist en la vida un sorteig més amanyat. Per tancar l’acte els quatre factòtums van bufar unes espelmes que formaven el número 1000 sobre un pastís en forma de llibre. Ja fosquejava quan la concurrència es va dissoldre. No calgué que hi intervingués la força pública.

Trobareu més informació a:
- TotBarcelona (Ecos de societat)
- Santa Tecla (els vídeos)
- Enceneu els llums! (les fotos)
 

La solució per a Catalunya: la via Voronói

La possibilitat de fer de Catalunya un territori independent d’Espanya omple des de fa mesos els mitjans de comunicació, les xarxes socials virtuals i les tertúlies analògiques (amb resultats catastròfics per la convivència familiar, com és sabut). Malgrat l’ubiqüitat de la qüestió, no diria jo que existeixi un veritable debat entre les parts enfrontades: mentre els uns semblen actuar en una realitat paral·lela, on és suficient tenir una il·lusió perquè aquesta es faci realitat; els altres es neguen a parar l’orella tot proferint auguris de Cassandra malastruga (assumiré que les terceres vies postulades, de moment, no se les creu ningú). En definitiva, si continuem per aquest camí això no acabarà mai, com no sigui de mort per avorriment. Sóc conscient que l’assumpte és complicat, sobretot perquè la idea de pàtria conté un fort component sentimental difícil de negociar.

Sabeu que aquest bloc no toca mai qüestions polítiques, perquè la vida és massa breu per guanyar-se més enemics dels que espontàniament li surten; però avui permeteu-me que trenqui aquesta norma; ja que, enmig d’una revelació enlluernadora, crec que he trobat la manera de solucionar el problema a satisfacció de tots els implicats. Seria doncs lleig que me la guardés per a mi, quan està en les meves mans assegurar el futur d’una Catalunya lliure, alegre i feliç. La clau del meu sistema és evitar la irracionalitat de l’actual concepte de pàtria, que ja hem vist que no ens ha dut enlloc i optar, en canvi, per un mètode estrictament científic el qual, un cop establertes les seves regles, no admetrà discussió.

Abans de continuar caldrà fer una marrada matemàtica (no patiu, serà indolora) i presentar Georgy Feodosevitx Voronói (1868 - 1908), un matemàtic ucraïnès especialitzat en fraccions contínues. No sé perquè, però el fet que fos ucraïnès em sembla vagament pertinent; però el que importa ara és que Voronói va inventar un diagrama que du el seu nom. Un diagrama de Voronói és una manera de dividir l’espai en un nombre determinat de regions. Un conjunt de punts (o “llavors”) s’especifica d’entrada i per cada “llavor” hi haurà la seva corresponent regió constituïda per tots els punts que es troben més a prop d’aquesta “llavor” que de cap altra.

A continuació es mostra un cas bastant simple amb 20 “llavors” escampades sobre una superfície plana. Cada “llavor” es troba envoltada de la regió formada pels punts que li són més propers que a cap altra “llavor”. De fet, les línies que defineixen el diagrama de Voronói estan formades pels diferents segments equidistants d’un parell de “llavors” diferents, mentre que els seus vèrtexs equidisten de tres (o més) “llavors”.

Es pot fer una aplicació d’aquesta definició tot utilitzant com a punt de partida la superfície del nostre planeta i com a “llavors” les capitals dels països que el conformen amb resultats sorprenent i geopolíticament revolucionaris. Només cal que observeu a continuació l’Europa que en resulta, un continent que ni la seva pròpia mare reconeixeria. Els països petits reben una injecció de testosterona: Mònaco s’apropia del Piemont, la Llombardia, la Provença, Còrsega i una banya de Sardenya; Liechtenstein  es queda amb Baviera, part de Suïssa, el Tirol i el Vèneto; mentre que San Marino  endrapa Emilia-Romagna, Toscana i Umbria. Com que Ciutat del Vaticà es troba a l’interior de Roma (i en matemàtiques no pot ser que un punt estigui dins d’un altre punt), s’ha optat per posar les dues capitals una al costat de l’altra. En tot cas, Francisco surt guanyant.

Posats en clau sobiranista és interessant el que passa a les illes Britàniques. Londres, capital situada a l’extrem meridional del Regne Unit, guanya alguns crostons de la Bretanya i la Normandia franceses; però perd a canvi Cornualla, Belfast, Gal·les i Escòcia, terres totes elles geogràficament més properes a Dublin i per tant a Irlanda. No, no és tan estúpida com pot semblar aquesta divisió del món: la distància física convida a la desafecció (són massa lluny, no ens coneixen, no saben que existim, no ens estimen… solen ser les excuses). Aquest problema es fa palès a tots els països del món que tenen una capital “excèntrica” en relació al seu territori, que jo diria que són la majoria. D’aquí es podria deduir que el centralisme és la panacea, tot i que França, l’àvia del centralisme, surt molt mal parada en aquest experiment.

I que passa amb la també centralista península ibèrica? Doncs que Madrid/Espanya hi surt perdent. Portugal preserva intacte gairebé tot el seu territori; però hi afegeix mitja Galícia, dos terços d’Extremadura, Huelva i l’espanyolitat arquetípica de Sevilla (!!!) El Marroc es menja Cadis i Algèria rossega la costa d’Alacant. Espanya queda força mutilada i només conquereix una cantonada de Bragança, però manté la seva estimada ciutat de València que li ofrena les glòries conseqüents.

I Barcelona?, no nano, Barcelona no és pal de paller de res. Però Andorra la Vella, capital d’un país de fireta que tanmateix ha estat matriculat a l’ONU, es berena el Principat sencer, Castelló, tot l’Aragó, la Rioja, mig País Basc, l’Aquitània i el Languedoc Occidental. Ran d’aquesta sobtada pujada d’adrenalina, serà millor esperar una mica per negociar amb aquests cap calents.

Confesso que —més enllà de la seva aplicació al “problema” català— tan brillant idea no ha sigut meva, sinó d’un tal Jason Davies. Podeu entrar a la seva pàgina i passejar-vos a consciència pel seu planisferi virtual “à la Voronói”.

Diego Garcia

L’arxipèlag de Txagos es troba al sud de l’Equador i al bell mig de l’Oceà Índic, a 780 quilòmetres de les Maldives i 1.780 quilòmetres de l’Índia. La seva illa més gran és Diego Garcia, un atol en forma de ‘V’ trèmula de 27 quilòmetres quadrats de superfície. El lloc és un veritable paradís somiat al qual malauradament no s’hi pot accedir a menys que pertanyis a l’exèrcit britànic o americà. Per això, enlloc de cantar les seves delícies naturals, em dedicaré a fer una mica d’història.

Malgrat que al voltant de 1500 els marins portuguesos ja havien descobert l’arxipèlag, no fou fins 1778 que el governador francès de Maurici concedí a Monsieur Dupuit de la Faye el dret a explotar l’illa de Diego Garcia per obtenir cordam fet a partir de fibra de coco, així com cogombres marins, considerats una exquisidesa a l’Orient. La mà d’obra de les plantacions estava constituïda per esclaus procedents de Madagascar i de Maurici, els quals amb el temps constituïren el que es conegué com els “ilois” (illencs), una comunitat amb una cultura i un llenguatge propis (el txagossià).

Al final de les Guerres Napoleòniques i ran del Tractat de Versalles (1814), Diego Garcia i les illes circumdants passaren a pertànyer a la Corona Britànica i ser administrades des de Maurici. Aquesta situació es mantingué estable fins a 1965, quan el Regne Unit concedí la independència a Maurici, a canvi de tres milions de lliures i aquest territori. No van trigar gaire a oferir l’arxipèlag de Txagos als Estats Units per un període inicial de cinquanta anys i al mòdic llogues d’un dòlar anual. Ran d’aquest acord, des de l’any 1971 existeix a Diego Garcia una base militar conjunta que segurament deu ser un destí ideal per fer la “mili”.

Tots els descendents d’esclaus, els “ilois” de Diego Garcia, foren desplaçats a altres illes —a Txagos, a les Seychelles o a Maurici— abans de 1971, per tal de deixar el territori deshabitat, disponible per permetre la construcció de les instal·lacions militars acordades. El nombre de desplaçats roman polèmic, posem que fossin 426 famílies, uns 1.151 individus. Des de 1971 mantenen un litigi, tot defensant el seu dret a retornar a unes platges de les quals de moment només en gaudeixen els militars britànics i americans.

L’espècie invasora suma uns 3.700 individus i, encara que el tracte deixarà de tenir efecte quan la presència militar perdi sentit a la zona, de moment l’arrendatària Isabel II ja es disposa a firmar la pròrroga fins al 2036. Benvinguts a la Realpolitik!