Homos antecessors

“Homonots” (Angle Editorial, 2014) del periodista Francesc Soler és un recull d’entrevistes amb deu figures d’homes gais del nostre país, totes elles importants per la petjada que la seva vida ha deixat a la nostra història. Diria ja d’entrada que és un llibre necessari, i no únicament per a un públic “entès”, encara que seríem en primer lloc els gais els que ens hauríem de sentir atrets pel títol. Bo seria que, les noves generacions sovint abocades a l’hedonisme consumista i desmemoriat, descobrissin que totes les llibertats de les que gaudeixen en el present tenen al darrera una llarga tasca de lluita sovint silenciosa i poc reconeguda. Els canvis en la consideració social de l’homosexualitat al nostre país han sigut tan fulgurants que costa d’entendre que haguem oblidat amb tanta facilitat unes discriminacions que estaven a l’ordre del dia fa ben poc. Però, si és greu que els implicats girem l’esquena a la nostra pròpia història, com si l’estatus aconseguit ens hagués sigut concedit per la gràcia divina, el públic més generalista podria obtenir del llibre valuosa informació sobre uns fets que també el concerneixen; perquè estic convençut que els progressos assolits en matèria de drets LGTB han produït de retruc una societat més oberta i lliure per a tothom.

Donada la limitació a deu del nombre d’entrevistats, Francesc Soler ha fet una bona tria tot combinant la rellevància amb la diversitat. Lògicament no tots els diàlegs presenten el mateix interès i són en general els personatges de més edat (i, per tant, els que han sigut testimonis de canvis més dramàtics a la societat) els que ofereixen un contingut més suculent. L’activisme era inevitable que estigués representat per Jordi Petit, qui durant dècades ha sigut qui ha posat rostre mediàtic als gais del país; tot i que és l’heraldista i pioner de la causa Armand de Fluvià, qui aporta una visió més original com a membre díscol de la bona societat barcelonina.

Un altre tipus d’activisme, avui en part difuminat, és el de Ferran Pujol i el seu company Michael Meulbroek, els quals en la seva condició d’infectats amb el virus del VIH fa trenta anys que treballen a favor de la prevenció, la informació, la sensibilització, la investigació i contra la discriminació, el desinterès i els prejudicis relacionats amb la sida. Ara és fàcil oblidar el que significava ser diagnosticat com a seropositiu a mitjans dels anys 80 del segle passat, el que implicava de terror, ignorància i desempar, pràcticament una sentència de mort. El testimoni de Pujol, un heroi obligat a ser-ho per les circumstàncies, eleva el llistó de les emocions fins al punt de l’esgarrifança.

El diàleg amb l’inesperadament conspicu Miquel Iceta revela alguns detalls curiosos sobre el funcionament intern de les coses de la política i confirma que una sortida de l’armari a temps no ha de ser necessàriament una mala cosa, ja que l’home continua sent dels més ben considerats del seu partit (el que, ben mirat i atès que estem parlant del PSC, tampoc és que sigui per tirar coets). Llibert Ferri, el nostre home de TV3 a Moscou, no el tenia classificat al meu arxiu de gais ortodoxos (sembla que ho és només a temps parcial); però les seves confessions com a cap de família monoparental il·luminen aspectes tan inesperats com imprescindibles.

Em sap greu dir-ho, però les entrevistes que menys m’han comunicat corresponen a artistes, probablement perquè els artistes ja compten amb una via de comunicació alternativa que és el seu propi art i no tenen cap necessitat de mostrar-se significatius  i emblemàtics tot gastant saliva. Estic parlant de Nazario i de Ventura Pons, dos homes que tanmateix mereixen la inclusió en el llibre, encara que només sigui perquè sense ells seria impensable la història gai de la Catalunya dels últims trenta anys. Afegiu-hi al capítol de les entrevistes menys sucoses la que s’estableix amb l’empresari Juan P. Juliá, el més jove de l’aplec i l’inventor de la cadena (heterofriendly) d’hotels Axel, o la diversitat sexual com a negoci. El futur en definitiva.

He deixat pel final els dos intercanvis d’opinions que més m’han impactat. El primer pertany al mallorquí Jaume Santandreu. No fa ni quatre dies era encara un capellà catòlic i progre, de barriada (Can Gazà), amb escrúpols domèstics i considerables tensions de bragueta. Llegir el seu estira i arronsa en relació amb la “temptació” i la jerarquia eclesiàstica revela fins el moll de l’os la intrínseca perversitat de l’església catòlica. Aquest diàleg seria justificació inapel·lable de la intercessió d’en Jaume, però no te perdó de déu, t’ho miris com t’ho miris.

Però, si “Homonots” queda justificat com a projecte editorial (i mereix cada cèntim del preu d’entrada), és perquè l’Über-Professor Jordi Llovet, pren la paraula. Pel que he sentit dir, fins avui mateix el catedràtic Llovet no solia presentar-se com a gai, tot i que tampoc se n’amagava. Hem de considerar aquest llibret com la seva sortida de l’armari oficial? Tant se val, les opinions que va deixant anar són tan discutibles com precioses. La cirereta del pastís dit amb les paraules mínimes.