La vida escrita

Torno a insistir amb un altre “biopic” d’escriptor, ara el de Violette Leduc (1907 - 1972), autora no gaire coneguda per aquests verals, a qui Martin Provost li ha dedicat el film “Violette”. Igual com passava amb la pel·lícula de Dickens de l’altre dia, només s’explica una part molt específica de la vida de l’escriptora: la de la seva complicada però fructífera relació amb Simone de Beauvoir. 

El film, que es divideix en capítols a la manera d’una novel·la, comença “in media res” en plena guerra, sense molestar-se a introduir el personatge, del qual anirem coneixent detalls del seu passat de forma indirecta. És per tant una narració més impressionista que didàctica, que confia plenament en el poder de les el·lipsis. Anirem descobrint poc a poc la complexitat de la figura de Violette, una dona insegura, que se sent lletja i poc estimada, abocada a enamorar-se de la persona equivocada; especialment d’homes homosexuals com l’escriptor Maurice Sachs, que és el primer que l’anima a posar per escrit les seves vivències. Quan presenti aquests escrits a la seva admirada Simone de Beauvoir, aquesta l’aconsellarà i li trobarà editor, tot començant així una relació de llarga durada que inclourà un gran acte de generositat, un amor no correspost i finalment una mena de redempció a través de la literatura.

Malgrat les seves dues hores i quart (que han causat un parell de desercions a la sala), “Violette” no ha deixat d’interessar-me ni un sol moment i ha aconseguit allò tan difícil d’obtenir en una pantalla: fer creïble un escriptor. Bona part del mèrit correspon a Emmanuelle Devos que dóna cos a Violette en la seva polièdrica personalitat, des de la tímida enamorada fins a l'explosiva paranoica. Per exigències del guió, o per mancances a l’autoestima del personatge, se suposa que Violette se sent lletja [he vist fotos de la Violette Leduc real i, sense ser una bellesa, era una senyora la mar de normal] i la Devos, que jo diria que és una dona tirant a atractiva, s’ha vist obligada a enlletgir-se una mica mitjançant el maquillatge i una convincent actuació desmanyotada. Sandrine Kiberlain, que recordava d’aquella comèdia d’espanyoles a París on feia d’esposa del sòmines Fabrice Luchini, està estupenda d’autoritat i d’elegància fent una Simone Beauvoir memorable.

Provost, ja es veu, no s’adreça a les masses; intenta fer un film d’art i assaig, en temps que aquest concepte ha sigut francament devaluat. Encara així troba belles imatges bellament composades, on s’exagera tant la foscor com la llum (a més, és pràcticament impossible que París ofereixi una sola mala imatge). Afegiu-hi la solemne música d’Arvo Pärt que injecta transcendència a cada nota de la banda sonora per fer de “Violette” un perfecte film d’art.

I tanmateix, contra tot pronòstic “Violette” esdevé una pel·lícula finalment optimista quan, enmig d’un deliri provençal de colors Kodachrome, comprenem que gràcies a la redacció de tots els seus dimonis Violette Leduc ha signat la pau amb si mateixa.