Norfolk

L’illa de Norfolk es troba 740 quilòmetres al nord de Nova Zelanda i 1.390 quilòmetres a l’est d’Austràlia. El primer europeu que hi va posar l’ull va ser el capità James Cook l’any 1774, en el seu segon viatge pel Pacífic Sud. Una superfície raonable de 35 quilòmetres quadrats, un agradable clima subtropical i uns paisatges paradisíacs es diria que constitueixen un esquer formidable per a un misantrop hedonista (contempleu la idíl·lica foto de dalt amb els seus bonics pins endèmics). Però no pogué ser: la Humanitat, des dels temps d’Adam i Eva, sempre ha tingut problemes per gestionar el Paradís.

Per a l’Imperi Britànic, el poder del qual es basava en el domini dels oceans, Norfolk aparegué immediatament com el lloc ideal per proveir-se de fusta (pels pals dels vaixells), lli (per les veles) i cànem (pel cordatge), donat que l’alternativa òbvia de Nova Zelanda no comptava amb el consentiment dels maoris. Tot aprofitant que Austràlia i les seves illes properes havien esdevingut port de destí final de tota mena de criminals, higiènicament expulsats dels territoris del Regne Unit, l’any 1788 s’envià una primera expedició colonitzadora a Norfolk, formada per 15 convictes i set homes lliures. Aviat es descobrí que la fusta dels pins locals no era prou resistent per utilitzar-la en la construcció naval. El tractament del lli també es revelà complicat, i ni la importació de dos indígenes maoris (els quals, amb actitud típicament masculina, confessaren que no en tenien ni idea, que allò era cosa de dones) contribuí a l’èxit de l’empresa.

Malgrat aquests resultats desastrosos, els convictes continuaren arribant i l’illa esdevingué una mena de granja-presó que proporcionava a la colònia-mare cereals i fruita, en uns anys on Sidney patia de famines permanents. De mica en mica els inconvenients pesaren més que els avantatges i Norfolk Island, situada al cul del món (segons deixen anar els seus detractors malcarats), va perdre el favor de la Corona. L’any 1813 va desaparèixer tot rastre d’aquesta primera colònia carcerària (i que siguin beneïts els ulls de Franz Kafka).

Entre febrer de 1814 i juny de 1825 l’illa romangué deserta, fins que s’inicià un segon intent de confinament controlat. Si abans la remotitud de l’indret havia semblat un handicap per la seva explotació, ara es va fer evident que podia fer-se servir com a potenciador del càstig. Així, el nou penal es va destinar a criminals reincidents, sense possibilitat de redempció i que molt probablement no sortirien mai vius de l’illa. O així van voler fer-nos-ho creure per justificar el maltracte inhumà que rebien els convictes, unes condicions tan extremes que serviren per encunyar l’expressió tòpica “l’Infern al Paradís”. No serien llegendes infundades, quan un capellà, que viatjà a l’illa per confortar uns convictes amotinats que havien sigut condemnats a mort, comentà que, mentre que els destinats al patíbul s’agenollaven i donaven gràcies a Déu amb els ulls eixuts, els que havien sigut amnistiats ploraven desconsoladament.

Després d’anys de polèmica sobre la manera més adequada de tractar els reus, en un diàleg permanent però ineficaç entre la colònia i la metròpoli, a partir de 1847 l’activitat de la penitenciaria començà a disminuir i els seus últims inquilins foren traslladats a Tasmània el 1855. El motiu principal de l’abandó fou que el subministrament de material humà havia quedat interromput el 1853, any que el Regne Unit va optar per quedar-se els criminals a casa i no marejar-los fent-los viatjar per mig planeta.

Norfolk no va gaudir gaire temps de la tranquil·litat que se li suposava, perquè el 8 de juny de 1856 hi arribaren nous estadants. Provenien de les illes Pitcairn i eren els descendents dels tahitians i els amotinats de la Bounty (aquell vaixell on treballava  Marlon Brando, pur excés de testosterona, sota la direcció de Lewis Milestone) als quals l’arxipèlag se’ls hi havia fet petit. Desembarcaren un total de 194 persones que ocuparen pacíficament les instal·lacions carceràries. Poc després hi arribaren els missioners de la Church of England (ningú com els d’aquest gremi rosegaire per ensumar una oportunitat) i, encara que entre 1858 i 1863 alguns dels desembarcats decidiren retornar a les Pitcairn, el cert és que la població no ha deixat de créixer des de llavors.

En l’actualitat a l’illa hi viuen 2.302 persones (cens del 2011) que gaudeixen d’una certa autonomia en relació al govern australià, encara que el preu a pagar sigui l’absència de representació al parlament. Les llengües oficials són l’anglès i un “creole” que converteix el nom de l’illa en un evocador “Norfu(c)k”. Altres dades que m’han fet gràcia: que l’endogàmia predominant ha provocat tal repetició de cognoms, que el llistí telefònic local es permet la inclusió de motius i malnoms per identificar els uns i els altres. I també que una de les seves residents més famoses és Colleen McCullough, la creadora de “The Thorn Birds” (“El pájaro espino”, en llenguatge TVE), qui no té cap culpa de la versió televisiva del llibre, ni molt menys del temps que va trigar Richard Chamberlain a sortir del seu armari rococó.

Amb tot, la prova definitiva que el lloc deu ser fastigosament encantador la trobem en un documental sobre Norfolk que la BBC va emetre a finals dels anys 60, ran del qual cinquanta famílies britàniques van decidir emigrar al que a tots els efectes sembla Lancashire, però amb cels blaus. Espero que continuï així.