dilluns, 23 de juny del 2014

Comèdia amb titelles

En aquesta casa (i em consta que no sóc l’únic lector agraït) va deixar una impressió excel·lent aquell peripatètic “Moo Pak” de Gabriel Josipovici; per tant, vist que l’editorial Raig Verd ha decidit prosseguir l’ofensiva llibresca, no he dubtat a llegir el nou títol de l’autor “Era broma” (gener de 2014) [originalment, “Only Joking” (2010)], tan diferent d’aquell “Moo Pak” com la nit i el dia, encara que amb indicis de similar intel·ligència.

“Era broma” és per començar una novel·la articulada a partir de diàlegs i puntejada per molt escasses acotacions. Formalment podria ser una peça de teatre, només li caldria indicar amb un rètol en versaleta quin és el nom del personatge que profereix cadascuna de les frases. I precisament aquesta ambigüitat en la identitat dels parlants és un dels secrets més evidents de la complexitat del llibre, un cas extrem de narrador poc fiable.
Al cafè, la mira als ulls.
—Com et dius? —pregunta.
—Isabelle —diu la Natasha.
—És un nom bonic.

No, de fet són dos els noms bonics, però ara no es tractava d’això. La trama es podria adscriure al gènere coral per la profusió de personatges, els quals només de mica en mica es van contextualitzant. Hi ha un baró ric que sospita de la seva esposa i contracta Alphonse, un ex-pallasso hongarès, perquè la segueixi, sense saber que l’esposa també l’ha contractat amb propòsits encara més obscurs. Hi ha també un trio d’estudiants de belles arts que podrien tenir molt males intencions i un restaurant italià on es conreen projectes criminals, un coleccionista d’art que és fill del baró i que té l’esposa molt embarassada i una traductora amb un marit molt gelós. També hi surten obres de Braque i de Beuys, espionatge, tensió sexual, robatoris, mentides i homicidis ben premeditats.
—Els diners no li interessen —diu en Lino—. Només els homes.
—Sóc un home —diu l’Alphonse.
—No t’acostis a la meva filla —diu en Lino.
—Ei —diu l’Alphonse—. Era broma.
—Sí, només la continuava.

Per descomptat “Era broma” és “només” un divertiment; però totalment addictiu i de ritme trepidant (gran part de la seva fluïdesa cal atribuir-la al traductor Ferran Ràfols, de cognom maternal Gesa, revelació retardada que evita el rodolí). De vegades la interrelació molt formal de personatges mig esquemàtics i un punt grotescos m’ha fet pensar en les pel·lícules de l’últim Resnais (el de “Smoking/No Smoking”, “On connaît la chanson” o “Les herbes folles”). Amb això no estic condemnant el llibre al racó dels exercicis d’estil: sota la seva animada superfície respira sempre un grau de perill inherent a l’ambigüitat narrativa. El lector es troba transitant sovint sobre un sòl de vidre que a penes amaga altres significats.
—Era un nom bonic —diu ell.
—No era el meu —diu ella.
—Cert —diu ell.
—Ves qui ha anat a parlar —diu ella.
—Què vols dir?
—Que no ets baró, tu.
—No he dit mai que ho fos. És només com em diu la gent.

“Era broma” és una revetlla de Sant Joan de la intel·ligència i de l'astúcia. Manllevo de l’amiga Matilde (via enllaç) les seves precises citacions, que probablement us vendran la peça molt millor del que jo no he sabut fer.

7 comentaris:

  1. mmmmmm diàleeeeeegsssss (baves, baves) ... ui, si el pesco!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rendeix-te, Clidi, quan l'Allau s'alia amb la MU som imbatibles.

      Elimina
  2. Crec que el que es porta ara és arrufar el nas, ja saps, Bah, Josipovici, pots comptar.... Sort que no m'agrada anar a la moda, perquè estic amb Infinit (és més rotllo Moo Pak que Broma, ja t'ho dic ara) i torna a ser un festival. Jo a aquest home li tinc flaca i punt

    ResponElimina
  3. Sí, ja he observat que alguns ara li han retirat la paraula; jo penso insistir. Igual que amb en Ràfols.

    ResponElimina
  4. Doncs és un plaer que hi insistiu, i veure que aquest llibre troba qui el llegeixi atentament. T'he de dir que la frase "sota la seva animada superfície respira sempre un grau de perill inherent a l’ambigüitat narrativa" em sembla ajustadíssima, com també ho és la referència al Resnais tardà. Potser no és casualitat que durant molts anys Josipovici escrivís peces radiofòniques, com fa l'ensenyador de pisos d'On connaît la chanson. (O potser sí, en tot cas és un detall que m'agrada, perquè és una pel·lícula que em té enamorat des del primer cop que la vaig veure, i que com l'Era broma josipovicià suggereix moltes més coses del que pot semblar a primer cop d'ull).

    Pel que fa al sobtat desmenjament amb què alguns parlen de Josipovici, no faré veure que no m'ha sorprès una mica, tot i que ja comptava que una segona obra tan diferent desconcertaria a part dels lectors de Moo Pak. Coses que passen, suposo, petites modes, ajudades en aquest cas per la naturalesa esmunyedissa dels seus textos, allò de mirar enrere i preguntar-te per què et va agradar tant Moo Pak i no saber-t'ho acabar de respondre. Un senyor que caminava i xerrava... N'hi havia per tant?

    Per mi sí.

    En fi, a veure si el teu text em serveix d'empenta per publicar quatre impressions sobre el Josipovici de carn i ossos que vaig tenir ocasió de conèixer quan va venir a Barcelona ara fa tres mesos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que els ha ofès la lectura de "What ever happened to Modernism?" (que no he llegit) i que en tot cas no hauria d'invalidar els seus llibres de ficció. Però què vols de gent que baveja amb "House of Leaves"?

      Anima't a escriure les teves quatre impressions que ja saps que més d'un parell d'ulls lectors n'estarà interessat.

      Elimina