Arxipèlag de les Crozet

(dedicat a la MBG, que em va dir que trobava a faltar més capítols d’aquesta sèrie)

Un petit grup d’illes d’indiscutible regust francès (on si no podríeu trobar el mont Jules Verne?), situades a l’extrem més meridional de l’Índic, a 2.150 quilòmetres de l’Antàrtida i 2.370 quilòmetres de Madagascar. Foren descobertes l’any 1772 per l’explorador Nicolas Thomas Marion-Dufresne, encara que fou el seu segon Jules Crozet qui va desembarcar a l’illa Possessió. El capità britànic James Cook, qui per aquella època es dedicava a batejar accidents geogràfics, va anomenar l’arxipèlag Crozet, perquè a Marion ja li havia dedicat una illa de més envergadura.

A principis del segle XIX els caçadors de foques hi van fer el seu agost durant tot l’any, amb tanta eficàcia que pel 1835  estaven pràcticament extingides en el territori. Mentre que la terra ferma de les illes era monopolitzada per diverses espècies de pingüins monàrquics com el pingüí emperador i el pingüí austral reial, els baleners continuaren espoliant les seves arriscades aigües. De fet, els accidents marítims eren tan freqüents que la Royal Navy tenia el costum de passar-hi cada pocs anys per si trobava algun supervivent. En alguns casos el desenllaç del naufragi fou feliç, com quan el vaixell caçador de foques Prince of Whales s’enfonsà davant de les costes de Crozet el 1821: els que escaparen amb vida foren rescatats dos anys més tard. En canvi la nau francesa Tamaris, submergida el 1887 davant l’Île aux Cochons, encara que els que es van salvar lliguessin un missatge de socors a la pota d’un albatros, au que va ser degudament “llegida” set mesos més tard a Fremantle (Austràlia), no van resistir en vida a l’arribada dels seus rescatadors.

El destí modern de totes aquestes illes mítiques i remotes sol ser avorrit i funcionarial. Ara l’arxipèlag pertany administrativament al “District des Terres australes et antarctiques françaises” i ha esdevingut parc natural, de la mena de parc natural inaccessible i de preu prohibitiu que segurament mai visitarem. Des del 1963 s’hi ha instal·lat una estació permanent de meteoròlegs i biòlegs, de manera que el cens local en el present oscil·la entre els 26 i els 45 habitants.

Una pel·lícula recent, “Les Saveurs du palais” (2012), explica l’inusual periple professional d’ Hortense Laborie, una maternal cuinera perigordiana que esdevingué la “chef de cuisine à l’Elysée” durant la monarquia de François Mitterrand i que pocs dies més tard de la seva extinció de contracte es traslladà a fer la sopa-prisa de les Crozet comandant els fogons de la seva estació científica.