Viure dins del conte

La Caputxeta, la Fada Bona i el Llop

Feia sis anys que no ens arribava cap obra de l’interessant duet de guionistes que formen Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri fins a l’estrena mig d’amagat d’aquest “Au bout du conte”, que aquí han titulat “Un conte francès”. Com els és habitual, tots dos intervenen com actors i Jaoui torna a encarregar-se de la direcció. El film tracta una vegada més d’un grup de personatges interrelacionats per motius de parentiu, professionals o amorosos —aquí bàsicament dues famílies—, sense que cap d’ells acapari el protagonisme de la trama. Les seves anades i vingudes aniran configurant una sèrie de temes que confluiran en el significat de la paraula “conte”, present des del títol.

Sobretot “Au bout du conte” remet a l’univers dels contes de fades d’una forma gairebé exhaustiva. En un primer nivell fent que les velles rondalles infantils esdevinguin models de conducta pels personatges, com la jove Laura (Agathe Bonitzer) que creu en un príncep (literalment) somiat, i el troba temporalment en un músic quequejant (Arthur Dupont). Però també aquests “contes” es refereixen a les creences sovint discutibles que ajuden a funcionar a les persones: la radioestèsia, l’acupuntura, la Bíblia o la psicoteràpia (per citar algunes de les que es mencionen al film). Fins i tot el molt racional personatge que interpreta Jean-Pierre Bacri, acaba visitant una corrua d’especialistes per contrarestar el vaticini d’una pitonissa. 

Els contes de fades clàssics apareixen sovint citats a la trama de forma molt explícita. Per exemple “La Ventafocs”, encara que qui, en sonar les dotze, fuig del ball i perd la sabata és aquí el príncep. O com a la història de la Blancaneu, la mare de Laura vesteix sempre de negre i està obsessionada per la seva bellesa. Hi ha una escena calcada de la Caputxeta Vermella en la qual Laura (vestida de vermell) es perd en el bosc i es deixa guiar per un desconegut de nom Maxime Wolf (el cantant Benjamin Biolay, més bell tenebrós que mai). I encara Marianne (Agnès Jaoui), la tia de Laura, que apareix vestida de fada bona a la funció que prepara al parvulari on treballa.

Fins i tot visualment el món dels contes està molt present en uns inicis de seqüència que, gràcies a la manipulació digital, prenen la textura d’una il·lústració al “gouache” o l'aquarel·la. I també en uns decorats bigarrats, plens d’elements propis a la vegada de la fantasia i del kitsch: nans de jardí, flamencs de plàstic, maquetes del castell de la Bella Dorment, cérvols, cignes i globus amb forma de peix tropical; gairebé citacions sarcàstiques a una visió Disney de la vida.

Malgrat que la pel·lícula dura gairebé dues hores, algunes de les subtrames (especialment la de les acusacions de contaminació industrial que rep el pare de Laura) pateixen de desnutrició o d'irrellevància; i tanmateix, el conjunt presenta un ritme desequilibrat que segurament es beneficiaria si se li apliqués una moderada poda. El conjunt d’actors està tot perfecte amb menció especial a la calidesa una mica atabalada de Jaoui i la misantropia còmica però també humana de Bacri.

“Au bout du conte” és una observació elegant i subtil d’alguna de les nostres febleses més comunes. Té el grau d’originalitat suficient que la fa desmarcar de productes més genèrics i justifica acostar-s’hi amb curiositat. Sense jugar cap de les seves cartes a fons (ni la comèdia desemboca mai en riallada escandalosa, ni de la ridiculesa dels personatges es fa més llenya que la justa), la seva intel·ligent contenció em sembla la menys evident de les seves virtuts.