La constància dels patriotes

Javier Pérez Andújar reedita la seva primera novel·la “Catalanes todos. Las 15 visitas de Franco a Cataluña” (La Tempestad, 2002) en part per aprofitar l’actual reviscolament del moviment sobiranista i beneficiar-se del fet que la seva editorial actual (Tusquets) disposa d’un aparell promocional més sòlid que l’anterior. No content amb això, l’autor ha refet el llibre de cap a peus, ha prolongat la seva peripècia fins al present i ha aprofundit més en els personatges, tot potenciant la ficció sobre la seva part més documental. Almenys això és el que afirma en el pròleg del llibre que ara es titula simplement “Catalanes todos”.

No diria jo que es tracti exactament d’una novel·la, ja que, encara que hi hagi en efecte personatges recurrents, segueixen una evolució massa esquemàtica, adequada pels actors secundaris d’una successió d’estampes històriques, però no per traçar arcs d’experiència humana consistent. Ja avisa Pérez Andújar que s’ha inspirat en el gènere del vodevil, que jo preferiria anomenar “revista”, atès que l’obra està constituïda per escenes independents separades per breus interludis musicals. El cert és que aquesta col·lecció d’éssers de ficció una mica esperpèntics (el Juanito Oliva de tanta mala “pata”, el maquiavèl·lic Santiago Salvatierra, la voluble mèdium Ramona Codolls, el molt parafílic Jaime Casellas) no m’han desvetllat gran interès en les seves puntuals aparicions com a notes al peu dels Grans Moments de la Humanitat (franquista).

I és que “Catalanes todos” inclou també un fort component de novel·la històrica tenyida de tafaneria descarada, on tanmateix es té la sensació que acabaràs aprenent alguna cosa important sobre la qüestió en joc. Almenys, part de detallar els motius i les circumstàncies de les quinze visites anunciades que el Caudillo ens va fer a casa nostra, Pérez Andújar ha rastrejat els “¡Hola!” de l’època per rescatar els rancis cerimonials de l’època (Congreso Eucarístico, Copa del Generalísimo, Demostración Sindical, Puestas de Largo, Mesas Petitorias) així com els seus protagonistes. De la història escrita en majúscules es recuperen notoris franquistes catalans de primera volada com Ignacio Agustí, José Pla, Martín de Riquer, José Vergés, Carlos Sentís, Luis de Caralt o José Antonio Samaranch. Pel costat més frívol es fan ressuscitar figures com la impagable donya Marta de Moragas i el seu estol de vestals de cognom Brutau, Llopis, Mencos, Vila San Juan, Hausman, Delás, Ramoneda, Casademunt, Galofré, Mercader, Esteve, Sala… Reals com la pròpia vida.

Javier Pérez Andújar, així que li ho permeten els periodistes, es declara enemic dels nacionalismes de qualsevol filiació (tant dels conreats aquí al quilòmetre zero de la cuina de proximitat, com dels d’allunyades arrels centralistes ibèriques) i assegura que apreta a córrer quan sent la paraula “pàtria”. Per això és fàcil llegir-hi a “Catalanes todos” la seva condemna a l’independentisme present i les lliçons que en vol desprendre. I sí, ningú no gosarà negar l’obvietat que existiren (un munt de) franquistes catalans; tot i que és més difícil de sostenir que la majoria dels patriotes franquistes s’han reciclat en perfectes sobiranistes.

En qualsevol cas no cal posar-se gaire seriós: el literat (en aquest tan citat pròleg) acaba declarant que la seva intenció principal en escriure “Catalanes todos” ha sigut més que res la diversió (o l’humor, per entendre’ns). De l’humor no es pot parlar a la lleugera. L’humor és un element químic tan subjectiu com volàtil i a mi el d’aquest llibre no m’ha fet riure gaire. Segons la meva càndida opinió el de Sant Adrià confon l’humor amb la gracieta (o el grinyolant “chascarrillo” castís). Intentaré oferir-ne algun exemple.

(conversa entre el Caudillo i el bacallà sec que és la seva senyora)

—Ay, Paco, cada día estoy más chupada.
—Natural, Carmen; por algo te llamas Polo.

(una altra conversa íntima entre els il·lustres esposos)

El 3 de junio, después de una recepción militar en Pedralbes, recorrió las instalaciones de la SEAT en la Zona Franca.
—¡Oh, Paco! ¿No le pondrían ese nombre en mi honor?

Sí, tot això és tan “ha, ha!” com mústic i avorrit. Al llibre hi ha molts més acudits tan “tontos” com aquestos. He sentit, des de l’habitació del costat, com el meu home reia; però no he sigut capaç de viure el correlat. Opinions confrontades, en definitiva. O, dit més clar, que hi ha gustos per a tot.