Diego Garcia

L’arxipèlag de Txagos es troba al sud de l’Equador i al bell mig de l’Oceà Índic, a 780 quilòmetres de les Maldives i 1.780 quilòmetres de l’Índia. La seva illa més gran és Diego Garcia, un atol en forma de ‘V’ trèmula de 27 quilòmetres quadrats de superfície. El lloc és un veritable paradís somiat al qual malauradament no s’hi pot accedir a menys que pertanyis a l’exèrcit britànic o americà. Per això, enlloc de cantar les seves delícies naturals, em dedicaré a fer una mica d’història.

Malgrat que al voltant de 1500 els marins portuguesos ja havien descobert l’arxipèlag, no fou fins 1778 que el governador francès de Maurici concedí a Monsieur Dupuit de la Faye el dret a explotar l’illa de Diego Garcia per obtenir cordam fet a partir de fibra de coco, així com cogombres marins, considerats una exquisidesa a l’Orient. La mà d’obra de les plantacions estava constituïda per esclaus procedents de Madagascar i de Maurici, els quals amb el temps constituïren el que es conegué com els “ilois” (illencs), una comunitat amb una cultura i un llenguatge propis (el txagossià).

Al final de les Guerres Napoleòniques i ran del Tractat de Versalles (1814), Diego Garcia i les illes circumdants passaren a pertànyer a la Corona Britànica i ser administrades des de Maurici. Aquesta situació es mantingué estable fins a 1965, quan el Regne Unit concedí la independència a Maurici, a canvi de tres milions de lliures i aquest territori. No van trigar gaire a oferir l’arxipèlag de Txagos als Estats Units per un període inicial de cinquanta anys i al mòdic llogues d’un dòlar anual. Ran d’aquest acord, des de l’any 1971 existeix a Diego Garcia una base militar conjunta que segurament deu ser un destí ideal per fer la “mili”.

Tots els descendents d’esclaus, els “ilois” de Diego Garcia, foren desplaçats a altres illes —a Txagos, a les Seychelles o a Maurici— abans de 1971, per tal de deixar el territori deshabitat, disponible per permetre la construcció de les instal·lacions militars acordades. El nombre de desplaçats roman polèmic, posem que fossin 426 famílies, uns 1.151 individus. Des de 1971 mantenen un litigi, tot defensant el seu dret a retornar a unes platges de les quals de moment només en gaudeixen els militars britànics i americans.

L’espècie invasora suma uns 3.700 individus i, encara que el tracte deixarà de tenir efecte quan la presència militar perdi sentit a la zona, de moment l’arrendatària Isabel II ja es disposa a firmar la pròrroga fins al 2036. Benvinguts a la Realpolitik!