X-men: dues tasses

Fa uns mesos que em prometo no tornar a veure més pel·lícules de super-herois: és un gènere que mai m’ha interessat particularment i amb els anys cada cop em sembla més inadequat per la meva edat, molt allunyada ja de la adolescència a qui va destinada en primer terme. Tot i això sempre estic disposat a fer excepcions, especialment si Bryan Singer dirigeix una pel·lícula de la franquícia X-men; perquè ningú millor que Bryan Singer per dirigir una pel·li de X-men i perquè (amb l’excepció d’”Els sospitosos habituals”) són les que millor li surten.

“X-men: dies del futur passat” s’inicia l’any 2023 quan trobem els nostres mutants preferits (el Professor X (Patrick Stewart), Magneto (Ian McKellen) i Logan/Wolverine (Hugh Jackman)) assetjats per una raça de robots “transformers” dissenyats per destruir tota forma de vida mutant. L’única manera d’escapar a l’extinció imminent és fer viatjar algú al passat per tal de fer canviar el curs de la història i impedir que els robots letals arribin a ser una realitat (algú ha pronunciat la paraula Terminator?) Com que el Professor Xavier i Magneto ja han superat de llarg l’edat de jubilació, l’escollit per viatjar en el temps és Wolverine/”Lobezno” el que ens assegura la benvinguda presència de Jackman tot al llarg de la pel·lícula.

En el passat, que es concreta en l’any 1973, retrobem els avatars joves del Professor X (ara James McAvoy) i Magneto (Michael Fassbender) en situacions penoses que requeriran l’enèrgica intervenció de Wolverine. Simultàniament també conspira per allí Mystique (Jennifer Lawrence), una mutant capaç de prendre qualsevol forma humana i que està decidida a eliminar Bolivar Trask (Peter Dinklage), el científic militar que inventarà els robots aniquiladors de mutants.

Aquest plantejament revela prou bé el contingut més aviat genèric del guió, on els viatges en el temps —origen segur d’inversemblances— juguen un paper fonamental. Sortosament, “X-men: dies del futur passat” (a diferència de tantes cintes coetànies) no es rebaixa a donar explicacions detallades i a disfressar de ciència fets que són clarament pura fantasia, si no que s’afanya a fer que els esdeveniments avancin amb lleugeresa, tot deixant el temps just per les reflexions. Les seqüències d’acció m’han semblat admirables: cap d’elles s’allarga fins assolir el tedi de la repetició acumulativa, no hi ha més explosions ni destrucció massiva de l’estrictament necessària, i el seu desenvolupament és ple d’encantadors detalls de guió que poc tenen a veure amb l’habitual consigna de destrossar-ho tot amb el màxim soroll possible. Hi ha en particular una escena a càmera lenta (lentíssima), situada a la cuina del Pentàgon, que paga de sobres la meitat del preu de l’entrada i pertany de ple dret a les futures antologies de cinema fantàstic.

Entre seqüència d’acció i seqüència d’acció, els personatges interactuen de forma íntima i (sovint) humana, sense por a fer servir primers plans que quedarien tan fora de gènere. I en això Singer es distingeix dels seus col·legues (més amics de retratar ninots en leotards que persones de debò), quan dota a uns personatges, que no tenen dret a res més que a una presència arquetípica, d’un gruix dramàtic infreqüent a can Marvel. És clar que juga amb avantatge, perquè l’altíssima competència del seu elenc supera de lluny el que se l’hi exigeix. Pel meu gust James McAvoy és el que està millor de tots, però aquesta apreciació té molt a veure amb el que es demana de cadascú dels participants, que francament és molt variable. Michael Fassbender i Hugh Jackman estan igualment estupends (en tots els sentits, fins i tot en el de “poster boy”), com també ho està Patrick Stewart, en funcions bastant més limitades. Malauradament el Magneto d’Ian McKellen té poc a fer aquí. I en quant a Jennifer Lawrence, que tothom m’assegura que és una bona actriu o que almenys pot fer un bon paper, al film es veu massa constreta per la seva pell de goma blava i per la seva permanent cara de pepona.

A partir d’aquí, en termes d’interpretació, tot és una mica decebedor, ja que l’abundosa conjunció de mutants del passat i del futur pot afegir picant i inventiva a les escenes d’acció, però no ofereix a cap actor competent ni una sola opció per lluir-se. Per això fa una mica de peneta contemplar com desfilen per la pantalla els “zombies” gairebé fútils, i sovint sense frase, de Peter Dinkage, Ellen Page, Anna Paquin, Omar Sy, Halle Berry, James Marsden o Famke Janssen.

Però d’una pel·lícula encunyada sota el segell Marvel no se n’hauria de demanar més. Si es supera la seva petita intenció de missatge transcendent, pseudo-evolucionista en aquest cas, tota la resta és d’allò més entretingut i divertit. Fins i tot per a esperits analítics que no descansem ni els dissabtes a la tarda. Bona. No, molt bona.  

Tres bons motius per considerar una pel·l·lícula bona.