Una aproximació als graus de separació (i 2)

En relació al joc “Sis graus de Kevin Bacon, sembla ser que al principi no va fer cap gràcia a l’actor, que va pensar que es burlaven d’ell; finalment, però, optà per la complicitat. Des de llavors ha prologat un llibre sobre aquest joc, ha protagonitzat campanyes publicitàries que giren entorn del número de Bacon i ha aparegut a un episodi de “Will i Grace” fent de si mateix i calculant el número de Bacon que té Val Kilmer (2, via Tom Cruise). Com haurà comprovat tothom que hagi intentat aquest joc, abunden els números 2 i 3, mentre que costa molt trobar números de Bacon superiors a 5. El màxim computat fins ara és 11. S’ha trobat també actors i actrius que no ha sigut possible connectar amb Bacon (aproximadament un 12% del total).

Una altra interessant definició és la del número d’Erdös-Bacon, la suma dels números de Bacon i Erdös d’aquelles persones que hagin treballat a la indústria cinematogràfica i hagin firmat també treballs acadèmics. Un exemple podria ser l’actriu Danica McKellar, que va actuar com a interès amorós de Fred Savage a la sèrie “Aquellos maravillosos años” i que també ha firmat diversos treballs de divulgació matemàtica; com que té un número Erdös 4 i un Bacon 2, el seu número d’Erdös-Bacon és 6. Sense disposar de dades concretes sospito que la bella Hedy Lamarr, que també fou una important inventora en el terreny de la radiotelegrafia, podria tenir un número d’Erdös-Bacon amagat a algun punt de la seva biografia.

Evidentment a partir de la definició del número de Bacon es podria fer una extrapolació per a qualsevol altre actor: el número de Sofia Loren, el número de Buster Keaton, el número de Lola Gaos… Gràcies a l’existència de la base de dades online Imdb (Internet Movie DataBase), que conté els crèdits d’una immensa quantitat de pel·lícules, s’ha pogut crear la divertida pàgina “The Oracle of Bacon” que permet calcular els graus de separació de qualsevol parell d’actors (sense que sigui necessari que cap d’ells es digui Bacon). Una estona de provatures amb aquesta eina pot arribar a ser tan educativa com divertida.

La primera temptació és començar amb parelles improbables, ben allunyades sobre el paper: com la Greta Garbo que volia que la deixessin sola i la molt més populista Rafaela Aparicio. Sorprenentment, només calen tres salts (i les solucions no són úniques, o sigui que si no t’agraden les pots canviar): Greta Garbo -> “La reina Cristina de Suècia” (1933) -> Sam Harris -> “Lucky me” (1954) -> Martha Hyer -> “La mujer de otro” (1967) -> Rafaela Aparicio. A la il·lustració de capçalera es pot trobar una altra impensable relació entre l’expresident Pujol i l’adorable Torrebruno. ¿Cal recordar que Heribert Barrera té un número Mary Santpere d’1 gràcies a “La ciutat cremada”?

Aviat es descobreix que determinades pel·lícules òmnibus dels anys 50 o principis dels 60 actuen com a poderosa frontissa que relaciona actors de diferents generacions i cultures. Parlo per exemple de la ridícula “The Story of Mankind” d’Irwin Allen, on podreu trobar a Harpo Marx fent de Sir Isaac Newton, a Hedy Lamarr com a Joana d’Arc i a Peter Lorre com a Neró. Hi surten també la resta dels germans Marx, Ronald Colman, Virginia Mayo, Agnes Moorehead, Vincent Price, Charles Coburn, Cesar Romero, Dennis Hopper, Edward Everett Horton i John Carradine. O la més divertida “La volta al món en 80 dies” de Michael Anderson, on apart dels protagonistes (David Niven, Cantinflas, Shirley MacLaine i Robert Newton, que entre els quatre ja abasten tres cultures, dues de les quals parlades en anglès), inclou també Sir John Gielgud, Martine Carol, Fernandel, Charles Boyer, el ballarí de flamenc José Greco, el torero Luis Miguel Dominguín, Marlene Dietrich... I de nou César Romero, Peter Lorre, Ronald Colman i Charles Coburn.

La tercera pel·lícula que se m’acut per enllaçar exhaustivament brins diversos de la cinematografia centrada a Hollywood és “La història més gran mai contada” (George Stevens, 1965). Avui dia ningú recorda, ni vol recordar (no fos cas que morís de vergonya aliena) que Jesucrist tenia la cara bastant més jove de Max von Sydow, que Dorothy McGuire feia de verge Maria i Charlton Heston de Joan el Baptista. També hi figuraven Claude Rains, Telly Savalas, Martin Landau, Roddy McDowall, José Ferrer i Donald Pleasence.

Fins i tot quan s'escullen noms de cinematografies mútuament estranyes els resultats són més propers del que es podria imaginar. Preneu Chishu Ryu, actor fetitxe de Yasujiro Ozu, i Kanu Banerjee, protagonista amb Satyajit Ray i obtindreu l'enllaç en quatre passos: Kanu Banerjee -> "Pather Panchali" (Ray, 1955) -> Karuna Bannerjee -> "Kanchenjungha" (Ray, 1962) -> Erik Avari -> "L'agenda negra" (William Webb, 1993) -> Michael Winters -> "Fins a la fi del món" (Wim Wenders, 1991) -> Chishu Ryu.

No, ja es veu que és difícil escapar a aquesta sensació de veïnat global. En definitiva, tots estem més relacionats del que en el fons voldríem i les nostres mares tenien raó: el món és un mocador. De la seva netedat no en responc.