VD: el tigre enigmàtic

Magritte no pensant en el Guadarrama

“El tigre del Guadarrama” pertany al disc del mateix títol de l’any 1981 i és una de les cançons més llargues i fascinants de les Vainica Doble, si no directament la seva obra mestra. Resulta difícil establir de què va exactament, tal és la seva complexitat i barreja de registres. A un nivell bastant explícit la cançó ve guiada per evidents impulsos suïcides amb el Tigre com possible encarnació de la Mort. Les freqüents referències a llits, pijames, son i despertar convida a una interpretació onírica, de la qual es podria deduir que el suïcidi no ha sigut consumat. Però encara hi ha molt més.

Perquè “El tigre del Guadarrama” també és la cançó que fixa un paisatge i els seus accidents naturals, tant de flora com de fauna, tant de geologia com d’astronomia. Sense que la seva geografia humana hagi sigut menystinguda; per tant, també hi són convidats els “domingueros” que esbandeixen l’utilitari acabat de rentar a la vora del riu i les velles de negre que desfilen cap a missa (com en un Gutiérrez Solana passat per la Moulinex de Forges).

Marca típica de la casa VD: trobareu com a cada vers el que és sublim xoca estrepitosament amb el que ens sona a familiar. Bé, en el cas de la rima feldespato/zapato costa déu i ajuda trobar-hi cap sublimitat; però caldrà reconèixer que en mil anys i escaig de poesia castellana rarament han cohabitat a un mateix poema les paraules “Antares” i “croqueta”. I en termes musicals, res més subversiu que fer un còctel de “iodel” tirolès amb onomatopeies i un poc de Chopin. 

Res, les Vainica de sempre, però dispensades en dosis gairebé letals. Jutgin vostès mateixos. 

Rodé haciendo la croqueta 

por una larga pendiente alegremente,

consciente de que mi meta 

era al fin hallar la muerte.

Se abrazaron los helechos a mi pecho 

obstáculo ligero a lo inminente. 

Por si acaso, a mi paso y con los dientes, 

iba arrancando setas, 

eligiendo cuidadosa 

aquellas más venenosas: 

las amanitas faloides, 

las amanitas virosas.

Varias veces dio mi frente 

contra el duro granito jaspeado 

disfrazado con verde sombrerito 

de musgo floreado

apariencia inocente 

que oculta cuarzo, mica y feldespato 

también perdí un zapato.

Luego, de bruces, 

fui a dar en el arroyo 

"ploc, ploc, ploc", 

alegres montañeros federados 

entonaban los aires del Tirol: 

"iulereiriu...".
 
Cegáronme las luces 

que pone el sol en lomos de bermejas

humildes pececillos de secano; 

la campana del pueblo más cercano 

convocaba a las viejas.

Todo el arroyo serrano 

se introdujo por mi boca de repente; 

colgado de una roca, 

un barbo me observaba indiferente.

Recibí la visita del milano, 

del buitre carroñero 

y su hermano menor don alimoche, 

rapaces en sus gustos muy exigentes.

Me aliñaron con exceso 

tomillo, salvia y cantueso; 

luego en mi se hizo la noche.

Un dominguero cantaba una canción 

mientras lavaba el coche.

Antares del Escorpión 

me hacía guiños rojizos, 

la Polar me reclamaba 

a la región de los fríos.

Del fuego del corazón 

huía la débil llama, 

yo no entendía porqué

dormía en el río aquél 

sin camisón ni pijama.

El Tigre del Guadarrama

Silencioso y a paso lento, lento

Se acercó hasta mí
 
Husmeando el viento

Y bebió de la corriente en mi cama

En reposo, suavemente

Y luego se alejó, con sumo tiento,

Blandas zarpas de algodón en rama

Yo no le vi

Más sentí su aliento.