De la «mota» a la coca

Per la seva quarta temporada la sèrie de Netflix «Narcos» abandona per primera vegada Colòmbia en una maniobra de rearrencada total. L’acció retrocedeix a principis dels anys 80 i, si us diem que la nova temporada es titula «Narcos: Mexico», ja endevinareu on s’esdevenen els fets. Apart d’aquests canvis cosmètics, l’estructura i els ingredients de la història són molt similars. Tenim en Félix Gallardo (Diego Luna), un jove ex-policia de Sinaloa amb prou ambició com per coordinar el tràfic de marihuana dels estats de tota la costa oest del país. Amb el temps (i la connivència de la policia, l’exèrcit i la classe política) aquesta estructura esdevindrà el que es coneix com el Càrtel de Guadalajara, el qual experimentarà un apreciable increment de la seva rendibilitat en el moment que abandonin la maria per passar-se a la coca.

A l’altre costat de la llei, tenim els irritats agents de la DEA, víctimes secundàries de la corrupció local que els té lligats de peus i mans. Si a les tres temporades anteriors l’agent que interpretava Pedro Pascal representava una mica el punt de vista de l’espectador, aquest paper el fa aquí Michael Peña com a Kiki Camarena, home molt més recte i familiar (adjectius que mai no són signes de diversió).

La dinàmica de «Narcos» continua sent la mateixa —fragments d’imatges documentals amb veu en off, moments de frustració per part de les forces de l’ordre, i escenes d’excés i violència, gentilesa de la colla de traficants protagonistes—. Potser aquí el fet diferencial és que la corrupció estructural afecta greument tots els estaments de la societat, fins convertir Mèxic en un estat fallit de manual.

La factura de la sèrie continua sent estupenda i dels actors no puc tenir cap queixa. Apart de la professionalitat de Michael Peña, caldrà destacar Tenoch Huerta, Joaquín Cosío i José María Yazpik. De tots ells, el que més sorprèn és Diego Luna, qui habitualment fa papers d’home tou, però que aquí es presenta, amb ple convenciment, dur i dominant.

Malauradament Félix Gallardo, com a figura històrica, no disposa d’una personalitat XXL equiparable a la de l’extraordinari (en tots els sentits) Pablo Escobar. Per això, quan en el capítol cinquè, hi reapareix retrospectivament contraposat als personatges del Càrtel de Cali, l’espectador habituat percep un xut d’adrenalina.

En certa manera, sense perdre un nivell digne de qualitat estàndard bastant elevat, «Narcos» ha anat més aviat de capa caiguda. Cadascuna de les seves tres temporades no fundacionals és lleugerament pitjor que l’anterior, el que no vol dir que l'abandonem si apareixen edicions futures.