De l’escriptor al lector (1)

Dos llibres recents han sacsejat agradablement la comunitat lletraferida de Twitter que jo segueixo i han desvetllat l’adoració perpètua dels autors estel·lars que la componen. Començaré de forma natural per la primera part del procés, que és el de l’escriptura, procediment sagrat segons alguns, però que per al narrador consumat que és Stephen King no guarda cap secret. El seu llibre es diu «Escriure», el va parir l’any 2000, es subtitula «Memòries d’un ofici», l’ha traduït Martí Sales, i l’ha editat «l’altra editorial» de l’Eugènia Broggi l’octubre de 2018, acabat de passar.

Em sembla que només li havia llegit abans un sol llibre a l’Stephen King i per tant es pot dir que gairebé no el conec; em consta però que, malgrat la seva condició d’escriptor de «best-sellers», gaudeix de molt bona consideració entre tots els estaments de la professió. En aquest llibre ameníssim el polígraf de Maine ens explica els orígens de la seva vocació així com ens ofereix alguns consells sobre el seu ofici adreçats a aspirants a literats.

La primera part, titulada «C.V.», és una crònica dels primers anys de vida de l’autor que s’atura just en el moment que comença a escriure les seves primeres novel·les. El gènere de les memòries d’infantesa i joventut és un dels que més em solen avorrir, i prova de la perícia narrativa de King és la fluïdesa amb la que s’escolen el seu rosari d’anècdotes que tant m’han interessat i divertit. Vegeu, com a exemple, aquest record d’una cangur grassa que va tenir i que es deia Eula (o Beulah?):

L’Eula-Beulah era propensa als pets, d’aquells que són estrepitosos i pudents alhora. De vegades, quan n’hi venia un, em llançava al sofà, se m’asseia a la cara amb el seu cul de falda llanosa i es deixava anar. Bum!, cridava eufòrica. Era com quedar sepultat per focs artificials a base de metà. Recordo la foscor, la sensació d’estar-me ofegant i recordo riure. Perquè, encara que el que estava passant podríem dir que era horrible, també podríem dir que era divertit. D’alguna manera, l’Eula-Beulah em va preparar per a la crítica literària: després d’haver patit el pet a la cara d’una cangur de noranta quilos que cridava «Bum!», el «Village Voice» no fa gaire por.

A les seccions següents del llibre és on King descriu la manera com escriu les seves novel·les i contes —prefereix partir d’una situació que no pas bastir tota la trama d’entrada—, i dóna tota mena de consells i receptes que van des de la redacció del text fins la manera de trobar una editorial que te’l publiqui. Per descomptat els consells són una mica tendenciosos, perquè t’encaminen a escriure una mica a la manera de King. Per fortuna King és un prescriptor raonable i la majoria de les seves recomanacions (evita l’abús d’adverbis!, per exemple) poden resultar útils sempre que no te les prenguis amb fanatisme de convers.

Entremig l’oncle Stephen ens va explicant altres coses, com la seva llarga història d’addiccions (ara ja superades), l’accident de tràfic que va estar a punt d’endur-se’l a l’altre barri l’any 1999, o la benèfica relació conjugal amb la seva primera i única esposa. «Escriure» és un llibre que enganxa, i apte per a tothom, fins i tot pels profans que no han sentit mai la propensió a escriure la «gran novel·la catalana». Beatus ille.