Ho diré una vegada més: l’exercici de la literatura no és gaire fotogènic i per això les pel·lícules sobre escriptors solen ser frustrants per falses i decoratives. No per això, la indústria cinematogràfica se’n priva. Almenys cal reconèixer que la biografia de Sidonie-Gabrielle Colette (per a la posteritat simplement Colette) conté prou peripècia i marro com per justificar explicar-ne alguna cosa. Això és el que intenta amb estètica hiperbritànica el director Wash Westmoreland, amb guió del seu difunt marit Richard Glatzer, al film «Colette» que haurà passat de forma efímera per les nostres (i vostres) pantalles.
El guió té l’encert de centrar-se exclusivament en el període crucial 1893-1906, els anys de matrimoni de l’autora amb Henry Gauthier-Villars (de ‘nom de plume’ «Willy»), un veritable empresari cultural amb una escuderia de negres literaris treballant al seu servei, dels quals la Sidonie-Gabrielle en seria la més brillant.
Fa poc comentàvem la pel·lícula «The Good Wife», on una esposa abnegada s’ocupava d’escriure-li les novel·les al marit, fins a fer-lo mereixedor del Premi Nobel. Amb franquesa, resulta molt més creïble aquesta Colette rebel (també nominada al Nobel en el seu temps) que un bon dia se n’afarta de contemplar com els llorers van a parar sempre a la closca de Willy, simpàtic seductor sense talent per a les lletres, i l’engega a l’infern dels promotors fracassats per iniciar una carrera literària sensacional.
Però Colette és també una ànima lliure, disposada a abandonar qualsevol prejudici davant de l’entusiasme personal. Per això s’embarca en aventures tan dubtoses (des d’un punt de vista estètic) com són la pantomima i el ballet narratiu; o tan dubtoses (des d’un punt de vista de la moral tradicional) com són la bisexualitat i la relació poliamorosa.
El film toca en alguns moments assumptes interessants, com ho són aquestes novel·les que —amb totes les alegries genitals— es van escrivint a favor o en contra dels seus personatges amb correlat real, i que fins i tot posen en dubte la frontera de la ficció. I també les primeres mostres d’un personatge literari (Claudine), que es converteix en matèria de comerç obtús i de fanatisme eixelebrat. O de com descobrim que Harry Potter tingué avantpassats.
Malauradament «Colette» (la pel·lícula), malgrat la seva admirable pulcritud, reflecteix molt poc de la passió i la bogeria que serien companyes habituals de l’autora. La pobra Keira Knightley no és l’actriu favorita de ningú, però trobo que aquí se’n surt amb nota. No tant Dominic West, en el rol de Willy. Em temo que, d’ençà el seu descobriment a «The Wire», no hi ha manera que aixequi cap.
«Colette», adequada per llegir-la entre línies. I qualsevol pel·lícula que et convida a redescobrir un escriptor i a rellegir-lo (o rellegir-la, com és el cas), no ho està fent tot malament.
El guió té l’encert de centrar-se exclusivament en el període crucial 1893-1906, els anys de matrimoni de l’autora amb Henry Gauthier-Villars (de ‘nom de plume’ «Willy»), un veritable empresari cultural amb una escuderia de negres literaris treballant al seu servei, dels quals la Sidonie-Gabrielle en seria la més brillant.
Fa poc comentàvem la pel·lícula «The Good Wife», on una esposa abnegada s’ocupava d’escriure-li les novel·les al marit, fins a fer-lo mereixedor del Premi Nobel. Amb franquesa, resulta molt més creïble aquesta Colette rebel (també nominada al Nobel en el seu temps) que un bon dia se n’afarta de contemplar com els llorers van a parar sempre a la closca de Willy, simpàtic seductor sense talent per a les lletres, i l’engega a l’infern dels promotors fracassats per iniciar una carrera literària sensacional.
Però Colette és també una ànima lliure, disposada a abandonar qualsevol prejudici davant de l’entusiasme personal. Per això s’embarca en aventures tan dubtoses (des d’un punt de vista estètic) com són la pantomima i el ballet narratiu; o tan dubtoses (des d’un punt de vista de la moral tradicional) com són la bisexualitat i la relació poliamorosa.
El film toca en alguns moments assumptes interessants, com ho són aquestes novel·les que —amb totes les alegries genitals— es van escrivint a favor o en contra dels seus personatges amb correlat real, i que fins i tot posen en dubte la frontera de la ficció. I també les primeres mostres d’un personatge literari (Claudine), que es converteix en matèria de comerç obtús i de fanatisme eixelebrat. O de com descobrim que Harry Potter tingué avantpassats.
Malauradament «Colette» (la pel·lícula), malgrat la seva admirable pulcritud, reflecteix molt poc de la passió i la bogeria que serien companyes habituals de l’autora. La pobra Keira Knightley no és l’actriu favorita de ningú, però trobo que aquí se’n surt amb nota. No tant Dominic West, en el rol de Willy. Em temo que, d’ençà el seu descobriment a «The Wire», no hi ha manera que aixequi cap.
«Colette», adequada per llegir-la entre línies. I qualsevol pel·lícula que et convida a redescobrir un escriptor i a rellegir-lo (o rellegir-la, com és el cas), no ho està fent tot malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada