Segones, terceres i quartes parts…

L’adagi castellà afirma que «nunca segundas partes fueron buenas»; però després arriben «El Padrino II» o «Star Wars» per desmentir-t’ho acarnissadament. Amb les sèries televisives d’èxit passa una mica el mateix: hi ha de tot, segones parts que l’encerten i d’altres que són nyaps colossals. D’entrada semblava que "Better Call Saul» naixia com la seqüela triomfant de «Breaking Bad», tot i que quan més va més sembla que s’estan adormint als llorers. La seva quarta temporada ens ha omplert més de dubtes que de certituds, amb capítols de farciment, de vegades brillants, però que no fan avançar la història. Sí, de mica en mica es van posant al seu lloc totes les peces del joc, tal com les trobarem al principi de «Breaking Bad», cosa que en el fons no és gaire interessant. Per fortuna els últims capítols de la temporada són millors que els primers, o sigui que els concedirem un marge de confiança. Però, digueu-me la veritat, ¿no us agradava més en Saul Goodman com a divertit secundari trapella i enredaire, que no pas com a patètic protagonista condemnat al fracàs?

Torna «The Deuce» per una segona temporada. Els prestigiosos David Simon i George Pelecanos, responsables del clàssic «The Wire», prossegueixen la seva dissecció quasi periodística del negoci de la pornografia i la prostitució als voltants de Time’s Square a finals dels anys 70. Han passat cinc anys del final de la temporada anterior i els bessons que interpreta James Franco llueixen talls de cabell tan diferents, que ara és molt més fàcil distingir-los. Candy (Maggie Gyllenhaal) fa el salt d’actriu a directora d’una producció pornogràfica inspirada en la Caputxeta Vermella i topa amb els típics prejudicis que totes les senyores amb iniciativa pròpia coneixen tan bé. Mentrestant Paul (Chris Coy) munta amb el seu xicot un club gai carregat de pretensions i de dubtós futur conjugal.

Aquesta temporada de «The Deuce» comença amb lentitud, potser perquè conté un excés de personatges protagonistes; però aviat pren velocitat de creuer i esdevé una crònica tan essencial com fidedigna de fets importants de la nostra història recent. Ja no és només l’alliberament sexual que els 70 heretaren de la rebel·lia dels 60, sinó també com la pornografia passà d’activitat vergonyosa i clandestina a veritable indústria de l’entreteniment. Els corrents feministes, ben representats a la sèrie, col·locaren en terreny dubtós la figura del proxeneta. I no puc oblidar l’ascens imparable del moviment gai, que visqué un breu moment de glòria, abans de la patacada de la sida.

«The Deuce» és hereva de Balzac i de les seves recomanables comèdies humanes. Document televisiu vital i amb «This Year’s Girl» d’Elvis Costello als títols de crèdit inicials. Hi haurà tercera temporada (i final).

La segona temporada d’«American Vandal» repeteix l’estratègia de la primera: un fals documental, amb maneres «true crime», entorn d’un fet escandalós produït en un ambient escolar. Els nostres sagaços repòrters, Peter Maldonado i Sam Ecklund, es traslladen ara a una escola catòlica de Washington per investigar un episodi de cagaleres explosives i altres varietats escatològiques.

No diré que no tingui la seva gràcia, tot i que li falta el factor sorpresa que ens va convèncer a la primera (temporada). Reconeguem, a més, que els «graffitti» de polles són intel·lectualment més estimulants que els acudits sobre la caca i altres diarrees. Però el que més repercuteix en contra d’«American Vandal» 2.0 és l’absència d’un personatge tan estúpidament dolentot com l’idiota d’en Dylan Maxwell, que tantes alegries ens va proporcionar a la primera temporada.

Confio que no hi haurà tercera.