Madrid era una festa

D’ençà que l’any 1951 va filmar a Tossa de Mar el film «Pandora and the Flying Dutchman», Ava Gardner va convertir-se en una entusiasta acèrrima de la idea més tòpica del concepte «España». Per això, entre 1954 i 1968 la magnètica actriu d’ulls verds va traslladar el seu centre d’operacions a la capital del país, el Madrid resclosit i reprimit pel franquisme, que permetia tanmateix algunes escletxes de llibertat als poderosos i als influents, sempre que no sobreeixissin les quatre parets de l’àmbit privat. De l’estada tempestuosa d’Ava a Madrid, Marcos Ordóñez va escriure fa anys un llibre imprescindible: «Beberse la vida. Ava Gardner en España» (Aguilar, 2004).

Ara els guionistes Anna R. Costa i Paco León n’han escrit una versió més fictícia, però no menys real, a la sèrie de Movistar+ «Arde Madrid». El punt de vista narratiu s’ha traslladat al del tercet de membres del servei domèstic de la Gardner (personatges imaginats pel guió i sense cap correlat històric) que atenien l’actriu en el seu daurat exili madrileny, mentre l’espiaven per suposades activitats subversives. És un concepte una mica delirant, però que fa funcionar prou bé la barreja impossible de comèdia, crònica, intriga i esperpent.

«Arde Madrid» potser no és una sèrie tan potent com a mi m’agradaria (el guió, força erràtic, oscil·la entre els encerts i la flacciditat); però disposa de virtuts a dojo, començant per una fotografia en blanc i negre de Pau Esteve Birba, tan bella com adequada. Paco León demostra ser millor director que actor (encara que, com a pura perxa, encara ens hi barallaríem), i munta algunes escenes paral·leles de festa i orgasme amb trempera de llepar-se els dits.

Però la virtut principal d’«Arde Madrid» —més enllà de la gràcia que pugui fer contemplar festes de la faràndula en ple franquisme, amb cameos estel·lars de Lola Flores, Carmen Sevilla, Marisol o la Duquesa de Alba— són les seves actrius protagonistes. Debi Mazar, tot i que és massa gran i neumàtica per emular l’Ava Gardner de principis dels 60, resol prou bé el difícil paper, ajudada pels seus ulls de tigressa i per una desimboltura arravatadora. La catalana Anna Castillo fa el tòpic rol de la minyoneta ingènua i enamora des del primer moment. Mentre que Imma Cuesta broda el paper de la reprimida eixuta que descobreix que té un volcà entre les cames. I no oblidaré la gran Carmen Machi en breus intervencions que valen tots els diners del món.

«Arde Madrid» té perfum de Berlanga, se’n fot de Francisco Franco (i de qualsevol autoritat en general (hi surten guàrdies civils ridículs i un general Perón encara més ridícul)) i opta per reivindicar la sexualitat femenina i la seva independència davant del mascle dominant en un ambient que més aviat rancieja. Com, a més, ho fa amb bella factura i suprema amenitat, no li retrauré cap  defecte menor.