La directora toscana Alice Rohrwacher em va causar molt bona impressió l’any 2014 amb «Le meraviglie», unes originals memòries d’infantesa en un entorn vagament alternatiu, que contenien sovint un to proper al dels contes de fades. Amb la seva recent «Lazzaro felice» (2018) la directora ha confirmat la seva enorme personalitat i, de passada, s’ha endut premis a Cannes (millor guió) o Sitges (premi especial del jurat).
«Lazzaro felice» ens situa en un entorn desconcertant, que combina el món present del segle XXI amb el vassallatge feudal. Contemplarem com un grup de camperols rudimentaris rendeixen tribut a una autoritària marquesa (Nicoletta Braschi), molt conscient del seu paper d’explotadora. Coneixerem també al Lazzaro del títol (Adriano Tardiolo), un bon salvatge jove, sempre disposat a fer el bé de la forma més beatífica i propera a la santedat.
El to inicial pot fer pensar en una faula plena de simbolismes ambigus; almenys fins que la realitat irrompi amb la brutalitat que li és pròpia, i ho converteixi tot en carn de sociologia i de notícia de tercera plana del diari.
La segona part del film ens traslladarà al Milà menys fotogènic, entre tribus de supervivents desassistits que viuen a la perifèria. Aquí hi reconeixerem, fent la viu-viu enmig de la misèria, Alba Rohrwacher (germana de la directora) i Sergi López (actor paneuropeu per excel·lència, capaç de convèncer en qualsevol idioma que li posin al davant).
«Lazzaro felice» respira (en un combinat excepcional) cinema italià de tota la vida, on s’hi percep una barreja impossible de Passolini, Fellini i Rossellini. M’hi sobra una mica de realisme màgic, gairebé cristià, i un final exageradament acarnissat; però agraeixo la seva descripció precisa de l’economia de l’empobriment universal en la que tots vivim.
La música haurà canviat, però la lletra continua sent la mateixa: la denúncia subtil de la inesgotable capacitat que té l’ésser humà d’explotar els seus congèneres. No em sembla motiu banal. Ens ho hauríem de fer mirar.
«Lazzaro felice» ens situa en un entorn desconcertant, que combina el món present del segle XXI amb el vassallatge feudal. Contemplarem com un grup de camperols rudimentaris rendeixen tribut a una autoritària marquesa (Nicoletta Braschi), molt conscient del seu paper d’explotadora. Coneixerem també al Lazzaro del títol (Adriano Tardiolo), un bon salvatge jove, sempre disposat a fer el bé de la forma més beatífica i propera a la santedat.
El to inicial pot fer pensar en una faula plena de simbolismes ambigus; almenys fins que la realitat irrompi amb la brutalitat que li és pròpia, i ho converteixi tot en carn de sociologia i de notícia de tercera plana del diari.
La segona part del film ens traslladarà al Milà menys fotogènic, entre tribus de supervivents desassistits que viuen a la perifèria. Aquí hi reconeixerem, fent la viu-viu enmig de la misèria, Alba Rohrwacher (germana de la directora) i Sergi López (actor paneuropeu per excel·lència, capaç de convèncer en qualsevol idioma que li posin al davant).
«Lazzaro felice» respira (en un combinat excepcional) cinema italià de tota la vida, on s’hi percep una barreja impossible de Passolini, Fellini i Rossellini. M’hi sobra una mica de realisme màgic, gairebé cristià, i un final exageradament acarnissat; però agraeixo la seva descripció precisa de l’economia de l’empobriment universal en la que tots vivim.
La música haurà canviat, però la lletra continua sent la mateixa: la denúncia subtil de la inesgotable capacitat que té l’ésser humà d’explotar els seus congèneres. No em sembla motiu banal. Ens ho hauríem de fer mirar.
Mentrestant, aneu a veure "Lazzaro felice".
No serà el López, el Sergi?
ResponEliminaCorregit, gràcies. Cada dia estic pitjor.
EliminaEl primer cop que vaig sentir a parlar d'ella va ser a 'Quan vinguin els marcians', el programa més eclèctic que he vist mai, però que generalment m'enganxa amb els seus reportatges filosòfico-culturals. Em va atreure per com en parlaven, i en Sergi López comentava que l'actor que fa de Lazzaro en realitat no és un actor professional, que era un xaval molt proper al personatge que interpretava, una ànima blanca de veritat. Reconec que em va semblar una frikada, però després l'he vist anunciada en altres bandes, la gent en parla, i ara tu en fas ressenya. I quan les obres, siguin de la mena que siguin, et persegueixen d'aquesta manera...
ResponEliminaNo és rodona, però és força interessant i diu coses sobre el present de manera molt original.
Elimina