dijous, 29 de novembre de 2018

L’esport nacional per excel·lència


El passat octubre va morir Arto Paasilinna (Kittila, 1942), possiblement l’autor finès contemporani més popular i, per honorar-lo com cal, el club de lectura del que formo part va escollir per la sessió de novembre la seva novel·la de 1990 «Delicioso suicidio en grupo», que Anagrama va publicar el 2007 en traducció de Dulce Fernández Anguita.
«Precisamente el día de San Juan, la fiesta de la luz y la alegría de principios de verano, Onni Rellonen, un pequeño empresario en crisis, decide poner fin a su vida. Pero apenas ha encontrado, en un granero apartado, el lugar ideal para afrontar la muerte, unos ruidos extraños lo detienen. En el último segundo, Onni consigue salvar a otro visitante del granero, que se mantiene a duras penas sobre una silla tambaleante y con un nudo corredizo alrededor del cuello: porque precisamente el día de San Juan, la fiesta de la luz y la alegría de principios de verano, el coronel Kemppainen, un viudo desconsolado, también había decidido poner fin a su vida.
Fins aquí el redactat de la contracoberta. Resumeixo el que segueix. Els dos homes traven amistat, s’intercanvien els seus respectius motius de suïcidi, i després decideixen organitzar una associació d’aspirants a llevar-se la vida, per acompanyar els seus membres en tan difícil tràngol. La idea té un èxit descomunal i allà que se n’hi van 33 suïcides potencials, muntats a un autocar, per les carreteres d’Europa, postergant una vegada i una altra la seva decisió final.

Fins i tot el lector més distret endevinarà cap a on es dirigeix la previsible trama; aquesta és, al cap i a la fi, una novel·la còmica, i com a tal ha de concloure amb un missatge positiu. Que els països nòrdics siguin propensos al suïcidi ha esdevingut gairebé un clixé; però a Paasilinna, home de mentalitat una mica antiquada, li agrada insistir en les essències pàtries (i en els rols clàssics masculins i femenins).

Els motius que addueixen els protagonistes per consumar la seva autodestrucció —malaltia, viudetat, ruïna econòmica, desamor…— sonen un pèl mecànics davant d’un fenomen que pot presentar insondables complexitats psicològiques, a més de conseqüències devastadores. Per aquesta superficialitat en el tractament del «tema» i per la previsibilitat de l’argument, aviat vaig aparcar «Delicioso suicidio en grupo» en el prestatge de «literatura menor i ni tan sols graciosa».

Però de vegades els clubs de lectura fan miracles (aquesta és la seva principal virtut) i, en rememorar el llibre en bona companyia, te n’adones de les moltes subtileses que se t’havien escapat. D’acord que l’humor finlandès no gaudeix d’acceptació universal, i que posar com exemple el cineasta Aki Kaurismäki no ajuda gaire. Però en la seva barreja d’insinuació i estolidesa aquesta novel·la conté alguns diamants en brut.
Según los datos proporcionados por las autoridades suizas, la causa de la muerte había sido una intoxicación etílica, unida a la rotura repentina de la columna vertebral. [Va estimbar-se borratxo per un penya-segat, ja us ho avanço]. 
El camposanto era la pura imagen de la meticulosidad suiza: los paseos estaban barridos hasta la exageración y no había en ellos ni una aguja de pino, los parterres de flores estaban cortados con más cuidado que la barba de un gigoló, las losas y monumentos fúnebres estaban alineados al milímetro, con escuadra y cartabón. Hasta las ardillas parecían endomingadas y se comportaban con una dignidad contenida.
El coronel Kemppainen solicitó la baja de las fuerzas armadas, así como su jubilación y ambas le fueron concedidas. Un tiempo después tuvo una hija que la jefa de estudios Puusaari le dio sin más formalidades.
Acabo amb un paràgraf que, com qui no vol la cosa, sembla una despietada crítica sagnant. De les que m’agraden.
El aguatragedias [en contrast amb «aguafiestas»] Seppo Sorjonen publicó él mismo su libro sobre los problemas de vivienda de las ardillas, que no fue del gusto de la crítica. Le reprocharon que su obra estuviese tan lejos de la realidad, calificándola de «innecesariamente divertida e infantil». En la actualidad, Sorjonen trabaja como camarero en el restaurante Savanna de Helsinki, y es muy apreciado. Está recopilando material para escribir la primera gran novela sobre la hostelería finlandesa.
Tots tenim una gran novel·la nacional pendent a la cartutxera.

Cap comentari:

Publica un comentari