No sé com es cotitzarà «Trust» en el fluctuant mercat de les sèries, però sospito que se la valorarà molt menys del que mereix. Aquesta producció de FX (visible a HBO) reuneix el director Danny Boyle i el guionista Simon Beaufoy, que havien col·laborat anteriorment a «Slumdog millonaire» i «127 Hours», per explicar la història del segrest de John Paul Getty III el net d’un dels homes més rics del món. L’argument ja l’havia explicat Riddley Scott en el seu últim film (que no tinc el gust de conèixer), en el qual Kevin Spacey va ser substituït per Christopher Plummer a cuita-corrents per motius de domini públic.
En tot cas, estic segur que l’estil del film i el de la sèrie no deuen semblar-se gaire, perquè aquesta darrera es pren moltes llibertats narratives, un actitud inusual en tractar-se de fets històrics molt esbombats en el seu moment. Així cadascun dels deu capítols adopta un to diferent, de vegades de drama familiar, d’altres de farsa delirant, de vegades amb un personatge narrador que no sembla prendre’s gaire seriosament el que està passant.
Recordaré, perquè ha passat força temps, que John Paul Getty III va ser segrestat el 10 de juliol de 1973 a Roma, quan tenia 16 anys. La sèrie sosté, en contra de l’opinió de la família, que el jove hippy inicialment havia planificat l’operació amb la complicitat de la seva xicota; però que després la situació se’ls hi va anar de les mans. Els segrestadors, membres de la ‘Ndrangheta calabresa, demanaren 17 milions de dòlars de rescat (uns 100 milions al canvi actual) que el seu multimilionari avi es va negar a pagar, tot adduint que crearia un mal precedent que podia posar en perill de segrest els seus 13 nets restants. Se’n seguiren mesos d’escaramusses negociadores, entre mesquines i surrealistes, fins que gràcies a un rescat de 2,2 milions de dòlars (el màxim deduïble d’impostos), l’humiliat hereu fou alliberat el 15 de desembre d’aquell mateix any, sa i estalvi, però amb una orella de menys.
La història en si té molts atractius, especialment pels que ja ens afaitàvem o depilàvem als anys 70: Itàlia, drogues, crim organitzat, música pop, pantalons de pota d’elefant… Però l’afrodisíac més potent de tots, com ja passava a la recent «Succesion», és la contemplació directa de l’obscena manera com viuen els rics i els poderosos. No tinc ni idea de fins a quin punt correspon a la realitat el retrat que se’ns ofereix del patriarca J. Paul Getty (irreprotxablement viscut pel gran actor Donald Sutherland); però la seva gasiveria (diu que tenia un telèfon de monedes al saló de casa), la seva megalomania, i la creació d’un harem particular de dones perpètuament insatisfetes em resulta creïble del tot.
Repassant l’elenc, apart de Sutherland, trobareu Hillary Swank (guanyadora de dos Oscar), fent de mare del net, interpretat per Harris Dickinson (protagonista de la molt pertorbadora «Beach Rats»). Verónica Echegui fa un paperot menor, però defensa com una lleona les seves classes d’anglès Berlitz a l’estranger. Potser el que surt millor parat de tots és en Brendan Fraser, estaquirot caigut en desgràcia des de temps immemorials, que aquí es rescabala amb una col·lecció de deliciosos moments fatxendes.
«Trust» m’ha semblat una bona sèrie que mereix oferir-li una oportunitat.
En tot cas, estic segur que l’estil del film i el de la sèrie no deuen semblar-se gaire, perquè aquesta darrera es pren moltes llibertats narratives, un actitud inusual en tractar-se de fets històrics molt esbombats en el seu moment. Així cadascun dels deu capítols adopta un to diferent, de vegades de drama familiar, d’altres de farsa delirant, de vegades amb un personatge narrador que no sembla prendre’s gaire seriosament el que està passant.
Recordaré, perquè ha passat força temps, que John Paul Getty III va ser segrestat el 10 de juliol de 1973 a Roma, quan tenia 16 anys. La sèrie sosté, en contra de l’opinió de la família, que el jove hippy inicialment havia planificat l’operació amb la complicitat de la seva xicota; però que després la situació se’ls hi va anar de les mans. Els segrestadors, membres de la ‘Ndrangheta calabresa, demanaren 17 milions de dòlars de rescat (uns 100 milions al canvi actual) que el seu multimilionari avi es va negar a pagar, tot adduint que crearia un mal precedent que podia posar en perill de segrest els seus 13 nets restants. Se’n seguiren mesos d’escaramusses negociadores, entre mesquines i surrealistes, fins que gràcies a un rescat de 2,2 milions de dòlars (el màxim deduïble d’impostos), l’humiliat hereu fou alliberat el 15 de desembre d’aquell mateix any, sa i estalvi, però amb una orella de menys.
La història en si té molts atractius, especialment pels que ja ens afaitàvem o depilàvem als anys 70: Itàlia, drogues, crim organitzat, música pop, pantalons de pota d’elefant… Però l’afrodisíac més potent de tots, com ja passava a la recent «Succesion», és la contemplació directa de l’obscena manera com viuen els rics i els poderosos. No tinc ni idea de fins a quin punt correspon a la realitat el retrat que se’ns ofereix del patriarca J. Paul Getty (irreprotxablement viscut pel gran actor Donald Sutherland); però la seva gasiveria (diu que tenia un telèfon de monedes al saló de casa), la seva megalomania, i la creació d’un harem particular de dones perpètuament insatisfetes em resulta creïble del tot.
Repassant l’elenc, apart de Sutherland, trobareu Hillary Swank (guanyadora de dos Oscar), fent de mare del net, interpretat per Harris Dickinson (protagonista de la molt pertorbadora «Beach Rats»). Verónica Echegui fa un paperot menor, però defensa com una lleona les seves classes d’anglès Berlitz a l’estranger. Potser el que surt millor parat de tots és en Brendan Fraser, estaquirot caigut en desgràcia des de temps immemorials, que aquí es rescabala amb una col·lecció de deliciosos moments fatxendes.
«Trust» m’ha semblat una bona sèrie que mereix oferir-li una oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada