Tres ciutats llombardes: Brescia (i 4)

Darrera de les catedrals i adjacent al palau episcopal hi ha la Biblioteca Queriniana, rica en còdexs miniats, incunables i pergamins, decorada a més de forma fastuosa. La va instituir l'any 1747 el cardenal Angelo Maria Querini i la va donar a la ciutat. Actualment és una biblioteca pública que es pot visitar lliurament i que és molt aconsellable fer-ho.

La universitat té les facultats d'economia i jurisprudència a l'antic convent de Sant Faustí. Al voltant del claustre s'hi pot trobar una biblioteca de factura molt més moderna, però l'indret encara conté una certa màgia, especialment de nit.

Al peu de la torre medieval anomenada Torre della Pallata hi ha una font barroca perfectament preservada, obra d'Antonio Carra i Valentino Bonesini. La flanquegen dues figures al·legòriques que representen els dos rius de la ciutat, el Mella (a l'esquerra) i el Garza (a la dreta). Com que són al·legòriques, hi ha interpretacions per a tots els gustos, per això hi ha qui diu que són els llacs de Garda i d'Iseo. Però qui, amb dos dits de front, pot empassar-se l'existència d'un llac que es digui Iseo?

La ciutat té moltes esglésies (som a Itàlia); però predominen les neoclàssiques i jesuítiques (som a Itàlia). Em quedo amb la de Sant Francesc d'Assís, romànico-gòtica, completada al segle XIII. Fixeu-vos en l'estel d'Orient interposat a la portalada. Això era a principis de desembre. Ara ja som passat festes.

Trio en fuga

La sèrie de Showtime "Escape at Dannemora", visible breument a Movistar, narra uns fets esdevinguts l'any 2015 a una penitenciaria al nord de l'estat de Nova York. Dos assassins condemnats a cadena perpètua, Richard Matt i David Sweat, després d'un pla de llarga gestació, van aconseguir escapar del penal amb la complicitat de la seva amant i supervisora als tallers de confecció, Joyce "Tilly" Mitchell. És un tipus d'història que ja ens han explicat moltes vegades  i aquí, tret del triangle sexual amb dona cinquantina molt frustrada, no brilla una especial originalitat. I tanmateix, en la seva execució aquesta sèrie impressiona per la qualitat de tots els seus ingredients.

Dirigeix amb sorprenent personalitat l'actor Ben Stiller, a qui associem habitualment al cinema còmic. El guió de Brett Johnson i Michael Tolkin pot resultar parsimoniós per a qui busquí acció trepidant; però està farcit de tocs de gràcia i prodigis d'observació. Potser la seva principal pega és que són més potents els cinc primers episodis, dedicats a la preparació de l'evasió, que els tres últims que descriuen els antecedents i el desenllaç.

Pel que fa al tercet protagonista, no se'ls hi poden escatimar els elogis, perquè constitueixen l'element definitiu per fer d'"Escape at Dannemora" una sèrie memorable. Que Benicio del Toro exhibeixi magnetisme i matisos no sorprendrà ningú; però benvingut sigui. Paul Dano continua la seva imparable progressió: semblava beneit quan el vam comprar, però a la "Guerra i Pau" de la BBC ja ens va deixar bocabadats. No obstant, qui s'està emportant tots els premis és la Patricia Arquette; potser perquè engreixar-se i enlletgir-se són esforços que se solen retribuir a l'hora de repartir guardons. No vull dir que no se'ls mereixi tots, perquè està certament molt bé, però Dano i del Toro també.

A casa, a la sèrie li hem posat un vuit alt, o sigui que poca broma.

Tres ciutats llombardes: Brescia (3)

A l'últim apunt sobre Brescia ja vaig mencionar les cases romanes contingudes al conjunt monumental de Santa Giulia. Aquest convent de monges benedictines és un veritable cofre del tresor, on s'hi poden trobar des d'artefactes romans fins a pintures murals renaixentistes. Aquesta del cavall de dalt es troba a l'església de San Salvatore on també s'exhibeix la bellíssima filigrana del paó datada el segle VIII.

Per sobre d'aquesta església més aviat nua hi ha el cor de les monges que està decorat meravellosament, dominat per la Crucifixió de Floriano Ferramola, que separa aquesta estança de la nau principal. Atesa la disposició de les apertures, és evident que les monges no gaudien de bona visibilitat per seguir la missa.

 

Davant d'aquest pany de paret prodigiós, hi ha el ric Mausoleu Martinengo (1503 - 1518), molt representatiu de l'art renaixentista a la regió de Brescia. Està elaborat en bronze i marbres diversos, i el firmen Gasparo Cairano i Bernardino dalle Croci. Les despulles que conté corresponen al capità de cavalleria Marcantonio Martinengo.

Particularment intrigant és l'església ovalada de Santa Maria in Solario, situada al capdamunt d'un tram d'escales. En el seu centre s'exposa la "Croce di Desiderio", una creu del segle IX profusament decorada amb pedres precioses i camafeus (sovint d'època romana). I en el sostre un prodigiós cel estelat dominat per la presència de Déu Pare Omnipotent. Són detalls que marquen Brescia com una ciutat que no us hauríeu de perdre.

Deliris de grandesa (i 2)

El quart episodi de "The Romanoffs" es diu "Expectation" i és un dels millors, potser perquè és el més curt (63 minuts), potser perquè passa a Nova York entre gent privilegiada que sembla sortida d'un film de Woody Allen. Amanda Peet és una dona rica, dedicada al treball social. La seva filla ha sortit de comptes i està a punt de fer-la àvia. Durant la jornada va trobant-se amb un vell amic (John Slattery) amb el que va mantenir una breu relació de llargues conseqüències. Final sorprenent per a un conte de secrets i mentides. La breu aparició de Diane Lane enllaça amb el capítol següent.

A "Bright and High Circles" ("Cercles alts i brillants") Diane Lane és una professora de literatura russa i descendent dels Romanov, que veurà la seva vida trasbalsada quan s'assabenti que el professor de piano dels seus fills (Andrew Rannells) està sent investigat per "conducta impròpia" no especificada. El capítol podria ser acceptable (tot i que el comportament que mostra la policia és ben poc professional) si no fos perquè el propi Matthew Weiner té al damunt denúncies pendents de judici per assetjament sexual a una col·laboradora.

"Bright and High Circles" es podria llegir com una maniobra d'exoneració personal per la via de la ficció. No aguanto a Rannells, si no és dins de l'ecosistema de "Girls".

"Panorama" és amb tota seguretat el pitjor moment de "The Romanoffs". Té lloc a la ciutat de Mèxic i està presidit per una molesta veu en off que correspon a un periodista (Juan Pablo Castañeda), investigador d'un possible frau mèdic en una clínica per a rics. Les seves perquisicions s'encreuaran amb l'existència d'un nen hemofílic i la seva mare divorciada (Radha Mitchell). El que vindrà a continuació serà en gran part un "travelogue" sortit del canal "VIAJAR", durant el qual visitarem la catedral metropolitana, el palau del govern amb els frescos de Diego Rivera, i les piràmides de Teotihuacan.

No tinc ni idea què pretenien els guionistes (Dan LeFranc i Matthew Weiner) a l'hora d'escriure aquest pitafi. A més Castañeda demostra ser un actor justet.

A "End of the Line" Kathryn Hahn i Jay R. Ferguson viatgen fins a Vladivostok per adoptar una criatura. Les etapes finals d'aquest procés se'ns presenten amb prolixitat tediosa. Un minutatge inferior hauria fet d'aquest capítol un dels millors de la temporada. L'atmosfera uniformement llòbrega de l'hivern rus no posa les coses fàcils de cara a l'espectador.

"The One that Holds Everything" ("El que ho conté tot") és un relat envitricollat d'històries encadenades ambientades a París, Londres i Hong-Kong. Només al final descobrirem que hem presenciat una venjança a molt llarg termini; truculenta i absurda, això sí. Malgrat els elements "queer", m'ha irritat força.

Pel meu gust, si voleu fer un tast de "The Romanoffs" aneu a "The Royal We" o "Expectation". Tracteu la resta amb precaució.

Amor i injustícia

Sembla ser que «If Beale Street Could Talk» («Blues de Beale Street») és la primera adaptació cinematogràfica en llengua anglesa d’una novel·la de James Baldwin. Ha escrit el guió i dirigeix Barry Jenkins, el guanyador d’un Oscar amb «Moonlight». Per cert, Beale Street és un carrer de Memphis (Tennessee) considerat un dels bressols del blues i apareix en el títol només com una referència a l’experiència de ser negre als Estats Units, ja que la pel·lícula està ambientada al Bronx en una època indeterminada que podria ser la dècada dels setanta del segle XX.

«Tish» Rivers (Kiki Layne) i «Fonny» Hunt (Stephan James) es coneixen des de petits i comencen a mantenir una relació amorosa tot just sortits de l’adolescència. «Fonny» és falsament acusat d’haver violat una dona porto-riquenya i és empresonat just quan «Tish» descobreix que està embarassada. Familiars i amics faran pinya per defensar la innocència del noi; però a la llarga s’adonaran que per a la raça negra la justícia mai serà imparcial.

Narrada en dos temps —el present de penúries i reclusió, i el passat ple d’escenes idíl·liques— articulats de forma lliurement associativa, la pel·lícula té un inconfusible aroma literari, al que hi contribueixen les intervencions en off de la pròpia «Tish». L’ambientació, el vestuari i la melangiosa banda sonora jazzística de Nicholas Britell són tots superlatius. Jenkins torna a demostrar que és un mestre en la imatge i les formes: una paleta càlida, uns moviments de càmera que acaronen els cossos, una palpable sensualitat i una elaborada posada en escena on es juga sovint amb l’escassa profunditat de camp.

La parella protagonista brilla sobretot per la seva fresca bellesa, d’aquelles que enamoren la càmera (a ell tot just l'hem vist a "Homecoming"); però, com sol ser habitual, és Regina King, en el paper de la mare de «Tish», la que protagonitza les escenes de més voltatge dramàtic. Diego Luna, Dave Franco i Pedro Pascal intervenen amb papers molt per dessota de les seves habilitats, potser per demostrar la seva sensibilitat social.

La pega bàsica que li he trobat a «If Beale Street Could Talk» és que el seu conflicte principal acaba sense resoldre’s, o sigui que l’arc dramàtic tendeix a un saldo final sota mínims. Però com experiència sensorial i filigrana fílmica és incomparable. Aneu-hi, exquisits!

Un món de metros: Nanjing

La xinesa Nanjing té més de vuit milions d'habitants; però la primera línia de metro no es va inaugurar fins el 2005. Amb aquella diligència que caracteritza els xinesos, 14 anys més tard ja compten amb deu línies, 159 estacions i 376 quilòmetres de vies. És una xarxa fragmentada i amb molta coloraina; però el conjunt no queda del tot malament.

Deliris de grandesa (1)

Tothom va quedar tan satisfet amb «Mad Men» que al seu creador, Matthew Weiner, la gent d’Amazon Video li va encarregar sèrie nova sense escatimar-li despeses ni esforços. El resultat ha sigut «The Romanoffs», vuit capítols independents d’entre 66 i 88 minuts, estrenats a finals de l’any passat amb una resposta de crítica i públic força tèbia. El fil conductor de tots aquests episodis, ambientats per altra banda a diversos racons de tres continents, és la menció directa o indirecta a la família imperial russa Romanov i els seus hipotètics descendents. Atès que el tsar i els seus familiars foren executats a Iekaterinburg el 17 de juliol de 1918, podeu esperar que tots aquests suposats hereus (privilegiats, blancs, de classe mitjana-alta) tenen més a veure amb la impostura i les pretensions, que amb la veritat històrica: una colla no gaire simpàtica d’entrada.

La qualitat dels capítols és tremendament irregular i en general pequen d’una durada excessiva, pràcticament tots són llargmetratges. Weiner els dirigeix tots i firma la majoria dels guions sol o en col·laboració, uns guions als que es troba a faltar una darrera repassada per evitar l’esllanguiment, les arítmies i els moments poc polits.

La sèrie comença de forma pèssima a París amb «The Violet Hour». Marthe Keller fa de vella aristòcrata a qui el seu nebot (Aaron Eckhart) li contracta com assistenta una jove musulmana (Inès Melab). La dama hi reacciona amb un reguitzell d’invectives racistes i islamòfobes que fan de mal contemplar, però la noieta ho aguanta tot amb un estoïcisme que voreja el masoquisme. Es veu venir de lluny on anirà a parar tot plegat —minyona i mestressa esdevindran cul i merda—; però el punt de partida és tan impossiblement exagerat que només la professionalitat de Keller i Melab fan suportables els girs de guió. El capítol acaba derivant cap al conte de fades, gènere progressivament impopular.

L’ambientació a París deixa en evidència que Weiner té un coneixement molt limitat de la realitat francesa i que permet que els prejudicis facin de les seves fins impregnar els seus guions. No s’explica, si no, la menció als tòpics de les boines i les «baguettes», o aquesta idea tan americana del funcionariat europeu («el meu pare treballa a correus, deu hores a la setmana; però, no pateixis, sempre estan de vaga»). Tampoc s’explica que a un americà que ha viscut quatre anys a París se li acudeixi convidar a una copa de vi (i a una cigarreta) a una jove amb hijab.

La cosa es redreça bastant amb "The Royal We" ("Plural Majestàtic"), en el qual un matrimoni en crisi passa uns dies cadascú per la seva banda. Ell (Corey Stoll), que ha estat nomenat membre d'un jurat en un cas d'homicidi, es dedica a seduir una atractiva companya de tribuna; mentre que ella (Kerry Bishé) s'embarca en un creuer molt kitsch curull d'aspirants a hereus dels Romanov. L'episodi acaba prenent un agradable aire a conte moral de Woody Allen.

Petita aparició de John Slattery, que ampliarà el seu paper al capítol cinquè.

"House of Special Purpose" ("Casa de propòsit especial") s'esdevé a Àustria, on s'està rodant una sèrie televisiva sobre els Romanov. Kristina Hendricks fa d'actriu que ha de substituir a la protagonista a l'últim moment, mentre que Isabelle Huppert serà la seva tirànica directora. Episodi de misteri força truculent i on he cregut detectar alguns punts de xenofòbia. Definitivament Weiner no es mou amb comoditat fora de casa. Rarament he vist a Huppert tan desencertada.

Tres ciutats llombardes: Brescia (2)

Brescia (antiga Brixia) disposa d'algunes de les restes romanes més importants de la Itàlia septentrional, entres les quals destaca aquest temple capitolí, fet construir per Vespasià el 73 d. C. Es conserva part de les columnes del pòrtic i tres estances interiors amb el seu paviment interior.

A la dreta d'aquesta imatge del temple es troba el teatre romà amb capacitat per 15.000 espectadors, un dels més grans de la península itàlica, encara que en un estat que no inspira a fotografiar-lo. Sota el temple es troba el santuari republicà del qual es poden visitar algunes cambres subterrànies d'atmosfera controlada per protegir les pintures murals que són d'una qualitat equiparable a la de les que es troben a Pompeia.

Pocs metres més enllà i una mica enfonsades respecte el nivell del carrer es poden veure algunes columnes i arcs que pertanyien al fòrum original. Tot això està molt bé, però encara hi ha més. Caldrà, però, caminar un centenar de metres cap a l'Est fins arribar al complex monàstic de San Salvatore - Santa Giulia, del que ja parlaré en un altre moment (perquè la UNESCO el té classificat).

De moment, l'únic que ressaltaré del complex religiós són les restes de cases romanes que inclou al seu interior i que es coneixen col·lectivament com Domus dell'Ortaglia. Observades des d'unes passarel·les que les circumval·len, els seus mosaics encanten qualsevol amant de l'ordre i la geometria.

 

Tres ciutats llombardes: Brescia (1)

Pensava que Brescia era més petita, però compta amb gairebé 200.000 habitants. Vaig conèixer de la seva existència en la meva joventut gràcies a la Premiata Forneria Marconi, un grup de rock progressiu local, celebrat internacionalment gràcies al patronatge d’Emerson, Lake & Palmer. Va ser fundat l’any 1971 i encara rutlla, quins tios!

Malgrat l’escampadissa de la ciutat moderna, els seus atractius estan força concentrats al centre, especialment entorn de tres places de caràcter molt diferent. L’allargada plaça de Pau VI és la religiosa, la de les catedrals; sí, perquè Brescia disposa de dues catedrals, col·locades l’una al costat de l’altra. La que importa és el Duomo Vecchio (oficialment cocatedral d’hivern), una de les mostres més reeixides de temple circular romànic (segle XI), tot i que perd una mica si visites l’interior. En canvi el Duomo Nuovo (cocatedral estiuenca) és una església típica del barroc tardà, de les que es troben a dotzenes en tots els països europeus on el catolicisme ha fet estralls.

Contigua, en direcció septentrional, hi ha la plaça de la Loggia, que és la que detenta el poder civil. L'edifici de la Loggia, pròpiament dita, és un palau renaixentista, seu actual de la Junta Comunal de Brescia.

Al costat oposat de la plaça hi ha la torre del rellotge, també renaixentista. No sé si val gaire la pena, però les galeries porticades són un d'aquells invents arquitectònics que no s'han valorat mai prou. A mà esquerra hi ha també una "trattoria" de pretensions mínimes, amb un cambrer veterà i abusa-nanos. Sopo una sorprenent polenta amb ceba i arengada fumada, i després una tripa "alla bresciana", que és la cosa més simple i més fonamental del món.

El disseny de la "piazza della Vittoria" no podria ser més mussolinià, i encara que l'arquitectura totalitària oficial de nazis i comunistes m'emprenya d'allò més, cal reconèixer-li al feixisme italià una certa dosi d'encant. Almenys jo preferiria aquest deliciós paisatge arquitectònic i una mica metafísic abans d'haver d'entomar els "polvorones" dels Nuevos Ministerios madrilenys.

L'entrada del metro és a dalt, a l'esquerra.

Dones al poder

Amb «La favorita» Yorgos Lanthimos filma per primer cop un guió aliè (obra de Deborah Davis i Tony McNamara) que és a més de gènere històric i li ha sortit potser el seu film més accessible; no per això ha renunciat a deixar-hi la seva empremta, i qualsevol espectador aviat verificarà que es troba davant d’una pel·lícula històrica gens convencional.

S’ambienta en el regnat de la reina Anna (1665 - 1714), última reina dels Estuard, durant els anys d’enfrontament entre Anglaterra i França per la Guerra de Successió Espanyola. Aquest context històric «La favorita» el deixa en segon terme i no es molesta gaire a explicitar-lo, amb tota seguretat perquè no és el seu propòsit. De fet, de la veracitat de tot el que explica el film no m’en refiaria gaire i m’ho prendria més aviat com un drama de personatges enfrontats per les relacions del poder.

És cert que la reina Anna (Olivia Colman) va ser una dona de salut fràgil, que va tenir disset fills, cap dels quals va superar la infantesa. També és cert que Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough, (Rachel Weisz) va ser la seva gran confident i la dona que regia el país «de facto»; el que ja és més incert, tot i que encara possible, és que les dues dones mantinguessin una relació de caràcter sexual. Si hem de fer cas al guió del film, aquesta harmonia va trencar-se amb l’arribada a la cort d’Abigail Masham (Emma Stone), cosina de la Duquessa, que aviat va competir amb ella pels favors de la reina.

A partir d’aquí, comèdia negra tenim de dones alternativament febles i manipuladores, amb vertiginosos duels verbals plens d’anacronismes voluntaris i una presentació en capítols que és qualsevol cosa menys naturalista. Hi ha una accentuació del grotesc que passa tant pel tractament de la imatge (objectiu d’ull de peix, contrapicats exageradíssims), com per l’absurditat dels costums de la cort (les carreres d’ànecs, l’home nu «lapidat» amb fruites, els conills campant per les estances reials…) Una sensació augmentada per la complexa banda sonora, on Bach, Handel i Purcell s’alternen amb Olivier Messiaen, Luc Ferrari o Elton John. Es diria que tota «La favorita» transcorre dins de la ment pertorbada d’alguna de les protagonistes, possiblement dins del cap de la reina.

Per altra banda, el film conté també un tipus de bellesa més convencional, com les laberíntiques i sumptuoses cambres de Hatfield House. La fotografia de Robbie Ryan, quan no es dedica a les distorsions, pot oferir-nos inoblidables escenes il·luminades per espelmes, on el rostre de Rachel Weisz regna suprem. I què dir del fabulós i estilitzat vestuari de la llegendària Sandy Powell, on molts dels vestits funcionen com a suport del guió.

I és clar, abans que res hi són les tres actrius que confereixen al film la seva gran categoria. Emma Stone, sempre seduint per sobre de les seves possibilitats, broda el paper de la ingènua arribista; mentre que la bella Rachel Weisz reflecteix molt bé la barreja estranya de la manipuladora que té el cor tanmateix ferit. Pel que fa a Olivia Colman tothom ha quedat enlluernat per la seva reina fràgil, capriciosa i tan humana, tot qualificant-la de «descobriment» del moment. És que ningú no s’havia molestat a mirar l’excel·lent «Broadchurch» en les seves tres temporades per verificar que és una estupenda actriu de caràcter?

«The Favourite» no m’ha acabat de fer el pes, però no tinc cap dubte que val el seu pes en or.

Un món de metros: Mumbai

Si bé els trens suburbans d'aquesta metròpoli de 18 milions d'habitants són dels més sobreutilitzats del món, la primera línia de metro no es va inaugurar fins l'any 2013. Són 11,4 quilòmetres de vies i 11 estacions (en blau al mapa). La vermella línia 2 està previst inaugurar-la el 2021. Convindrà que revisin el disseny, perquè aquesta proposta sembla una sopa de lletres.

Dissorts de l’orfandat (o Pynchon per a principiants)

Lemony Snicket (Patrick Warburton) té males notícies

De vegades els camins de Netflix són inescrutables, com quan te trobes enmig de la seva densa oferta una sèrie tan desconcertant com «A Series of Unfortunate Events» («Una serie de catastróficas desdichas»), amb aparença de producte destinat a un públic infantil, però amb un rerefons que esdevé cada vegada més intrigant quan més hi grates. Fins ara qui això escriu associava aquest títol a una pel·lícula de 2004 de títol impossiblement llarg («Una serie de catastróficas desdichas de Lemony Snicket») que protagonitzava l’indigest Jim Carrey, motiu suficient per mantenir-me convenientment allunyat. Ara ja en sé una mica més.

Darrera, tant del film com de la producció de Netflix, hi ha una saga literària  juvenil, contemporània a la de Harry Potter, però de signe difícilment comparable. El seu autor, Daniel Handler (San Francisco, 1970) —descobreixo amb alegria—, és còmplice de llarga durada del meu admirat Stephin Merritt. Junts han perpetrat els discos més recents de The Magnetic Fields (Handler toca l’horrífic acordió), i fins i tot han enregistrat sota l’apel·latiu de «The Gothic Archies» un cicle de cançons sinistres entorn de l’univers de Lemony Snicket.

Lemony Snicket és el pseudònim que empra Handler (per persona interposada), quan escriu sobre els orfes Baudelaire i la seva desgraciada història. Com que no he llegit els llibres, tot i que m’he quedat amb les ganes, parlaré només de la sèrie de Netflix, que és el que he vist. Primer les dades tècniques: tres temporades (2017 - 2019), cada llibre dels tretze que formen la saga ocupa dos capítols d’uns 50 minuts, en total 25 episodis (el darrer llibre es resol en un sol episodi, per si algú ha fet els corresponents càlculs aritmètics).

El banquer Arthur Poe (K. Todd Freeman), Klaus (Louis Hynes), la jutge Strauss (Joan Cusack), Sunny (Presley Smith) i Violet (Malina Weissman)

Com ja s’anuncia des del títol —«A Series of Unfortunate Events»— ens trobem davant d’un fulletó descarat i potser paròdic, on a la primera escena els tres germans Baudelaire descobreixen que han esdevingut orfes, ran de l’incendi parricida del domicili familiar. Els xiquets aniran passant en adopció temporal per les mans de múltiples familiars tan benintencionats com ineptes, mentre el malèfic Comte Olav intenta apropiar-se de la seva fortuna sense vacil·lar a l’hora de cometre actes criminals de tota mena.

Per ser l’adaptació d’uns llibres adreçats a nens d’entre 9 i 12 anys, el to és sinistre, l’humor és negre (però també absurd), hi ha abundància de morts i els joves protagonistes pateixen d’allò més. Lemony Snicket, el narrador, que apareix a la pantalla sense interferir amb l’acció (un estòlid i cepat Patrick Warburton) no deixa de repetir-nos una i altra vegada que no continuem mirant si no volem presenciar fets horripilants que ens impediran dormir i no ens traurem mai més del cap. És el tipus d’advertència que més pot excitar la curiositat d’un espectador, sigui aquest infant o adult.

L'equip dels dolents: les bessones de la cara blanca, l'home amb les mans de ganxo, l'home calb, el Comte Olav (Neil Patrick Harris) i Esme Squalor (Lucy Punch). Queda ocult el sequaç de gènere indeterminat.

Al costat d’unes trames de mecànica un xic pueril, de personatges de comportament irresponsable o certament reprovable, i d’adults directament estúpids, trobarem la defensa de valors tan necessaris com la fidelitat als amics, la insistència en aprofundir en les matèries que més ens agraden, l’elogi a la diferència o l’anomalia, i la impossibilitat de convertir la moral en una lluita entre el blanc i el negre.

Apart d’aquest nivell més primari, el que primer captaran els més petits de casa, «A Series of Unfortunate Events» és un festival literari i metaliterari de referents adults. La sèrie és autoconscient de ser una sèrie (de Netflix) i menciona literalment temporades i episodis anteriors. Es comenten amb deteniment proverbis i frases fetes, es juga verbalment amb els diversos nivells del llenguatge, com si ens trobéssim a territori Carroll, i per si hi havia dubtes només cal llegir els títols al·literatius dels llibres originals («The Bad Beginning», «The Reptile Room», «The Wide Window», «The Miserable Mill», «The Ersatz Elevator»…) El nivell de postmodernisme i lletraferidura passa per l’existència d’una bibliotecària màrtir (Olívia Caliban, devorada pels lleons al Caligari Carnival) i per l’Hotel Denouement (Hotel Desenllaç), on les habitacions es classifiquen segons el sistema decimal universal i el seu gerent s’anomena Dewey Denouement.

Els Baudelaire camuflats com a grums de l'Hotel Denouement.

Si els teus tres tendres protagonistes duen el cognom Baudelaire, ja saps que t’enfrontes a un escriptor (o guionista) malalt de lletres. La germana gran dels Baudelaire es diu Violet, potser al·lusió directa a «the violet hour» de «The Waste Land» de T. S. Eliot, autor també de «The Love Song of J. Alfred Prufrock». I precisament serà a la Prufrock Preparatory School on els nostres petits personatges aniran a parar al novè i desè episodis d’aquesta saga. Els germans menors es diuen Klaus i Sunny, com aquell parell letal d’aristocràtics von Bülow, que a la gran pantalla interpretaren Jeremy Irons i Glenn Close a «Reversal of Fortune» de Barbet Schroeder.

Són també dignes de menció les referències a Herman Melville, des del submarí de nom Queequeg (on la tripulació du l’efígie de l’autor barbut a l’uniforme), fins al «Call Me Ishmael» que pronuncia un taxista i el «Call Me Ish» que pronuncia un gurú alternatiu. El «preferiria no fer-ho» el diu algun personatge menor en record del bo de Bartleby.

L’estètica de la sèrie, tot i que deriva clarament del Wes Anderson (simètric i bufó) de tota la vida, resulta espectacular. I si els decorats són bons, el vestuari és una filigrana de formes i colors extravagants. Neil Patrick Harris, que fa de comte Olav, mai no m’ha fet el pes, i encara que l’histrionisme sigui requerit pel rol, m’ha arribat a impacientar per moments. Llàstima que ell sigui virtualment el protagonista. Els germans Baudelaire, en canvi, estan molt ben interpretats per Malina Weissman, Louis Hynes i Presley Smith [la bebè Sunny Baudelaire és un dels meus personatges preferits: els seus balbuceigs es tradueixen en subtítols de concisa agudesa, mentre que els seus poderosos incisius dignes d’un castor salven més d’una situació compromesa].

Un Olav molt Karl Lagerfeld i una Esme Squalor totalment "socialite".

L’amplíssim repartiment inclou gent tan coneguda com Alfre Woodard, Joan Cusack, Nathan Filion («Castle»), Tony Hale («Veep», «Arrested Development»), Morena Bacarin («Homeland»), Allison Williams («Girls»), Will Arnett («Arrested Development», «BoJack Horseman»), Don Johnson («Miami Vice») o Peter MacNicol («Veep»). Em fan gràcia, per pura frivolitat, les interpretacions tan petardes de Lucy Punch (que fa d’Esmé Squalor) i Kitana Turnbull (que fa de Carmelita Spats, el revers maligne de Shirley Temple).

Em declaro admirador incondicional d’una sèrie on es parla literalment del conte «The Lottery» de Shirley Jackson, on apareix el mocador més gran d’Espanya (sic) (veure-ho per creure-ho), on es dina al Café Salmonella, i on en una casa de subhastes es licita el lot 49 (pur Thomas Pynchon).

Carmelita Spats (Kitana Turnbull) té males notícies

Tres ciutats llombardes: Accademia Carrara (2)

Aquest quadre tan complicat és "La història de Virgínia" de Sandro Botticelli. Es basa en un relat de Titus Livi sobre una violació i la seva venjança. Tots els episodis de la història estan representats simultàniament sobre la mateixa taula. No és que l'obra m'agradi gaire, però te la particularitat que en el moment de la nostra visita s'exposava al seu costat "La història de Lucrècia", peça bessona que habitualment penja a l'Isabella Stewart Gardner Museum de Boston.

Per fortuna, l'Acadèmia disposa de peces de Botticelli més properes al meu gust, com aquesta curiosa crucifixió, on Crist està pintat sobre una superfície plana en una creu tridimensional. O el retrat de Giuliano de Medici que em fa pensar en un camell (l'animal, no el minorista de drogues).

El "Sant Sebastià" de Rafael no us l'ensenyo, perquè li va quedar un jovenet una mica bleda que tira per terra el potencial eròtic que sol lluir aquest màrtir. També em saltaré una Madonna davant d'un paisatge, obra de Tiziano que no m'acaba de fer el pes, per passar directament a Lorenzo Lotto, un venecià del XVI que va treballar intensament a Bèrgam i hi va deixar obres mestres a quatre esglésies (que no podrem visitar). Sí que veurem a la Carrara aquest retrat de Lucina Brembati, una senyora formidable en tots els sentits. Fixeu-vos en la lluna misteriosa que brilla a dalt i en el cap de renard mort que té entre mans.

Un Lotto més ambiciós va pintar aquestes "Noces místiques de Caterina d'Alexandria". Malgrat que el quadre està mutilat (hi falta a la part superior el paisatge del Mont Sinaí que es veia per la finestra), ningú li negarà a la pintura personalitat i contundència cromàtica.

Però el meu gran descobriment (no ho és, havia oblidat el seu magnífic sastre a la National Gallery de Londres) a la Carrara és Giovan Battista Moroni, un llombard del segle XVI, retratista fidel a la realitat, però amb un toc de tendresa mig amagat. Us deixo amb tres quadres seus, esplèndids tots ells. Qui no s'enamoraria del vell assegut, de la nena de can Redetti, o del jove cavaller amb ombra de barba?

La visita continua; encara podreu contemplar obres de Tiepolo, de Guardi, de Canaletto i de Longhi, entre molts altres. Però l'interès s'ha diluït notablement.

Tres ciutats llombardes: Accademia Carrara (1)

Via Pignolo

Si a la Ciutat Alta de Bèrgam li corresponen els edificis més antics i els carrers més pintorescos, la Ciutat Baixa té també algun encant, encara que de data més recent. És a més on viu, treballa, compra i es diverteix la majoria de contribuents bergamascos. A la Ciutat Baixa es troba també l'Accademia Carrara, una de les grans pinacoteques del país, amb una col·lecció de pintura italiana d'extensió mitjana, però gran categoria. Carrara per cert no té res a veure amb el marbre, sinó que prové del mecenes Giacomo Carrara que donà la seva col·lecció a finals del segle XVIII.

L'edifici de Simone Elia va completar-se el 1810 i es troba en una plaça particularment tranquil·la. Al seu davant hi ha la Galleria d'Arte Moderna e Contemporanea, que actualment és gairebé una estafa; però la Carrara val molt la pena i els quadres estan exposats amb molt de gust.

Ja a la primera sala topem amb un delicat Andrea Mantegna. La Mare de Déu té una expressió intel·ligent i decidida. El dinàmic nen Jesús sembla que hagi pres algun estupefaent; però potser només lamenta el futur que li espera.

Entre mística i realisme, jo sempre escolliré el segon. Doneu-me doncs aquest Leonello d'Este pintat per Pisanello, jove envoltat de la bellesa i la seguretat que ofereixen la riquesa. Glòries passades que encara brillen ara, sis segles més tard.

I aquí un altre Pisanello. El model no és tan impressionant i segurament devia de ser un personatge menor a l'escalafó de l'època; però què versemblant i proper que resulta. A més, la clara fragmentació cromàtica prefigura Mondrian cinc segles abans.

Un altre que optava pel retrat fidel i poc embellidor de la realitat va ser Jean Clouet. Però és que no hi ha res més bell que la imatge de la veritat humana, la d'aquest cavaller per exemple, de qui ja hem oblidat la identitat.

En contrapartida a la de Mantegna, la Mare de Déu de Giovanni Bellini es nota que ja ha anat a costura i a aprendre de lletra. Si abans predominaven els difuminats, aquí el que guanya és el traç (característica que l'emparenta a Botticelli), i una indubtable preferència per les faccions "mainstream".