1917

Una de les pel·lícules indiscutibles de 2019, «1917» és per damunt de tot un prodigi tècnic que, per a bé i per a mal, amenaça amb eclipsar qualsevol altra virtut en la seva perfecció formal. Sam Mendes, per primer cop en funcions de guionista, recull les experiències del seu avi a la Gran Guerra per explicar-nos una història no gaire original però perfectament funcional. Dos caporals de l’exèrcit britànic són seleccionats per executar una arriscada missió: han de lliurar un missatge al Segon Batalló del Regiment de Devonshire per evitar que iniciïn l’atac previst i caiguin en la trampa que els ha parat l’exèrcit alemany. La travessia de les línies del front resulta tan perillosa i prenyada d’incidents com caldria preveure, res que no haguem vist un munt de vegades en desenes de film bèl·lics; però la gràcia principal de «1917» és la forma com està narrada.

El film pertany a la distingida tradició de les obres rodades en un únic pla seqüència, sigui de forma real («L’arca russa», «Victoria», «Utoya: 22 de juliol»…) o figurada («Rope», «Birdman», l’episodi sisè de la sèrie «The Haunting of Hill House»…) En realitat a «1917» hi ha un fos en negre cap a la meitat del metratge que permet una el·lipsi narrativa d’unes hores i la resta de la pel·lícula està formada per diverses preses que dissimulen molt bé les seves costures. Sigui com sigui, l’efecte és molt convincent i força immersiu. Mèrit major pel director Mendes i per la fotografia del mestre Roger Deakins que s’ha d’enfrontar a tota mena de reptes (sobtats canvis de llum, d’amplitud de pla o de profunditat de camp) sense trencar en cap moment la fluïdesa visual.

També són dignes de lloança els dissenys de producció amb l’enormitat desolada de les trinxeres que solquen la plana de Flandes o la fantasmagoria flamejant dels pobles bombardejats com a punts culminants. Mentre que Thomas Newman, en la seva sisena col·laboració amb Mendes, firma una banda sonora més electritzant que melòdica, responsable principal d’alguns dels moments més memorables del film. Al costat d’aquesta exuberància tècnica, els actors queden un xic eclipsats. De fet, apart dels caporals ben interpretats per Dean-Charles Chapman i sobretot George MacKay, el grapat de noms de primera línia (Mark Strong, Andrew Scott, Benedict Cumberbatch, Colin Firth, Richard Madden…) gaudeixen de poc més que una línia de diàleg.

Malgrat la seva temàtica sinistra, «1917» és sovint bellíssima i engrescadora a la manera inquietant d’un paisatge de El Bosco; de fet, és tan brillant de factura que resulta fàcil passar per alt el drama humà. Malgrat que en pantalla s'estan mostrant vides en joc, no he pogut evitar pensar com havien executat un moviment de càmera tan complex dins d’un camió on s’hi entafora una dotzena de persones  o com havien aconseguit fer que un actor semblés dessagnar-se en directe fins acabar amb el rostre de color de cendra.

No deixo de pensar que m’ho he passat molt bé per les raons equivocades.