La muntanya màgica

D’ençà que fa un any la Irene Solà va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb «Canto jo i la muntanya balla», el seu èxit (crític i lector) no ha deixat de créixer. Mentrestant jo m’havia anat resistint al fenomen per aquells prejudicis que gasto amb la literatura massa lligada amb la natura, criatura urbana tal com em considero per vocació. Bé, algun dia hauré de fer quelcom amb aquests prejudicis que solen donar-me tan mal consell; perquè la veritat és que, un cop caigut el llibre a les mans per accident, m’ha acabat agradant.

I això que la cosa no podia començar amb pitjors auguris. «Canto jo i la muntanya balla» s’articula a partir d’una successió de monòlegs que donen veu als habitants d’una contrada dels Pirineus, i no només a aquells dotats de parla, sinó que aquí tothom té alguna cosa a dir: els núvols, els cabirols i fins i tot les plaques tectòniques (!) Per moments aquesta polifonia muntanyenca fa pensar en aquella truculenta «Ànima» de Wajdi Mouawad, on les bèsties s’expressaven amb extrema artificiositat. Tampoc ajuda que al concert s’hi afegeixin figures mítiques com les bruixes i les dones d’aigua, que semblen insistir en el caràcter episòdic del llibre.

Per fortuna els personatges humans acaben cohesionant una trama potent de la qual les altres veus hi afegeixen dimensions de profunditat i color. Malgrat que alguns dels monòlegs «naturals» estan molt bé (ai aquell ós!), han estat les persones protagonistes del drama les que m’han acabat atrapant amb el magnetisme de la seva expressió.

Vuit anys i no se’m cura. I no em fa resina aquesta mancança maleïda. Perquè jo em vaig casar amb l’home més guapo d’aquestes muntanyes. Els cabells més bonics de la vall de Camprodon es van casar amb els ullets més blaus. En Domènec tenia els cabells més fins que els de totes les dones. I quan em treia a ballar per festes de Camprodon, tots ens miraven. I quan festejàvem i baixava els diumenges a peu, gallard i segur de si mateix, amb aquelles cames, totes les ànimes de Camprodon m’envejaven. Que jo vaig voler tot això només perquè hi era ell. Aquesta casa i aquest fred i aquestes vaques i els sorolls que fan a la nit aquestes muntanyes. Verí enganyós és l’amor. Quan es va morir en Domènec em vaig quedar sola amb dues criatures i la casa i l’avi Ton. Amb tots aquests pesos a l’esquena que no em deixen morir. Que em fan quedar aquí. Aquesta casa pudenta impossible de fer neta. Aquest vell fred com un mort. El fantasma d’en Domènec. El record com una llosa, que no passa dia que no el pensi, dia que no el vegi, dia que no el rememori, que no el somiï. I les criatures, que no entenen cap cosa, ni paren quietes, ni donen pau. Les criatures haurien de dur pau, haurien de ser un bàlsam, un consol, una recompensa.

Irene Solà aconsegueix una obra original i molt expressiva que estableix sense dificultat aparent un pont que enllaça els drames rurals de fa cent anys amb els problemes presents de les nostres muntanyes. Poques novel·les han hagut de superar tantes reticències meves per acabar vencent-me per golejada. Molt recomanable.