diumenge, 19 de gener de 2020

Els nazis, quin riure!

Vista amb ulls actuals la figura d’Adolf Hitler pot semblar essencialment ridícula i mereixedora de qualsevol paròdia que se li faci, encara que en el seu moment de glòria l’homenet de la clenxa i el bigoti escapçat fou capaç d’arrossegar tota una nació cap a l’abisme. Les sàtires que se li dedicaren en vida, amb clara intenció propagandística (no endebades estava la pau mundial en joc), denotaren oportunitat, valentia i en alguns casos (Lubitsch, Chaplin) també excel·lència artística. En canvi, riure-se’n del dictador alemany en ple segle XXI sembla empresa de mèrit tan escàs com clavar-li patacades a un espantaocells, al menys si no hi ha darrera una mínima reflexió sobre el que això significa.

No sembla que el director i guionista neozelandès Taika Waititi hagi fet aquest esforç a «Jojo Rabbit», una faula tragicòmica ambientada durant la Segona Guerra Mundial. Jojo Betzler (Roman Griffin Davis) és un insegur noi de deu anys que viu amb la seva mare (Scarlett Johansson) en un poblet de l’Alemanya nazi. Per suplir l’absència del pare, que suposadament està lluitant al front italià, Jojo s’empesca un amic imaginari que no és altre que el mateix «führer» (Waititi). En contrast amb el fanatisme del fill, la mare es mostra tèbia i no li falten raons, ja que en un amagatall sota les escales hi té refugiada una noia jueva. Entre la polissona i el jove hitlerià aviat s’establirà una relació ambigua que ja sabem cap a on tirarà.

El to de «Jojo Rabbit» és el d’una rondalla infantil, amb colors estridents en vestuari i decorats, comportaments grotescos i moviments de marioneta. Els seus nazis són certament ridículs, però apart de fer riure també són capaços algunes vegades de realitzar bones accions. El punt de vista de Waititi no es posa gaire pedres al fetge a l’hora de donar pes moral als fets que narra, sembla preocupar-se només de fer-ho tot lleuger i efervescent. Com a mostra de la seva frivolitat només cal veure l’inici del film, on es compara la bogeria del nazisme amb la «beatlemania», en el primer de diversos anacronismes musicals.

El pitjor arriba quan s’esdevenen fets tràgics que sorprenen l’espectador amb el peu canviat. Que, després del drama, es retorni sense solució de continuïtat a la facècia, només contribueix al desgavell tonal que esdevé la darrera part de la pel·lícula. Incapaç d’oferir una conclusió digna a l’embolic en el que s’ha ficat, el guionista-director se surt per peteneres, utilitzant de forma sacrílega un gloriós tema de David Bowie. Malgrat algunes rialles inicials, això, Waititi, mai no t'ho podré perdonar!

2 comentaris:

  1. No tenia gaire interès per veure-la i has acabat de fer-me'n passar les ganes. A canvi, miraré de recuperar "Ser o no ser".

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La resposta a aquesta pel·lícula va a gustos, però no és de cap manera comparable a l'augusta "Ser o no ser".

      Suprimeix