Al servei dels fans de la galàxia

Diria que per a la inauguració de la plataforma Disney+ l’única estrena absoluta que hi va haver va ser la sèrie «The Mandalorian», la qual, apart de l’atractiu descomunal que té l’univers de Star Wars per a una gran part de la humanitat, comptava amb l’al·licient suplementari de ser el primer programa televisiu de la franquícia interpretat per actors reals. Crec que ja ho he repetit unes desenes de vegades que a mi aquesta saga de la Guerra de les Galàxies no em produeix ni fred ni calor, i molt menys amb la deriva infumable que ha pres durant aquest segle XXI. Per això d’entrada no em vaig considerar un espectador potencial seu, i no m’hauria molestat a sintonitzar la sèrie, si no fos per les veus entusiastes que m’arribaven —especialment al llarg de la segona temporada—, i que m’asseguraven que era el millor que li havia passat a Star Wars des de la trilogia inicial.

I, mira, vaig acabar picant. I mig penedint-me. «The Mandalorian» diuen que és un «space Western», potser perquè el protagonitza un caçador de recompenses, que és un personatge típic de les pel·lícules de l’Oest. El paio es diu Din Djarin (perquè en aquest univers ningú no es diu coses com Carme o Josep Maria) i va vestit amb una armadura i un casc que no es treu ni per dutxar-se. A sota hi ha l’actor Pedro Pascal i ens ho hem de creure, perquè ho posa als títols de crèdit; bé, i perquè en tres ocasions excepcionals es treu el casc (i tots els fans fan festa grossa per celebrar la novetat). Els episodis, que duren entre trenta-cinc minuts i tres-quarts d’hora, segueixen gairebé sempre l’esquema d’un nivell de vídeo-joc: Din Djarin arriba a un nou planeta a la recerca d’informació, troba algú que li demana que executi una missió, un cop executada aquest algú informa de quin és el planeta al que cal anar a continuació. I així, anar repetint fins que s’acabi la temporada.

Cal dir que bona part de cada episodi està ocupat per lluites a mort entre el mandalorià i una variada col·lecció de contrincants entre els que predominen els star-troopers d’armadura blanca. Com sap qualsevol espectador de «Star Wars», aquests individus indistingibles, carn de canó de l’Imperi, no encerten mai un tret i cauen com a mosques, o sigui que no suposen cap perill, però fan passar l’estona. Com a material dramàtic és justet i la veritat és que un protagonista a qui no li veus la cara tampoc no convida gaire a l’empatia, però hi ha moviment, races alienígenes, vehicles espacials i un planeta nou (amb el seu hàbitat particular) cada setmana. I també hi ha un petit Yoda moníssim, batejat com a Baby Yoda, però que ara hem descobert que es diu Grogu. És una criatura que de moment no fa gran cosa, però que està dissenyada amb el propòsit d’enamorar amb cada petit gest que fa (i té gran futur com a ninot de peluix, model per a construir amb Lego o joguina que acompanya un «happy meal»).

Jo diria que tot plegat és entretingut, però no per tirar coets, a menys que siguis un fan. Els fans són gent que s’excita fins a l’orgasme cada vegada que descobreix una referència —un planeta, un personatge, una raça, un esdeveniment— que reconeix, perquè ja apareixia en una de les pel·lícules del canon, o en alguna sèrie animada, o en un còmic o fins i tot en una obscura «fan fiction» promocionada a nivell de quasi-canon. I d’aquests referents (i d’homenatges a les fonts, Kurosawa, per exemple) «The Mandalorian» en va ple per alegria dels fidels. 

Jo diria que basar bona part de la satisfacció que proporciona una sèrie en el coneixement del seu rerefons que tingui l’espectador va en detriment de la seva qualitat objectiva, però com ja he dit al principi, «Star Wars» no em treu la son, o sigui que no sé per què m’embolico.