Filmoteca forçosa: especial Nadal (1)

En festes tan entranyables com aquestes res més adequat que revisar algunes de les pel·lícules que hi estan associades, encara que sigui corrent el perill de sucumbir a un atac d’hiperglucèmia. I com que el passat mes d’agost ja vaig fer una repassada a les versions principals de «A Christmas Carol», que és sense cap dubte la història nadalenca per excel·lència, m’hauré d’ocupar de «Que bonic que es viure» («It’s a Wonderful Life», 1946), que és la primera que l’hi va al darrera. Malgrat la seva fama (una mica automàtica) de programa ideal per aquestes dates, sempre havia pensat que la tenia pendent de veure i ha estat només després de revisar-la que he descobert que ja me l’havia mirat vint-i-cinc anys enrere (d’això serveix dur un registre esquemàtic del dia a dia).

Poc diré d’aquesta obra mestra de Frank Capra, un conte molt ben construït, que va plantant amb malícia les seves llavors per esclatar en una merescuda apoteosi llagrimosa final. A més, el personatge de George Bailey (James Stewart) té el mèrit de no ser l’home bo sense fissures que caldria pressuposar, sinó que és presentat com a víctima freqüent de la temptació, fet que l’humanitza i ens el fa esdevenir proper. L’únic que no li puc perdonar a «Que bonic es viure» és el destí que li reserva a l’enamorada Mary en un hipotètic món sense George Bailey: el d’una rància bibliotecària amb monyo i rebequeta. Així es basteixen els tòpics! 

Una comèdia també nadalenca i amb àngel, però una mica menys coneguda, és «La dona del bisbe» («The Bishop’s Wife», 1947) que va dirigir Henry Koster l’any 1947. Per descomptat el bisbe del títol és de confessió protestant (no cerqueu transgressions en un film nadalenc), té les faccions un xic restretes de David Niven i dedica la major part del seu temps en perseguir dames riques perque li patrocinin la construcció d’una catedral, en detriment de la seva vida familiar i de la seva abandonada esposa. Un àngel caigut del cel resoldrà els problemes econòmics del bisbe i retornarà l’harmonia a la seva família. El film es pot contemplar tot amb un somriure amable, però resulta difícil de creure que l’esposa rebutgi els seductors avenços de l’àngel, quan aquest està interpretat per l’irresistible Cary Grant. Llegeixo que el 1996 es va fer el «remake» «The Preacher’s Wife» amb Whitney Houston i Denzel Washington, que no tinc el gust de conèixer.

Pràcticament des del dia de la seva estrena alguns opinadors una mica brètols ens han volgut convèncer que «La jungla de vidre» («Die Hard») és la pel·lícula nadalenca perfecta. És indiscutible que està ambientada durant les festes de Nadal, però també és indubtable que el seu esperit nadalenc és escàs: el que hi predomina és més aviat l’esperit de supervivència. Ara bé, que n’és de perfecta com a pura pel·lícula d’acció! No conté ni una gota de greix, tot és múscul, l’enyorat Alan Rickman és el criminal somiat dels teus pitjors malsons i Bruce Willis (i la seva samarreta imperi) rarament ha estat millor. No m’estranya que molts contribuents hagin convertit el seu visionat en una tradició tan consolidada com l’escudella de galets.