El sentit de la pizza

Amb l’estrena de la normaleta «Onward» la passada primavera, havíem perdut la darrera esperança sobre la capacitat trencadora de Pixar; almenys fins a la recent arribada de «Soul» a Disney+, una obra que explora amb arriscades formes els misteris de la natura humana i que firma Pete Docter (autor de les també estimables «Inside Out» i «Up»). «Soul», que gaudeix d’un merescut protagonisme afroamericà, explica la història del pianista de jazz Joe Gardner (Jamie Foxx) que mor en un accident just en el moment que se li oferia una gran oportunitat professional. Arribat a l’Altre Món, Joe es rebel·larà contra el seu destí en el Més Enllà i buscarà la manera de tornar a la vida.

El gènere de la comèdia d’ultratomba ha ofert a la història del cinema alguns dels seus títols més excèntrics i sensacionals, on amb quatre nocions de metafísica recreativa s’aconseguia una combinació perfecta de reflexió i diversió. El Més Enllà que ens presenta «Soul» és lleugerament més complicat i menys intuïtiu de l’habitual i, per explicar com funciona, el film hi ha de dedicar un munt de minuts que es fan eterns. Moltes de les coses que s’hi expliquen poden sonar d’allò més arbitràries. De debò és el cas de Joe, el primer d’un humà que es resisteix a morir? Es pot resistir una ànima a néixer durant un temps indefinit, com ho fa la número 22? La personalitat dels éssers humans és innata i no es veu afectada per les circumstàncies de la seva naixença i educació?  

Finalment l’acció retorna a la gran ciutat per convertir-se en una comèdia d’intercanvi de cossos entre Joe i un gat terapèutic que hi ha a l’hospital. Si ja la intervenció d’aquest tipus de gats em sembla rebuscat, el joc d’equívocs que se’n segueix em resulta completament mancat de sentit. El film acaba amb uns moments epifànics típics de la casa Pixar, encara que menys emocionants del que els hi és habitual (en són testimoni els meus ulls eixuts). I és que francament, considerar un tall de pizza com un dels principals motius que donen sentit a la vida, o reduir el missatge de «Soul» al «carpe diem» de viure al instant, és cenyir-se al mínim comú denominador del gust popular.

Tècnicament «Soul» abunda en virtuts. La Nova York hiperrealista i tanmateix endolcida per una calidesa tardoral, que funciona com a marc de la història, fa goig de mirar. I les escenes del Més Enllà, si bé presenten unes ànimes una mica mancades de caràcter visual, contenen també les figures dels mentors i supervisors amb interessantíssims dissenys lineals capaços d’evocar les tres dimensions. Bravo també per la música electrònica d’ultratomba de Trent Reznor i Atticus Ross (tot i que es troba a faltar una mica més de jazz). Però amb tot el que ha predominat és la sensació de complicació innecessària i d’ingrata compensació que no m’ha permès gaudir amb fluïdesa de la pel·lícula.

A l’agregador Rotten Tomatoes «Soul» gaudeix d’un 97% d’aprovació crítica, el que equival a un triomf per aclamació. Definitivament, els meus gustos no són d’aquest món.