dijous, 3 de desembre de 2020

Confessions amb una tassa de te

«Talking Heads» («Caps parlants» a Filmin) és una col·lecció de monòlegs creats expressament per a televisió per l’escriptor Alan Bennett. Existien dues sèries de sis peces cadascuna que es van emetre a la BBC els anys 1988 i 1998 respectivament. En el present any pandèmic, atès que el muntatge de les obres implicava només un actor per peça, se les ha refet (gairebé) totes, interpretades per diferents actors, amb l’afegit de dos monòlegs nous i l’eliminació de dos altres que requerien actrius d’edat i que hagués estat imprudent representar.


Per tant aquesta tercera reencarnació de «Talking Heads» està formada per dotze monòlegs d’entre 25 i 40 minuts, un format que s’adapta idealment al medi televisiu i que, si bé no ofereix gran varietat visual, proporciona a canvi unes actuacions magnètiques i unes històries subtilment intrigants. En la majoria dels casos les protagonitzen dones de mitjana edat, sovint acomodades, classistes i esnobs, representants d’una Anglaterra una mica rància que ja sembla més present al cap d’Alan Bennett que a la realitat.


Les històries que ens expliquen aquestes dames des dels seus pulcres salonets o les seves endreçades cuines, freqüentment amb una tassa de te a les mans, solen començar de forma molt banal i quotidiana, fins que de mica en mica es va dibuixant una situació subterrània que revela alguna realitat inconfessada: innocent, transgressora o fins i tot criminal. Una mare temptada per l’incest, un jardiner que reprimeix tendències pederastes, una dependenta madura que manté una relació fetitxista amb el seu podòleg o una aspirant a actriu que s’involucra en el rodatge d’un film que voreja la pornografia.


I bé, si l’escriptura pot lluir una malícia i un món una mica passats de moda, el que no admet cap objecció és la colla d’actors i actrius que encapçalen els monòlegs, gairebé tots ells molt coneguts. Des de les televisives Sarah Lancashire («Happy Valley») o Jodie Comer («Killing Eve»), fins a comediants de categoria com Imelda Staunton, Kristin Scott Thomas, Martin Freeman, Harriet Walter o Lesley Manville. Bona recomanació per anglòfils de disposició tranquil·la però inclinació perversa.

6 comentaris:

  1. Seguro que viene muy bien introducir unas gotitas libertinas en el terremoto de puritanismo que asola la suciedad, digo, la sociedad. Trataré de verla.

    ResponSuprimeix
  2. Oh! bé, doncs, potser que en fem la prova. La cosa perversa m'ha guanyat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Perversa com una mestressa de casa que posa cianur al cafè.

      Suprimeix
    2. Vist el primer capítol, ara no podré veure una altra cosa. Gràcies!

      Suprimeix