dimecres, 2 de desembre de 2020

Televidències


En un dels fragments més divertits de «La broma infinita» David Foster Wallace juga la carta de la tecnologia-ficció i escriu una mena d’assaig sobre els motius pels quals les vídeo-trucades acabaren sent un fracàs comercial. El 1996, l’any en el que es va publicar la novel·la, la tècnica d’intercomunicació audiovisual ja feia temps que era viable, però malgrat haver figurat en totes les obres de ficció-científica durant més d’un segle, la seva implantació majoritària encara es trobava en els seus inicis. El novel·lista està fent per tant un vaticini pessimista, guiat tant per la intuïció com per l’efecte còmic. Que les coses no acabessin anant com ell preveia (i que les trucades telefòniques tal com les enteníem a finals del segle XX estiguin en vies d’extinció), no li treu gràcia als arguments de DFW.


El primer efecte negatiu de les vídeo-trucades és el seu estrès emocional afegit. Mentre les trucades foren exclusivament de veu, ningú no s’havia adonat de l’assumpció tàcita que fèiem: la de l’atenció mútua que ens prestàvem.

Les tradicionals converses telefòniques de tota la vida et permetien pressuposar que la persona a l’altre costat de la línia t’estava prestant una atenció absoluta, mentre que et permetien també no haver de prestar-li ni la més remota atenció. Una tradicional conversa només-auditiva (…) et deixava entrar en una mena de fuga semi-atenta, hipnòtica com una autopista: mentre conversaves podies mirar l’habitació al teu voltant, gargotejar, empolainar-te, arrencar-te trossets de pell morta de les cutícules, compondre un haiku al teclat del telèfon, remenar coses a la cuina; fins i tot podies mantenir un tipus de conversa addicional i completament apart mitjançant llenguatge de signes i expressions facials exagerades amb persones que fossin amb tu a l’habitació, tot plegat mentre fingies parar atenció a la veu del telèfon. I malgrat tot —i aquesta era retrospectivament la part més meravellosa— encara que tu estiguessis dividint la teva atenció entre la trucada telefònica i tota mena d’altres petites activitats ocioses, d’alguna manera mai no tenies la sospita que l’atenció de la persona a l’altre extrem de la línia podia estar igualment dividida.

La vídeo-telefonia va acabar amb aquest comportament hipòcrita i va imposar en els parlants el control conscient de tots els actes que realitzaven davant de la pantalla. La conseqüència: les comunicacions audiovisuals es van carregar d’estrès. I això encara va ser pitjor per les persones vanitoses, les que es preocupaven per la imatge que oferien al món (és a dir, tothom). Si, fins al moment, podies haver realitzat les trucades sense arreglar-te, despentinat, vestit de qualsevol manera o fins i tot, si et venia de gust, despullat, ara calia preocupar-se de quin era el teu aspecte. No era tant la imatge de l’altre en pantalla, com la possibilitat de veure la teva pròpia imatge en línia. No parlem aquí del conegut efecte d’engreixament que s’observa en tot rostre televisat, sinó del que es podia contemplar a totes les pantalles, inclús a les de més alta definició: «els consumidors percebien quelcom essencialment borrós i d’aspecte humit en les seves cares telefòniques, una indefinició pàl·lida i brillant que els semblava no només poc afavoridora, sinó també d’alguna manera evasiva, furtiva, poc de fiar, desagradable


La solució que va proposar la indústria de les telecomunicacions per aquest fenomen batejat com «Disfòria vídeo-fisonòmica» va ser l’Emmascarament d’Alta Definició. Aquest s’aconseguia partint d’una diversitat de les fotos multi-angle més afavoridores d’un consumidor telefònic donat i combinant-les mitjançant un software per obtenir una imatge super-atractiva d’una expressió molt intensa d’atenció completa. Degut a l’alt cost d’aquesta tècnica, aviat fou substituïda per unes màscares de resina de polibutilè, creades amb el mateix software i fixades al cap amb unes corretges de velcro.


Durant un parell de mesos aquesta solució va semblar que funcionava; però l’ésser humà, que té una percepció problemàtica de la seva aparença, aviat va trobar que les màscares no feien justícia al seu atractiu real. S’introduiren millores a les pròtesis que, tot mantenint la similitud, accentuaven els trets atractius i diluïen els defectes. Però, a mesura que les màscares s’allunyaven més de l’original, els usuaris van començar a patir l’ansietat de sortir al carrer per por que els coneguts descobrissin la seva veritable aparença, «la mateixa decepció estètica que trenca la il·lusió que, per exemple, certes dones que sempre surten maquillades donen a la gent la primera vegada que les veuen sense maquillar."


Els passos següents són fàcils d’entendre: una millora en la definició de les imatges va permetre transmetre els intercomunicants de cos sencer, el que va obligar estendre l’abast de la màscara a un motlle corporal afavoridor. De la mateixa manera, l’entorn on es trobaven els usuaris es va convertir en un decorat que representava l’estança ideal a la qual aspiraven. Finalment, el paper dels interlocutors va ser substituït per actors atractius, però poc coneguts que posarien la cirereta a la sensació d’irrealitat que comportava tot plegat. Arribats aquí, l’afegitó visual a les trucades telefòniques semblà tan superflu, que s’optà retornar al sistema tradicional inventat per Graham Bell.


Aquesta mena de faula sorgida del cap febrós de David Foster Wallace sembla enguany —quan s’han generalitzat les sessions audiovisuals col·lectives a la feina, a la docència i fins i tot al lleure— especialment pertinent per la forma com preveia part de la casuística amb la que ens trobem ara, des de els fons de cartolina per simular biblioteques ben nodrides fins els que opten per deixar la pantalla en negre per mantenir la intimitat. Formes, en definitiva, de profecia literària. 

Cap comentari:

Publica un comentari