De la «mota» a la coca

Per la seva quarta temporada la sèrie de Netflix «Narcos» abandona per primera vegada Colòmbia en una maniobra de rearrencada total. L’acció retrocedeix a principis dels anys 80 i, si us diem que la nova temporada es titula «Narcos: Mexico», ja endevinareu on s’esdevenen els fets. Apart d’aquests canvis cosmètics, l’estructura i els ingredients de la història són molt similars. Tenim en Félix Gallardo (Diego Luna), un jove ex-policia de Sinaloa amb prou ambició com per coordinar el tràfic de marihuana dels estats de tota la costa oest del país. Amb el temps (i la connivència de la policia, l’exèrcit i la classe política) aquesta estructura esdevindrà el que es coneix com el Càrtel de Guadalajara, el qual experimentarà un apreciable increment de la seva rendibilitat en el moment que abandonin la maria per passar-se a la coca.

A l’altre costat de la llei, tenim els irritats agents de la DEA, víctimes secundàries de la corrupció local que els té lligats de peus i mans. Si a les tres temporades anteriors l’agent que interpretava Pedro Pascal representava una mica el punt de vista de l’espectador, aquest paper el fa aquí Michael Peña com a Kiki Camarena, home molt més recte i familiar (adjectius que mai no són signes de diversió).

La dinàmica de «Narcos» continua sent la mateixa —fragments d’imatges documentals amb veu en off, moments de frustració per part de les forces de l’ordre, i escenes d’excés i violència, gentilesa de la colla de traficants protagonistes—. Potser aquí el fet diferencial és que la corrupció estructural afecta greument tots els estaments de la societat, fins convertir Mèxic en un estat fallit de manual.

La factura de la sèrie continua sent estupenda i dels actors no puc tenir cap queixa. Apart de la professionalitat de Michael Peña, caldrà destacar Tenoch Huerta, Joaquín Cosío i José María Yazpik. De tots ells, el que més sorprèn és Diego Luna, qui habitualment fa papers d’home tou, però que aquí es presenta, amb ple convenciment, dur i dominant.

Malauradament Félix Gallardo, com a figura històrica, no disposa d’una personalitat XXL equiparable a la de l’extraordinari (en tots els sentits) Pablo Escobar. Per això, quan en el capítol cinquè, hi reapareix retrospectivament contraposat als personatges del Càrtel de Cali, l’espectador habituat percep un xut d’adrenalina.

En certa manera, sense perdre un nivell digne de qualitat estàndard bastant elevat, «Narcos» ha anat més aviat de capa caiguda. Cadascuna de les seves tres temporades no fundacionals és lleugerament pitjor que l’anterior, el que no vol dir que l'abandonem si apareixen edicions futures.

L’esport nacional per excel·lència

El passat octubre va morir Arto Paasilinna (Kittila, 1942), possiblement l’autor finès contemporani més popular i, per honorar-lo com cal, el club de lectura del que formo part va escollir per la sessió de novembre la seva novel·la de 1990 «Delicioso suicidio en grupo», que Anagrama va publicar el 2007 en traducció de Dulce Fernández Anguita.

«Precisamente el día de San Juan, la fiesta de la luz y la alegría de principios de verano, Onni Rellonen, un pequeño empresario en crisis, decide poner fin a su vida. Pero apenas ha encontrado, en un granero apartado, el lugar ideal para afrontar la muerte, unos ruidos extraños lo detienen. En el último segundo, Onni consigue salvar a otro visitante del granero, que se mantiene a duras penas sobre una silla tambaleante y con un nudo corredizo alrededor del cuello: porque precisamente el día de San Juan, la fiesta de la luz y la alegría de principios de verano, el coronel Kemppainen, un viudo desconsolado, también había decidido poner fin a su vida.

Fins aquí el redactat de la contracoberta. Resumeixo el que segueix. Els dos homes traven amistat, s’intercanvien els seus respectius motius de suïcidi, i després decideixen organitzar una associació d’aspirants a llevar-se la vida, per acompanyar els seus membres en tan difícil tràngol. La idea té un èxit descomunal i allà que se n’hi van 33 suïcides potencials, muntats a un autocar, per les carreteres d’Europa, postergant una vegada i una altra la seva decisió final.

Fins i tot el lector més distret endevinarà cap a on es dirigeix la previsible trama; aquesta és, al cap i a la fi, una novel·la còmica, i com a tal ha de concloure amb un missatge positiu. Que els països nòrdics siguin propensos al suïcidi ha esdevingut gairebé un clixé; però a Paasilinna, home de mentalitat una mica antiquada, li agrada insistir en les essències pàtries (i en els rols clàssics masculins i femenins).

Els motius que addueixen els protagonistes per consumar la seva autodestrucció —malaltia, viudetat, ruïna econòmica, desamor…— sonen un pèl mecànics davant d’un fenomen que pot presentar insondables complexitats psicològiques, a més de conseqüències devastadores. Per aquesta superficialitat en el tractament del «tema» i per la previsibilitat de l’argument, aviat vaig aparcar «Delicioso suicidio en grupo» en el prestatge de «literatura menor i ni tan sols graciosa».

Però de vegades els clubs de lectura fan miracles (aquesta és la seva principal virtut) i, en rememorar el llibre en bona companyia, te n’adones de les moltes subtileses que se t’havien escapat. D’acord que l’humor finlandès no gaudeix d’acceptació universal, i que posar com exemple el cineasta Aki Kaurismäki no ajuda gaire. Però en la seva barreja d’insinuació i estolidesa aquesta novel·la conté alguns diamants en brut.

Según los datos proporcionados por las autoridades suizas, la causa de la muerte había sido una intoxicación etílica, unida a la rotura repentina de la columna vertebral. [Va estimbar-se borratxo per un penya-segat, ja us ho avanço]. 

El camposanto era la pura imagen de la meticulosidad suiza: los paseos estaban barridos hasta la exageración y no había en ellos ni una aguja de pino, los parterres de flores estaban cortados con más cuidado que la barba de un gigoló, las losas y monumentos fúnebres estaban alineados al milímetro, con escuadra y cartabón. Hasta las ardillas parecían endomingadas y se comportaban con una dignidad contenida.

El coronel Kemppainen solicitó la baja de las fuerzas armadas, así como su jubilación y ambas le fueron concedidas. Un tiempo después tuvo una hija que la jefa de estudios Puusaari le dio sin más formalidades.

Acabo amb un paràgraf que, com qui no vol la cosa, sembla una despietada crítica sagnant. De les que m’agraden.

El aguatragedias [en contrast amb «aguafiestas»] Seppo Sorjonen publicó él mismo su libro sobre los problemas de vivienda de las ardillas, que no fue del gusto de la crítica. Le reprocharon que su obra estuviese tan lejos de la realidad, calificándola de «innecesariamente divertida e infantil». En la actualidad, Sorjonen trabaja como camarero en el restaurante Savanna de Helsinki, y es muy apreciado. Está recopilando material para escribir la primera gran novela sobre la hostelería finlandesa.

Tots tenim una gran novel·la nacional pendent a la cartutxera.

Testosterona en fuita

L’escriptor i productor Chuck Lorre —un dels Reis Midas de la televisió actual, amb «Two and a Half Men», «The Big Bang Theory» o «Mom»— ha desembarcat a Netflix amb «The Kominsky Method», una comèdia dramàtica molt per damunt de les expectatives.

Sandy Kominsky (Michael Douglas) és un vell actor, famós en altre temps, que ara sobreviu fent classes d’interpretació a l’escola que du el seu nom. El seu representant de tota la vida Norman Newlander (Alan Arkin) és també el seu millor amic i ara que acaba de quedar vidu la seva relació encara es farà més intensa. Comèdia amarga doncs i força dirigida a un públic tan crepuscular com els seus protagonistes, atès que es tracten assumptes tan crucials com la demència senil, la impotència, les pensions vitalícies, la vellesa en solitud o els problemes de pròstata.

No sé si hauria de preocupar-me per haver trobat tan punyent tot aquest repertori de xacres; potser és que ja celebro la meva entrada a la tercera edat. Com a mínim aquesta sèrie evita l’exageració pallassa que de tant en tant esdevé un destorb a «Grace and Frankie» i aconsegueix moments de veritable emoció en la relació entre Sandy i Norman. No és aliena a aquesta química la qualitat dels actors. Les virtuts interpretatives d’Arkin potser no han estat mai qüestionades, però ha calgut que Douglas es fes vell, perquè se li reconeguessin totes les gràcies.

Malauradament, fora de la fenomenal interacció d’aquesta no tan estranya parella, «The Kominsky Method» és bastant menys interessant. Les dones que tenen al seu voltant —la filla i sòcia de Sandy (Sarah Baker), el seu possible objecte amorós (Nancy Travis) o la filla addicta a les drogues de Norman (Lisa Edelstein)— semblen destinades a omplir els buits del guió i poca cosa més. Per no parlar de la colla d’alumnes d’interpretació de Sandy, col·lecció de tòpics «millennial» sense solució a la vista.

Pel costat positiu, el fet que figures de primer nivell com Michael Douglas o Alan Arkin encapçalin el cartell, permet que altres estrelles de similar magnitud pugin al carro. No us estranyi doncs veure en algun dels episodis astres com Danny DeVito, Ann Margret, Elliott Gould o Patti LaBelle. La meva intervenció estel·lar favorita és la de Susan Sullivan (inoblidable Maggie Gioberti a «Falcon Crest»). I, què podrem escriure sobre la suposada intervenció de Barbra Streisand?

Són vuit capítols de mitja hora que et deixen amb ganes de més i és una opinió força generalitzada, compartida fins i tot per James Rhodes (encara que, d’ençà que viu a Madrid, el seu sentit crític (si el tenia) ha quedat molt minvat). Sospito que tindrem seqüela.

Me'n recordo (LXIV)

Me'n recordo que en el viatge a Mèxic de 2004 vam fer un trajecte nocturn en cotxe de línia entre el D.F. i Guadalajara. Com que el bus arribava a la capital de Jalisco de matinada, el bitllet incloïa unes hores de pernoctació al molt decent  Hotel Américas.

Tot veient "Narcos: México" descobreixo que aquest hotel (que figura prominentment a la sèrie) havia sigut propietat de Félix Gallardo, el capo del càrtel de Guadalajara. I que potser va ser escenari d'una escena tan sanguinolenta com aquesta (interpretada per Ernesto Alterio i Diego Luna) anys abans de la meva entrada en escena. Viure per veure.

Segones, terceres i quartes parts…

L’adagi castellà afirma que «nunca segundas partes fueron buenas»; però després arriben «El Padrino II» o «Star Wars» per desmentir-t’ho acarnissadament. Amb les sèries televisives d’èxit passa una mica el mateix: hi ha de tot, segones parts que l’encerten i d’altres que són nyaps colossals. D’entrada semblava que "Better Call Saul» naixia com la seqüela triomfant de «Breaking Bad», tot i que quan més va més sembla que s’estan adormint als llorers. La seva quarta temporada ens ha omplert més de dubtes que de certituds, amb capítols de farciment, de vegades brillants, però que no fan avançar la història. Sí, de mica en mica es van posant al seu lloc totes les peces del joc, tal com les trobarem al principi de «Breaking Bad», cosa que en el fons no és gaire interessant. Per fortuna els últims capítols de la temporada són millors que els primers, o sigui que els concedirem un marge de confiança. Però, digueu-me la veritat, ¿no us agradava més en Saul Goodman com a divertit secundari trapella i enredaire, que no pas com a patètic protagonista condemnat al fracàs?

Torna «The Deuce» per una segona temporada. Els prestigiosos David Simon i George Pelecanos, responsables del clàssic «The Wire», prossegueixen la seva dissecció quasi periodística del negoci de la pornografia i la prostitució als voltants de Time’s Square a finals dels anys 70. Han passat cinc anys del final de la temporada anterior i els bessons que interpreta James Franco llueixen talls de cabell tan diferents, que ara és molt més fàcil distingir-los. Candy (Maggie Gyllenhaal) fa el salt d’actriu a directora d’una producció pornogràfica inspirada en la Caputxeta Vermella i topa amb els típics prejudicis que totes les senyores amb iniciativa pròpia coneixen tan bé. Mentrestant Paul (Chris Coy) munta amb el seu xicot un club gai carregat de pretensions i de dubtós futur conjugal.

Aquesta temporada de «The Deuce» comença amb lentitud, potser perquè conté un excés de personatges protagonistes; però aviat pren velocitat de creuer i esdevé una crònica tan essencial com fidedigna de fets importants de la nostra història recent. Ja no és només l’alliberament sexual que els 70 heretaren de la rebel·lia dels 60, sinó també com la pornografia passà d’activitat vergonyosa i clandestina a veritable indústria de l’entreteniment. Els corrents feministes, ben representats a la sèrie, col·locaren en terreny dubtós la figura del proxeneta. I no puc oblidar l’ascens imparable del moviment gai, que visqué un breu moment de glòria, abans de la patacada de la sida.

«The Deuce» és hereva de Balzac i de les seves recomanables comèdies humanes. Document televisiu vital i amb «This Year’s Girl» d’Elvis Costello als títols de crèdit inicials. Hi haurà tercera temporada (i final).

La segona temporada d’«American Vandal» repeteix l’estratègia de la primera: un fals documental, amb maneres «true crime», entorn d’un fet escandalós produït en un ambient escolar. Els nostres sagaços repòrters, Peter Maldonado i Sam Ecklund, es traslladen ara a una escola catòlica de Washington per investigar un episodi de cagaleres explosives i altres varietats escatològiques.

No diré que no tingui la seva gràcia, tot i que li falta el factor sorpresa que ens va convèncer a la primera (temporada). Reconeguem, a més, que els «graffitti» de polles són intel·lectualment més estimulants que els acudits sobre la caca i altres diarrees. Però el que més repercuteix en contra d’«American Vandal» 2.0 és l’absència d’un personatge tan estúpidament dolentot com l’idiota d’en Dylan Maxwell, que tantes alegries ens va proporcionar a la primera temporada.

Confio que no hi haurà tercera.

Un món de metros: Manchester

La xarxa de tram més extensa de la Gran Bretanya pertany a l'àrea metropolitana de Manchester (2,7 milions d'habitants). Va ser inaugurada el gener de 1992 i té 10 línies, 93 estacions i 92,5 quilòmetres de vies.

És curiós que, quan es tracta d'una xarxa de metro, cada línia es pinta d'un color diferent, mentre que les xarxes de tram solen ser monocolors. Aquí l'única alegria cromàtica la trobareu als principis i finals de línia. La taca grisa heptagonal correspon al centre urbà i la disposició apaïsada a que aquest mapa és el que s'utilitza dins dels vagons del tram.

L’avar més ric del món

No sé com es cotitzarà «Trust» en el fluctuant mercat de les sèries, però sospito que se la valorarà molt menys del que mereix. Aquesta producció de FX (visible a HBO) reuneix el director Danny Boyle i el guionista Simon Beaufoy, que havien col·laborat anteriorment a «Slumdog millonaire» i «127 Hours», per explicar la història del segrest de John Paul Getty III el net d’un dels homes més rics del món. L’argument ja l’havia explicat Riddley Scott en el seu últim film (que no tinc el gust de conèixer), en el qual Kevin Spacey va ser substituït per Christopher Plummer a cuita-corrents per motius de domini públic.

En tot cas, estic segur que l’estil del film i el de la sèrie no deuen semblar-se gaire, perquè aquesta darrera es pren moltes llibertats narratives, un actitud inusual en tractar-se de fets històrics molt esbombats en el seu moment. Així cadascun dels deu capítols adopta un to diferent, de vegades de drama familiar, d’altres de farsa delirant, de vegades amb un personatge narrador que no sembla prendre’s gaire seriosament el que està passant.

Recordaré, perquè ha passat força temps, que John Paul Getty III va ser segrestat el 10 de juliol de 1973 a Roma, quan tenia 16 anys. La sèrie sosté, en contra de l’opinió de la família, que el jove hippy inicialment havia planificat l’operació amb la complicitat de la seva xicota; però que després la situació se’ls hi va anar de les mans. Els segrestadors, membres de la ‘Ndrangheta calabresa, demanaren 17 milions de dòlars de rescat (uns 100 milions al canvi actual) que el seu multimilionari avi es va negar a pagar, tot adduint que crearia un mal precedent que podia posar en perill de segrest els seus 13 nets restants. Se’n seguiren mesos d’escaramusses negociadores, entre mesquines i surrealistes, fins que gràcies a un rescat de 2,2 milions de dòlars (el màxim deduïble d’impostos), l’humiliat hereu fou alliberat el 15 de desembre d’aquell mateix any, sa i estalvi, però amb una orella de menys.

La història en si té molts atractius, especialment pels que ja ens afaitàvem o depilàvem als anys 70: Itàlia, drogues, crim organitzat, música pop, pantalons de pota d’elefant… Però l’afrodisíac més potent de tots, com ja passava a la recent «Succesion», és la contemplació directa de l’obscena manera com viuen els rics i els poderosos. No tinc ni idea de fins a quin punt correspon a la realitat el retrat que se’ns ofereix del patriarca J. Paul Getty (irreprotxablement viscut pel gran actor Donald Sutherland); però la seva gasiveria (diu que tenia un telèfon de monedes al saló de casa), la seva megalomania, i la creació d’un harem particular de dones perpètuament insatisfetes em resulta creïble del tot.

Repassant l’elenc, apart de Sutherland, trobareu Hillary Swank (guanyadora de dos Oscar), fent de mare del net, interpretat per Harris Dickinson (protagonista de la molt pertorbadora «Beach Rats»). Verónica Echegui fa un paperot menor, però defensa com una lleona les seves classes d’anglès Berlitz a l’estranger. Potser el que surt millor parat de tots és en Brendan Fraser, estaquirot caigut en desgràcia des de temps immemorials, que aquí es rescabala amb una col·lecció de deliciosos moments fatxendes.

«Trust» m’ha semblat una bona sèrie que mereix oferir-li una oportunitat.   

La mala esposa

Ho diré una vegada més: l’exercici de la literatura no és gaire fotogènic i per això les pel·lícules sobre escriptors solen ser frustrants per falses i decoratives. No per això, la indústria cinematogràfica se’n priva. Almenys cal reconèixer que la biografia de Sidonie-Gabrielle Colette (per a la posteritat simplement Colette) conté prou peripècia i marro com per justificar explicar-ne alguna cosa. Això és el que intenta amb estètica hiperbritànica el director Wash Westmoreland, amb guió del seu difunt marit Richard Glatzer, al film «Colette» que haurà passat de forma efímera per les nostres (i vostres) pantalles.

El guió té l’encert de centrar-se exclusivament en el període crucial 1893-1906, els anys de matrimoni de l’autora amb Henry Gauthier-Villars (de ‘nom de plume’ «Willy»), un veritable empresari cultural amb una escuderia de negres literaris treballant al seu servei, dels quals la Sidonie-Gabrielle en seria la més brillant.

Fa poc comentàvem la pel·lícula «The Good Wife», on una esposa abnegada s’ocupava d’escriure-li les novel·les al marit, fins a fer-lo mereixedor del Premi Nobel. Amb franquesa, resulta molt més creïble aquesta Colette  rebel (també nominada al Nobel en el seu temps) que un bon dia se n’afarta de contemplar com els llorers van a parar sempre a la closca de Willy, simpàtic seductor sense talent per a les lletres, i l’engega a l’infern dels promotors fracassats per iniciar una carrera literària sensacional.

Però Colette és també una ànima lliure, disposada a abandonar qualsevol prejudici davant de l’entusiasme personal. Per això s’embarca en aventures tan dubtoses (des d’un punt de vista estètic) com són la pantomima i el ballet narratiu; o tan dubtoses (des d’un punt de vista de la moral tradicional) com són la bisexualitat i la relació poliamorosa.

El film toca en alguns moments assumptes interessants, com ho són aquestes novel·les que —amb totes les alegries genitals— es van escrivint a favor o en contra dels seus personatges amb correlat real, i que fins i tot posen en dubte la frontera de la ficció. I també les primeres mostres d’un personatge literari (Claudine), que es converteix en matèria de comerç obtús i de fanatisme eixelebrat. O de com descobrim que Harry Potter tingué avantpassats.

Malauradament «Colette» (la pel·lícula), malgrat la seva admirable pulcritud, reflecteix molt poc de la passió i la bogeria que serien companyes habituals de l’autora. La pobra Keira Knightley no és l’actriu favorita de ningú, però trobo que aquí se’n surt amb nota. No tant Dominic West, en el rol de Willy. Em temo que, d’ençà el seu descobriment a «The Wire», no hi ha manera que aixequi cap.

«Colette», adequada per llegir-la entre línies. I qualsevol pel·lícula que et convida a redescobrir un escriptor i a rellegir-lo (o rellegir-la, com és el cas), no ho està fent tot malament.

La teranyina postal

Em produeix gran alegria que la siciliana Natalia Ginzburg (Palerm, 1916 - Roma, 1991) estigui sent de nou reivindicada, perquè de debò s’ho val. Al club de lectura dels Lletracremats ja vam tractar la seva primerenca i explosiva «Ha anat així», i ara he insistit a nivell personal amb la seva novel·la final «La ciutat i la casa» (1984). L’ha editada Club Editor amb bona traducció de Meritxell Cucurella-Jorba (i ja va per la segona edició).

«La ciutat i la casa» és una novel·la epistolar, o sigui que s’articula a partir de cartes que s’intercanvien els diversos personatges, un gènere molt popular als segles XVIII i també XIX, però caigut en desús durant el XX. La Wikipedia, en anglès (i anglocèntrica), no recull «La città e la casa» a la seva entrada «Epistolary Novel». Sí que hi són representades les «Pamela» i «Clarissa» de Samuel Richardson, les «Cartes Perses» de Montesquieu, «Les relacions perilloses» de Choderlos de Laclos, o «Els dissorts del jove Werther» de Goethe. Amb el declini de la comunicació postal és lògic que el gènere desaparegués i potser aquest llibre de la Ginzburg representaria una de les seves darreres mostres.

La novel·la epistolar habitual implica sovint només un o dos corresponsals; a diferència de «La ciutat i la casa», on hi he comptat fins a deu, combinats binàriament en formes que, si es dibuixen sobre el paper, resulten en una veritable estructura cristal·logràfica. El llibre comença, gairebé «in media res», quan en Giuseppe, als cinquanta anys i per motius desconeguts, deixa Roma per anar a viure als Estats Units amb el seu germà professor universitari.

A través de les successives cartes anirem descobrint tant la colla de familiars i amics que ha deixat enrere en Giuseppe, com les noves situacions a les que s’haurà d’enfrontar a Amèrica. Serà tasca del lector omplir amb les pròpies dots deductives les el·lipsis de la narració pel que fa a l’exacta natura de la relació entre els personatges.

La ciutat del títol és òbviament Roma, però a la novel·la el que realment importen són les cases i com les habiten els propietaris i els que en són estadants temporals. La casa rural de Les Margarides, a l’Úmbria, que servirà d’acollidor refugi a una bona colla d’amics. El pis romà d’en Giuseppe, venut a un psicoanalista que tindrà el seu fill Alberico com a pacient; més la cosina Roberta que hi viu a sota (i sempre té un plat a taula). El nou pis d’Alberico, compartit amb el seu amant Salvatore i amb la Nadia, de qui adoptarà la filla; mentre que l’Egisto ocupa el pis de dalt. I encara el poc amant de compromisos Ignazio Fegiz, que prefereix el pis d’Ippo, la seva amant de tota la vida, abans que enfrontar-se a noves aventures amb l’adúltera Lucrezia.

Malgrat la multitud de corresponsals, les cartes pequen d’uniformitat d’estil (concís, informatiu, poètic per la seva aspror) i fins i tot de repetició de figures metonímiques. Però el llibre conté, amb tot, una fascinació evident per l’enderroc de les velles estructures familiars, com si ja no donessin més de si. Es diria que, amb l’exili de Giuseppe als Estats Units, s’ha enderrocat un castell de cartes massa gastades per l’ús, amb conseqüències finalment letals. Potser amb això se'ns està dient que les relacions humanes són complexes i contradictòries, no ho sé, la sembra del dubte no és un dels pitjors recursos literaris.

En resum: Ginzburg, quin tros d’escriptora. «La ciutat i la casa», quin tros de llibre!

Khiva

A l'últim confí del desert, gairebé a l'extrem del país (potser exagero una mica), trobarem la ciutat oasi de Khiva, parada obligatòria de la Ruta de la Seda i un dels seus punts més encisadors. La gràcia del lloc és la compacitat del seu centre murallat (Ichon-Qala): un rectangle de 200 x 400 metres on s'hi enquibeixen mesquites, palaus, madrasses, museus, hotels i restaurants. Tot té un aspecte tan pulcre i restaurat que fins i tot resulta sospitós; però cal ser molt negatiu per no rendir-se al seu encants. Des de dalt d'alguna de les seves terrasses, hom podria pensar que ens trobem en un decorat d'"El príncep de Pèrsia".

L'edifici més original de Khiva és l'espectacular minaret Kalta Minor. El va començar a construir l'any 1851 Mohammed Amin Khan amb la pretensió que fos tan alt que es pogués veure la ciutat de Bukharà. Malauradament el khan va morir el 1855 i la torre va quedar inacabada. Tal com ha quedat ja impressiona prou.

Molt a prop hi ha la mesquita Juma, caracteritzada per les 218 columnes de fusta que sostenen el sostre. Sis o set d'aquestes columnes són les originals del segle X, data en la qual es va construir l'edifici. El lloc és força atmosfèric com ho proven una parella de nuvis que s'estan fent fotos per l'àlbum.

L'accelerada visita ens ocupa tot el matí i en el meu record es barregen els molts edificis on entrem i sortim, entre els quals cal comptar algun mediocre museu. Però el saldo és definitivament positiu i ple de racons magnètics. Tot i que és una ciutat eminentment turística, el nombre de forasters encara no resulta abassegador.

L’home és un llop per a l’home; i per a tothom en general

La directora toscana Alice Rohrwacher em va causar molt bona impressió l’any 2014 amb «Le meraviglie», unes originals memòries d’infantesa en un entorn vagament alternatiu, que contenien sovint un to proper al dels contes de fades. Amb la seva recent «Lazzaro felice» (2018) la directora ha confirmat la seva enorme personalitat i, de passada, s’ha endut premis a Cannes (millor guió) o Sitges (premi especial del jurat).

«Lazzaro felice» ens situa en un entorn desconcertant, que combina el món present del segle XXI amb el vassallatge feudal. Contemplarem com un grup de camperols rudimentaris rendeixen tribut a una autoritària marquesa (Nicoletta Braschi), molt conscient del seu paper d’explotadora. Coneixerem també al Lazzaro del títol (Adriano Tardiolo), un bon salvatge jove, sempre disposat a fer el bé de la forma més beatífica i propera a la santedat.

El to inicial pot fer pensar en una faula plena de simbolismes ambigus; almenys fins que la realitat irrompi amb la brutalitat que li és pròpia, i ho converteixi tot en carn de sociologia i de notícia de tercera plana del diari.

La segona part del film ens traslladarà al Milà menys fotogènic, entre tribus de supervivents desassistits que viuen a la perifèria. Aquí hi reconeixerem, fent la viu-viu enmig de la misèria, Alba Rohrwacher (germana de la directora) i Sergi López (actor paneuropeu per excel·lència, capaç de convèncer en qualsevol idioma que li posin al davant).

«Lazzaro felice» respira (en un combinat excepcional) cinema italià de tota la vida, on s’hi percep una barreja impossible de Passolini, Fellini i Rossellini. M’hi sobra una mica de realisme màgic, gairebé cristià, i un final exageradament acarnissat; però agraeixo la seva descripció precisa de l’economia de l’empobriment universal en la que tots vivim.

La música haurà canviat, però la lletra continua sent la mateixa: la denúncia subtil de la inesgotable capacitat que té l’ésser humà d’explotar els seus congèneres. No em sembla motiu banal. Ens ho hauríem de fer mirar.

Mentrestant, aneu a veure "Lazzaro felice".

Contes de la frontera

Buster Scruggs (Tim Blake Nelson)

Ja és gros que l’última pel·lícula dels germans Coen —com va passar fa poc amb la de Paul Greengrass, com passarà aviat amb la d’Alfonso Cuarón— l’haguem de veure estrenada a la televisió via Netflix, i més quan es tracta d’una obra que, per les seves característiques de producció, es beneficiaria enormement de la seva projecció a la gran pantalla. Parlo de «The Ballad of Buster Scruggs», una pel·lícula dirigida, escrita i produïda per Joel i Ethan Coen, formada per sis fragments independents, unificats per la seva adscripció al gènere del «western». El to de les sis històries és molt divers, però en totes elles és fàcil trobar-hi trets de l’inconfusible estil Coen i cap seguidor d’aquest duet fantàstic se l’hauria de perdre.

Comença la funció amb «The Ballad of Buster Scruggs» pròpiament dita. Tim Blake Nelson és un jovial genet cantaire de gallet fàcil. Pròleg exagerat, violent i divertit com un «cartoon» de la Warner, constitueix una bona introducció al film. L’igualment breu «Near Algodones» ens presenta un lladre de bancs (James Franco) a qui la vida se li complica de forma inimaginable. Aquí el to és sorneguer i amb un final misteriosament poètic.

A «Meal Ticket» Liam Neeson és un firaire que exhibeix en llogarrets perduts un noi rapsoda (Harry Melling) a qui li falten tant els braços com les cames. Història macabra, negríssima, però no mancada d’ironia. Contrasta amb la lluminosa «All Gold Canyon», en la qual el prospector (Tom Waits) cerca un filó d’or envoltat d’una meravellosa natura prístina, contemplada (també) amb ironia. Diu que es basa en un conte de Jack London.

Tom Waits busca or

Al fragment més llarg, «The Gal Who Got Rattled», una noia (Zoe Kazan) que viatja en caravana cap a Oregon, es veurà obligada a prendre decisions important sobre la seva vida. Una mica massa discursiu, però molt ben interpretat per Kazan. Torna a tenir un final negríssim i hi surt un gosset adorable/odiós que es diu President Pierce.

La desfilada conclou amb «The Mortal Remains» en la qual cinc passatgers viatgen en diligència i conversen sobre de quina pasta estan fets els homes (i les dones). Conformen el grup una dama de fortes conviccions morals (Tyne Daly), dos caçadors de recompenses (Jonjo O’Neill i Brendan Gleason), un jugador francès (Saul Rubinek) i un tramper pudent (Chelcie Ross). Ja des del títol se'ns anuncia que aquest no serà un viatge qualsevol i que s’hi amaga una destinació transcendent.

Com a tots els llibres de contes, hi ha peces que agradaran més o menys, però el nivell mig és alt. Carter Burwell aporta una rica banda sonora que oscil·la entre la modèstia folk i la sumptuositat orquestral del «western» clàssic. Paisatges de Nebraska, Colorado i New Mexico aporten alguns dels telons de fons més emblemàtics del gènere i la fotografia de Bruno Delbonnel els converteix ens espectaculars llenços a tot color.

Amants dels contes d’Ambrose Bierce o dels films de John Ford, entusiastes de Bugs Bunny i el Correcamins, espectadors postmoderns i aficionats als girs imprevistos de guió, a l’humor negre i als trets al front, teniu una cita ineludible amb «The Ballad of Buster Scruggs» a can Netflix.

Un món de metros: Màlaga

La pujant Màlaga sembla que recentment ha pres esteroides. Des de 2014 compta amb dues línies de tren lleuger, que en el centre es converteix en metro. Són 17 estacions i 11,2 quilòmetres de vies que conflueixen a l'intercanviador de El Perchel. El mapa és correcte, encara que no hi havia gaires oportunitats de cagar-la. Les extensions futures hi apareixen en forma fantasmagòrica. El que sí que trobo bonic és el disseny del logo i el que més m'al·lucina, l'estació "Barbarela".

Els pecats dels pares

Davant de la persuasiva campanya al voltant de «Permagel» vaig aconseguir resistir-me fins el punt de no haver-la llegit encara (malgrat el premi Llibreter) a dia d’avui; però amb «Els llits dels altres» d’Anna Punsoda (Amsterdam, 2018) he sucumbit sense excusa als primers embats. Potser perquè conec el seu editor i, cada vegada que el sentia emprar l’adjectiu «brutal» per descriure la novel·la, més em deixava vèncer per reaccions conductistes. El mot «brutal» hauria de ser proscrit de tota prescripció literària,  perquè apel·la a instints baixos de la crítica que esborren qualsevol racionalitat. No es poden escriure coses com «Una novel·la destinada a sacsejar la literatura catalana. Una autora cridada a deixar empremta. Una autèntica revelació» amb total impunitat.

Després passa el que passa, i resulta que «Els llits dels altres» està bé, però no TAN bé com ens havien promès.

El llibre comença amb una dona (de la que sabem que es diu Claustre, més una declaració d’intencions que un nom que pensen els pares al moment del bateig) que acaba de viure una visita frustrant a la seva mare i que ara es refugia en un bar de carretera, on retroba una antiga companya d’escola (que també du una traumàtica biografia a la motxilla). Allà la Claustre, amb el·lipsis ben col·locades, anirà desgranant episodis diversos de la seva dissortada vida, vida que inclou un pare alcohòlic i faldiller, una mare depressiva i un oncle que va abusar d’ella. Naturalment la protagonista no aconsegueix encaixar a l’escola, desenvolupa trastorns alimentaris i, amb l’autoestima per terra, porta una vida eròtica i sentimental d’allò més erràtica.

Amb tot aquest material de base, la novel·la hauria pogut quedar sepultada fàcilment en un festival de tremendisme. Afortunadament Punsoda dota la Claustre de prou recursos per no esdevenir la típica víctima; la seva veu és precisa i distant, no exempta d’humor negre, i disposada a oferir amb detall cadascuna de les seves humiliacions. Amb certesa han sigut les franques descripcions del tràfec dels seus fluids corporals els que li han valgut el qualificatiu de «brutal», i potser també un envejable nivell de vendes.

La veritat és que, jo, el que s’explica a «Els llits dels altres» m’interessa més aviat poc; perquè em sembla un breviari programàtic de «temes candents i d’actualitat» sense gaire motivació al darrere. Tampoc em convenç l’estructura-marc de la novel·la: el relat s’hauria pogut escriure de la mateixa forma, sense necessitat de fer la confessió a l'orella d’una condeixeble.

M’agraden en canvi, i molt, els recursos d’Anna Punsoda quan no vol deixar-nos espaterrats per la via de l’efectisme. Per exemple en aquest fragment domèstic i modest:

La Cecília era una veïna nostra que va estimar-me molt temps. Passàvem juntes força tardes i si calia, i hi havia ocasions en què calia, per la situació en què es trobaven els meus pares, que era de tensions greus i d’inestabilitat, miràvem concursos a la televisió i després em quedava a dormir a casa seva, en un llit per a mi.

M’agradava molt anar-hi perquè la Cecília feia les coses en comptes de solucionar-les. No em batia uns ous per sortir del pas. Em feia una truita. No em passava un raspall pel cap per sortir del pas. Em pentinava. En aquella casa no era tot una cursa d’obstacles. La vida eren tot de coses, de fet eren les mateixes coses que a casa de la meva mare, però les fèiem amb alegria i tranquil·litat, sense fugir d’alguna cosa que no comprenia perseguint-ne una altra que tampoc vaig arribar a entendre mai.

Anna Punsoda no ha escrit encara el millor que es pot esperar d’ella; crec que el seu proper llibre encara m'agradarà més.

Madrid era una festa

D’ençà que l’any 1951 va filmar a Tossa de Mar el film «Pandora and the Flying Dutchman», Ava Gardner va convertir-se en una entusiasta acèrrima de la idea més tòpica del concepte «España». Per això, entre 1954 i 1968 la magnètica actriu d’ulls verds va traslladar el seu centre d’operacions a la capital del país, el Madrid resclosit i reprimit pel franquisme, que permetia tanmateix algunes escletxes de llibertat als poderosos i als influents, sempre que no sobreeixissin les quatre parets de l’àmbit privat. De l’estada tempestuosa d’Ava a Madrid, Marcos Ordóñez va escriure fa anys un llibre imprescindible: «Beberse la vida. Ava Gardner en España» (Aguilar, 2004).

Ara els guionistes Anna R. Costa i Paco León n’han escrit una versió més fictícia, però no menys real, a la sèrie de Movistar+ «Arde Madrid». El punt de vista narratiu s’ha traslladat al del tercet de membres del servei domèstic de la Gardner (personatges imaginats pel guió i sense cap correlat històric) que atenien l’actriu en el seu daurat exili madrileny, mentre l’espiaven per suposades activitats subversives. És un concepte una mica delirant, però que fa funcionar prou bé la barreja impossible de comèdia, crònica, intriga i esperpent.

«Arde Madrid» potser no és una sèrie tan potent com a mi m’agradaria (el guió, força erràtic, oscil·la entre els encerts i la flacciditat); però disposa de virtuts a dojo, començant per una fotografia en blanc i negre de Pau Esteve Birba, tan bella com adequada. Paco León demostra ser millor director que actor (encara que, com a pura perxa, encara ens hi barallaríem), i munta algunes escenes paral·leles de festa i orgasme amb trempera de llepar-se els dits.

Però la virtut principal d’«Arde Madrid» —més enllà de la gràcia que pugui fer contemplar festes de la faràndula en ple franquisme, amb cameos estel·lars de Lola Flores, Carmen Sevilla, Marisol o la Duquesa de Alba— són les seves actrius protagonistes. Debi Mazar, tot i que és massa gran i neumàtica per emular l’Ava Gardner de principis dels 60, resol prou bé el difícil paper, ajudada pels seus ulls de tigressa i per una desimboltura arravatadora. La catalana Anna Castillo fa el tòpic rol de la minyoneta ingènua i enamora des del primer moment. Mentre que Imma Cuesta broda el paper de la reprimida eixuta que descobreix que té un volcà entre les cames. I no oblidaré la gran Carmen Machi en breus intervencions que valen tots els diners del món.

«Arde Madrid» té perfum de Berlanga, se’n fot de Francisco Franco (i de qualsevol autoritat en general (hi surten guàrdies civils ridículs i un general Perón encara més ridícul)) i opta per reivindicar la sexualitat femenina i la seva independència davant del mascle dominant en un ambient que més aviat rancieja. Com, a més, ho fa amb bella factura i suprema amenitat, no li retrauré cap  defecte menor.

La ruta a Khiva

470 quilòmetres separen Bukharà de Khiva, el que a la pràctica significa que el viatge ens ocuparà la totalitat de la jornada. Ruta polsegosa, plana, monòtona, de poca vegetació i orografia escassa. Per això mateix el viatger s'aferra a les puntuals amenitats que voregen la carretera. Així, un campament de iurtes destinades a allotjar turistes amb ganes de color local. Crec que són els primers exemplars d'aquestes construccions típiques dels pobles nòmades de l'Àsia Central que ens trobem. També hi ha un camell amb les gepes no gaire diferenciades.

A la regió d'Elliq-Qala es troba més d'una dotzena de ciutats murallades en runes, algunes amb més de 2.000 anys d'antiguitat, però d'història desconeguda. El visitant que s'hi aventuri ho ha de fer al seu propi risc, perquè aquí no hi ha cartells explicatius ni baranes protectores. El cronista que això escriu té algun moment de vacil·lació i de pànic.

La vista des de dalt té una certa èpica ben pròpia del desert. En canvi, a la plana de baix petits llangardaixos fugen entre els matolls.

A l'hora de la posta travessem l'ample Amu-Darya, un d'aquells grans rius del món que vaig estudiar a la geografia del batxillerat i que mai vaig somiar que veuria en viu. Com provenim d'un país que té uns rius de pa sucat amb oli, aquest generositat aqüífera m'omple d'insana enveja. El guia ens aconsella no fer fotografies (o que almenys dissimulem), ja que els ponts es consideren material sensible en termes militars. Auguro que la prohibició de prendre fotografies al lloc que sigui té els dies comptats, fins i tot a l'Uzbekistan.

De l’escriptor al lector (i 2)

Ara passem al pati del lector, i quin acompanyant millor que l’Edward Morgan Forster per fer-ho? El paper de Forster a la posteritat literària potser és una mica dubtós. Les seves magnífiques novel·les de principis del segle XX, que observaren amb agudesa les dificultats per establir ponts culturals entre mons intrínsecament diferents, s’han vist devaluades d’ençà que l’empatia ja no cotitza al mercat dels valors literaris.

La carrera literària de Forster va quedar segellada a tots els efectes l’any 1924 amb la publicació de «A Passage to India», potser la seva novel·la més valorada. Encara viuria 46 anys més fins la seva mort el 1970, però el gruix de la seva obra més significativa ja havia conclòs. Per descomptat l’escriptor no va romandre inactiu i algunes de les seves hores més felices les va dedicar a una joguina nova que acabava de descobrir: la ràdio. Forster, que era un excel·lent divulgador —no em cansaré de recomanar el seu «Aspectes de la novel·la» a qualsevol que senti interès per aquest gènere—, va adonar-se de seguida del potencial que tenia aquest mitjà de comunicació per culturitzar democràticament tota mena de públics.

Forster va començar a col·laborar amb la BBC l’any 1929 amb un programa setmanal sobre llibres que consistia senzillament en una xerrada seva sense més additius que la seva bonhomia i la seva claredat d’expressió. L’emissió es va prolongar sense interrupcions fins el 1959, la major part del temps a través de l’India Service, adreçat als oients d’aquell subcontinent. Forster tenia intensos lligams amb el país i li agradava fantasiejar sobre la natura del seu públic —no només britànics residuals de l’imperi, sinó també hindús i musulmans amb dèries culturals anglòfiles—, als que imaginava en la seva intimitat domèstica amb la vivacitat del novel·lista.

Ens els seus programes Forster va gosar parlar de tot, fins i tot d’autors que podrien semblar difícils, com Eliot o Joyce. La seva ment de bisturí i la seva empatia natural el convertiren en un magnífic divulgador, sempre proper al seu públic. Fins i tot quan parla sobre llibres i autors exclusivament lligats al subcontinent indi, ens desvetlla l’interès per textos als quals mai no tindrem accés.

Potser el millor que puc fer és reproduir algun fragment dels seus comentaris, per fer-vos adonar de la seva proximitat i simpatia. En Forster, un crac total.

De la misma manera que otros locutores les hablarán de política y sobre el arte del gobierno porque conocen bien la administración, o les hablarán de ciencia porque es el campo donde han desarrollado su actividad, yo me ocuparé de los libros porque me he pasado la mayor parte de mi vida escribiendo y leyendo. No voy a recomendar ninguno de los libros que he escrito, ni siquiera les diré el título.

Los libros de Joyce no son sencillos de leer y cuando uno los ha terminado no siempre está seguro de haberlos entendido, de manera que una buena guía crítica es un regalo caído del cielo.

Valéry era un poeta y un hombre de letras (…) Quiero dejar claro que si en ocasiones la lectura de sus textos se vuelve complicada, no es porque le gustase ser oscuro, estoy seguro de que habría preferido expresarse de manera más clara y amena, pero no veía la vida en estos términos, y si algo he aprendido al cabo de tantos años de oficio, es que los escritores honestos tienen un deber que Valéry jamás incumplió: el de expresar la vida tal y como la ven, y no tal como les gustaría que fuese.

D’aquest munt d’hores de radiodifusió, Gonzalo Torné n’ha seleccionat i traduït unes quantes i, a més, ha escrit el pròleg (Zadie Smith s’ocupa de l’epíleg). El recull es titula «Algunos libros», l’edita Alpha Decay, i és una delícia absoluta per poc que us agradi llegir.

De l’escriptor al lector (1)

Dos llibres recents han sacsejat agradablement la comunitat lletraferida de Twitter que jo segueixo i han desvetllat l’adoració perpètua dels autors estel·lars que la componen. Començaré de forma natural per la primera part del procés, que és el de l’escriptura, procediment sagrat segons alguns, però que per al narrador consumat que és Stephen King no guarda cap secret. El seu llibre es diu «Escriure», el va parir l’any 2000, es subtitula «Memòries d’un ofici», l’ha traduït Martí Sales, i l’ha editat «l’altra editorial» de l’Eugènia Broggi l’octubre de 2018, acabat de passar.

Em sembla que només li havia llegit abans un sol llibre a l’Stephen King i per tant es pot dir que gairebé no el conec; em consta però que, malgrat la seva condició d’escriptor de «best-sellers», gaudeix de molt bona consideració entre tots els estaments de la professió. En aquest llibre ameníssim el polígraf de Maine ens explica els orígens de la seva vocació així com ens ofereix alguns consells sobre el seu ofici adreçats a aspirants a literats.

La primera part, titulada «C.V.», és una crònica dels primers anys de vida de l’autor que s’atura just en el moment que comença a escriure les seves primeres novel·les. El gènere de les memòries d’infantesa i joventut és un dels que més em solen avorrir, i prova de la perícia narrativa de King és la fluïdesa amb la que s’escolen el seu rosari d’anècdotes que tant m’han interessat i divertit. Vegeu, com a exemple, aquest record d’una cangur grassa que va tenir i que es deia Eula (o Beulah?):

L’Eula-Beulah era propensa als pets, d’aquells que són estrepitosos i pudents alhora. De vegades, quan n’hi venia un, em llançava al sofà, se m’asseia a la cara amb el seu cul de falda llanosa i es deixava anar. Bum!, cridava eufòrica. Era com quedar sepultat per focs artificials a base de metà. Recordo la foscor, la sensació d’estar-me ofegant i recordo riure. Perquè, encara que el que estava passant podríem dir que era horrible, també podríem dir que era divertit. D’alguna manera, l’Eula-Beulah em va preparar per a la crítica literària: després d’haver patit el pet a la cara d’una cangur de noranta quilos que cridava «Bum!», el «Village Voice» no fa gaire por.

A les seccions següents del llibre és on King descriu la manera com escriu les seves novel·les i contes —prefereix partir d’una situació que no pas bastir tota la trama d’entrada—, i dóna tota mena de consells i receptes que van des de la redacció del text fins la manera de trobar una editorial que te’l publiqui. Per descomptat els consells són una mica tendenciosos, perquè t’encaminen a escriure una mica a la manera de King. Per fortuna King és un prescriptor raonable i la majoria de les seves recomanacions (evita l’abús d’adverbis!, per exemple) poden resultar útils sempre que no te les prenguis amb fanatisme de convers.

Entremig l’oncle Stephen ens va explicant altres coses, com la seva llarga història d’addiccions (ara ja superades), l’accident de tràfic que va estar a punt d’endur-se’l a l’altre barri l’any 1999, o la benèfica relació conjugal amb la seva primera i única esposa. «Escriure» és un llibre que enganxa, i apte per a tothom, fins i tot pels profans que no han sentit mai la propensió a escriure la «gran novel·la catalana». Beatus ille.

Un món de metros: Las Vegas

L'extraordinària ciutat de Las Vegas té, com qui no vol la cosa, gairebé dos milions d'habitants, als quals cal afegir una ingent població flotant. Per disposar d'un transport electrificat va caldre esperar l'any 2004 quan es va inaugurar el monorail Robert N. Broadbent (batejat en honor de l'alcalde que va proposar la seva construcció). La línia la constitueixen set estacions al llarg de 6,3 quilòmetres de recorregut.

Amb el mapa no s'hi han matat gaire (almenys en l'apartat d'audàcia gràfica); però amb la cura que han reproduït tota aquesta colla d'edificis singulars, com si fos un "pantallasso" de SimCity, crec que els hauré de perdonar de tot cor.

La monarquia com a excusa

La coberta no té res a veure amb el contingut, però, oi que convida a comprar-se el llibre? Beneït sigui Robert Crumb.

A Eduardo Mendoza no li ve de gust escriure les seves memòries, potser perquè és una activitat de vocació quasi pòstuma (encara que ell tingui una edat provecta molt adequada per redactar-les) i, com que es guardava al pap algunes de les seves experiències juvenils i les volia explicar, no ha trobat millor subterfugi per fer-ho que escriure aquesta pseudo-novel·la que es diu «El rey recibe».

El protagonista, Rufo Batalla (clar transsumpte de l’autor), és un estudiant de filologia que exerceix de periodista accidental a la Barcelona de finals dels seixanta i principis dels setanta i escriu en una d’aquelles revistes de paper «couché» de l’època que barrejaven pit i cuixa amb algunes pretensions intel·lectuals. Aquestes escenes barcelonines reflecteixen les grisors d’un tardofranquisme prop de la liquidació en ambients encarcarats i burgesos. Ni tan sols la relació de Batalla amb les dones escapa d’una atmosfera de mediocre dessapassionament. Els dubtosos herois «mendocians» sempre són més observadors que no pas actors, cronistes distants una mica per sobre del bé i el mal. 

En una segona part el protagonista emigra a Nova York per exercir de funcionari d’algun negociat comercial de l’estat espanyol. Aquí se’ns recorda com en aquella època la ciutat estava com empestada, bruta i violenta, de cap de les maneres l’irresistible imant turístic que és actualment. Mendoza, per boca de Rufo Batalla, rememora els seus anys americans, i recupera la vitalitat dels moviments antiracistes, feministes i el naixement de les vindicacions gais. També recupera aquell moment històric en el qual tants artistes catalans (conceptuals i dels altres) van pul·lular per Manhattan amb més penques que resultats.

Tot això és moderadament interessant i molt fidel a l’estil civilitzat i lleument antiquat de l’escriptor barceloní; però com a novel·la resulta argumentalment depauperada. Per pal·liar aquest dèficit hi introdueix la figura del rei titular, un monarca destronat de la bàltica Livònia, que respon al molt «mendocià» nom de Tadeusz Maria Clementij Tukuulo. Aquest personatge pintoresc apareix en un episodi força gratuït al principi del llibre i no el retrobarem fins a les pàgines finals (on hi ha també unes molt carregoses històries sobre la cristianització medieval de Livònia). Amb franquesa, no entenc què hi pinta aquest senyor, palesament extern a la trama principal; i suposo que per obtenir respostes caldrà tenir paciència.

Queda d’aquesta subtrama, això sí, algun personatge seriós i espaterrant, marca de la casa, com el pietós «staretz», esdevingut cruel nèmesi del princep, que s’expressa de manera tal:

—(…) Usted acaba de ver a Su Alteza postrarse ante mí. No se llame a engaño. Se postraba ante el Espíritu Santo, cuya Divina Presencia tiene a bien adoptar formas modestas para comunicarse con los mortales: así, una paloma, animal rastrero, justamente vilipendiado por rociar sus excrementos allí donde se le antoja; o yo, a quien bien puede aplicarse el mismo denominador: animal rastrero, y, no obstante, atravesado por el Verbo Divino: por mi boca, entre dientes endebles y mal aliento, se manifiesta el Espíritu, «et le bon Dieu dit boum», ¡aleluya! Cuando yo soy yo, yo no soy nada. Una persona de alcurnia, y con mayor razón si es de sangre real, puede abofetearme o moler a puntapiés mis escuálidas nalgas. A menudo Su Alteza procede de este modo, bien para descargar su cólera, bien para divertir a la concurrencia. En tales casos, lejos de quejarme, me apresuro a expresar mi gratitud besando la bota que me golpea.

El llibre conclou d’una manera una mica indiferent. Cal entendre que es tracta d’una trilogia i que aquí només hem llegit la primera baula. No sé si esperaré amb candeletes segones i terceres parts d'una intriga tan fluixa i un to tan desmenjat envers els lectors.

El dimoni de jove

Un corrent recent del cinema argentí revisa el seu passat immediat en clau de crònica criminal extreta de les pàgines periodístiques de «successos», amb títols com «Plata quemada» (Marcelo Piñeyro, 2000, segons la novel·la de Ricardo Piglia), o «El clan» (Pablo Trapero, 2015). Luis Ortega, que va dirigir la telesèrie «Historia de un clan» en onze capítols sobre aquells mateixos fets que es descrivien a «El clan», firma ara «El ángel» sobre un altre personatge de rerefons negríssim extret de la vida real (i dels arxius de la policia).

Es deia i es diu Carlos Robledo Puch (segur que en un temps anterior el cognom va ser Puig). A principis dels anys 70 va cometre alguns atracaments i (de passada) es va carregar onze persones. La criatura no havia fet encara els 20 anys i gaudia d’una bellesa andrògina i ària (ulls blaus, cabells rossos; la mare era alemanya (però es deia Josefa Aída)). Amb aquest punt de partida tan propens al sensacionalisme, fou inevitable que el bategessin com «El ángel».

La pel·lícula es beneficia de l’actor Lorenzo Ferro, una veritable descoberta des del punt de vista icònic (però també de l’interpretatiu), bell i desvergonyit (tot i que no tan bell com ho era l’original). Però sobretot es beneficia d’un personatge principal que és d’una amoralitat perversa i extraordinària: res no ens atreu tant com la figura del que està disposat a fer el que li vingui de gust, sense pensar en les conseqüències morals o jurídiques. La fascinació del mal, se’n diu; accentuada a més per uns ambients d’avorrida classe mitja, on destaca encara més la sordidesa.

Bons actors acompanyen el protagonista: Mercedes Morán, Cecilia Roth, Luis Gnecco, Chino Darín… Luis Ortega és fill del cantant Palito Ortega, per això li perdonaré que condemni el guapo Chino Darín a cantar el «Corazón contento» del seu pare amb una vestimenta del tot ridícula.

«El ángel» es contempla amb incrèdula fascinació i sense perdre ni un sol moment el seu interès. D’ençà els germans Coen, no havíem vist crims tan horriblement entretinguts.

Notes per a textos nonats

No havia llegit res de la respectada novel·lista i periodista Joan Didion (Sacramento, 1934) i, per aquelles coses de les eventualitats editorials he començat per un dels seus títols menors, «Sur y Oeste» (Random House, octubre de 2018, traducció de Javier Calvo), un llibret que s’inscriu en aquesta moda recent de publicar-ho tot d’un autor conegut, encara que es tracti d’esborranys o textos inacabats. En aquest cas concret es tracta d’una col·lecció de notes destinades a escriure sengles reportatges que mai no van arribar a terme.

La part més important del volum correspon a un viatge que l’autora i el seu marit van emprendre pel sud dels Estats Units l’estiu de 1970. El sud més mític —el dels estats de Mississipi, Alabama i Luisiana—, on encara semblava oberta (i qui sap si també ara) la ferida de la Guerra Civil Americana. Indrets de profundes tradicions i d’aristocràcies de nou encuny, on la segregació racial acabava de ser abolida i la societat encara estava assajant fórmules per assentar els fonaments.

Didion escriu visiblement incomodada per aquests ambients estantissos, amarats de provincianisme i distincions classistes, hi arriba a trobar ressonàncies de malaltia i mort, sobretot en les molses paràsites que pengen dels arbres. Tal és el seu desassossec que no para de buscar en tot moment l’aeroport més proper que la dugui a un entorn més amigable —Nova York, San Francisco— els refugis habituals dels cosmopolites del segle XX.

Malgrat el caràcter instrumental i no acabat d’aquestes notes, el tremp literari de Didion troba prou espai per brillar i oferir-nos una imatge d’aquell Sud definitivament perdut de fa cinquanta anys. Us estalviaré les converses profundament sociològiques (que també n’hi ha).

En junio el aire de Nueva Orleans va cargado de sexo y muerte, no muerte violenta sino muerte por descomposición, por exceso de madurez, por podredumbre, muerte por ahogamiento, por asfixia, por fiebres de etiología desconocida. Es un lugar físicamente oscuro, oscuro como el negativo de una fotografía, oscuro como una radiografía; la atmósfera absorbe su propia luz, nunca refleja la luz, sino que la absorbe hasta que cualquier objeto brilla con una luminiscencia mórbida.

La part dedicada a l’Oest (o sigui Califòrnia) es cenyeix a vint pàgines finals entre impressionistes i poètiques (però poc informatives). Joan Didion hi va viatjar per cobrir el judici de Patty Hearst, però es va despistar pel camí i no en va treure res de bo. Potser constitueix la prova irrefutable de l’escassa consistència d’aquest projecte editorial.

Hollywoo: cementiri de somnis

BoJack mira "Horses" de Patty Smith

Em vaig criar amb els dibuixos animats falsament amables de Disney —«Dumbo», «Bambi», «La Dama i el Vagabond»—, o amb els igualment afables productes de can Hanna-Barbera —«Los Picapiedra», «Pepe Pótamo», «Don Gato», «El león Melquiades y Tristón, la hiena»—; per tant  l’animació televisiva contemporània em sembla molt més esquerpa de pair. El primer toc d’atenció que m’hi va fer adonar aparegué l’any 1987 amb els revolucionaris Simpsons, grup familiar malalt d’icterícia, que s’ha vist succeït posteriorment per altres dibuixos animats de factura moderna i estètica agressiva: coses com «Beavis and Butthead», «Ren and Stimpy», «Family Guy», «Rick and Morty» o «Big Mouth». Tot aquest pròleg per justificar la meva poca propensió a investigar sèries animades de les últimes fornades; per això em van caldre un parell d’empentetes per endinsar-me en l’univers de «BoJack Horseman» que, d’entrada no m’atreia gens visualment. Quin gran error hagués comès si l’hagués passat per alt!

La sèrie, creada per Raphael Bob-Waksberg, es va estrenar el 22 d’agost de 2014 a la plataforma Netflix i ja suma 5 temporades. S’ambienta en un univers paral·lel on els éssers humans conviuen (i cohabiten) amb animals antropomòrfics sense problemes especistes aparents; i més en concret a Hollywood (esdevingut «Hollywoo» al sisè capítol de la primera temporada, quan en un gest romàntic un dels personatges s’emporta la lletra D del cèlebre cartell).

El seu protagonista BoJack Horseman (un humà de cap equí i amb la veu rogallosa de Will Arnett) és un actor en hores baixes, que va gaudir de gran èxit als anys 90 encapçalant la «sitcom» «Horsin’ Around», sobre un cavall que acollia a casa seva tres orfes humans. En l’actualitat malviu sense feina coneguda, perdut en un estupor alcohòlic i un desgavell sexual, dels quals la seva agent i esporàdica amant (una felina Amy Sedaris en el paper de Princess Carolyn) n’és la víctima principal. Potser la sort de BoJack canviarà amb la redacció de les seves memòries que compila la Diane Nguyen (Alison Brie), una humana vietnamita-americana i feminista de tercera generació, insegura en tots dos apartats. Completen el quintet protagonista en Todd Chavez (Aaron Paul, el de «Breaking Bad»!), un penques feliç i humà que viu de gorra a casa d’en BoJack; i Mr. Peanutbutter (Paul F. Tompkins) l’amigable col·lega actor i tanmateix rival d’en BoJack, que presenta les faccions insípides però també trempades d’un Labrador Retriever.

Mr. Peanutbutter amb la seva xicota i altres convidats (s'inclou el senglar que va venir a sopar a Virrei Amat).

Evidentment els primers trets distintius de la sèrie apunten cap als vicis tradicionals de la indústria de l’espectacle en general i el cinema en particular: frivolitat, venalitat, egocentrisme, addiccions diverses, periodisme groc, absurditat congènita, vides inventades i punyalades a l’esquena… És allò que és coneix com a sàtira de tota la vida i que «BoJack Horseman» broda amb incursions precises al sexe i les drogues (no tant al rock&roll). Però no us en anéssiu encara, perquè hi ha moltes més tecles que aquesta sèrie toca bé i rebé, entre les quals no és menor l’amplitud del seu sentit del «gag», que abasta des del significant ruc fins el significat abstrús.

L’animalitat de part de l’elenc inspira bromes (fàcils o no) que permeten que un director d’anatomia artròpode es digui Quentin Tarantulino i que en aquest univers siguin possibles sèries de televisió titulades «Krill and Grace» o «Koalafornication». A cada capítol hi ha un grapat de gags visuals en segon terme que exploten les característiques específiques de cada espècie animal. I ho fa sense subratllar, gairebé traient-li la importància enmig d’un veritable mar de referents.

Com a tot programa seriat i contemporani amb alguna ambició a la cartera, no hi falten els experiments formals, alguns dels quals m’han superat totes les expectatives. Per exemple el capítol que s’esdevé en un mateix edifici durant diferents moments de la seva història; el que reprodueix diverses festes de Halloween i les successives parelles de Mr. Peanutbutter; el que ressegueix el decurs de tres parelles en crisi durant una mateixa nit; o (obra mestra!) el capítol subaquàtic i pràcticament mut en el qual BoJack assisteix a un festival de cinema en ple Món del Silenci.

El magistral capítol al fons del mar (on els cavallets mascles són els que pareixen).

Però on BoJack juga en una lliga pròpia és en la franquesa i la intimitat dels seus temes majors. Aquí es parla sense embuts de morts per sobredosi, abusos sexuals, traumes infantils, alcoholisme, incest, senilitat, pedofília i lobotomies. I es fa en un context que pot ser de sàtira sagnant o d’humor surrealista, però que es pren molt seriosament els seus moments de «pathos». En un ordre de coses lleugerament diferent, «BoJack Horseman» deu ser la primera sèrie d’animació amb un dels personatges protagonistes que es confessa asexual i aquesta tendència és explorada amb considerable serietat, almenys en el marc d’un programa d’aquest tipus.

Ciència i caritat en versió contemporània

A diferència de «The Simpsons», en els quals mitja dotzena d’actors fan les veus de tots els papers de l’auca, aquí cada personatge, per petit que sigui, és interpretat per un comediant diferent. Alguns interpreten versions animades d’ells mateixos —com és el cas de Naomi Watts, Paul McCartney, Wallace Shawn (que, a més, fa de BoJack en una pel·lícula biogràfica sobre el cavall), Jessica Biel, Daniel Radcliffe, Greg Kinnear…—. La presència més recurrent és la de l’«Actriu de Caràcter Margo Martindale» (sempre mencionada mitjançant aquesta tirallonga) i protagonista de diverses martingales criminals a les quals BoJack aboca.

Altres celebritats apareixen en forma física, tot i que la veu l’aporta un actor diferent. És el cas de Beyoncé, Andrew Garfield, J.D. Salinger, o el director de cinema Cameron Crowe. Finalment hi ha els personatges que no es corresponen a cap homòleg real i que manlleven la veu a llumeneres com Candice Bergen, Stanley Tucci, J. K. Simmons, Lisa Kudrow, Matthew Broderick, Angela Bassett, Rami Malek, Melissa Leo, Anjelica Huston, Christine Baranski, Liev Schreiber, Ricky Gervais, Lorraine Bracco, Jeffrey Wright, Archie Panjabi, RuPaul, Eva Longoria… i moltes més estrelles convidades. Un paradís, vaja.

Trauma familiar, retrat/retret a l'oli

Ja veieu que jo estic enamorat de la sèrie i fins i tot de la seva estètica (però no sóc l’únic). El pitjor que se’n pot dir d’ella és que els primers capítols de la primera temporada són els més fluixos, però que aviat el to es redreça (igual com quan la joventut s’arregla amb els anys i l’experiència). Segurament hi ha ara mateix poques sèries més intel·ligents, divertides, transgressores i sorprenents que «BoJack Horseman». Sèries on hi figura un tauró anomenat Sharc Jacobs (interpretat pel sastre Marc Jacobs), on s’introdueix un episodi amb una cançó de Saint Vincent coreografiada per sardines en banyador i on l’editorial Penguin la dirigeix un pingüí autèntic (per desgràcia de la seva família).

Deixant de banda el pròleg d’«Up» a can Pixar, «BoJack Horseman» té el mèrit de ser un dels pocs productes animats que m’han induït a la llagrimeta en algun moment de les seves múltiples temporades. Bravo per ells.

I encara no han dit l’última paraula.