La bona mort

Ningú com Jordi Lara per construir textos apassionants a partir de temàtiques que en principi no diries que ho fossin. Ho va fer amb aquell recull admirable sobre la sardana i els seus prodigis; va repetir amb un conte màgic on apareixia Mossèn Cinto d’infant; i ara assoleix el trio guanyador a la seva particular partida de pòquer amb un llibre que tracta sobre el suïcidi de Lluís Maria Xirinacs (que ha de ser una de les idees germinals menys «cool» del planeta).

En efecte, «Sis nits d’agost» (Edicions de 1984, març de 2019) recupera la figura mig oblidada en el temps d’aquell capellà pacifista que gaudí d’un enorme ressò a la remota transició, capaç d’emprendre agosarades vagues de fam, de seure indefinidament a una vorera del carrer Entença tot demanant l’amnistia, o de romandre dret indefinidament al senat espanyol. Encara que el llibre traça un esbós ràpid de la biografia del personatge, se centra sobretot en les peculiars circumstàncies de la seva mort.

El dia sis d’agost de 2007, data en la qual Xirinacs feia setanta-cinc anys, l’ex-capellà va sortir de Barcelona, acompanyat del seu metge de capçalera, en direcció a les muntanyes del Ripollès. La seva intenció era morir-hi sol ajagut a un prat. No sembla que estigués malalt ni patís cap depressió, més aviat es diria que el que buscava era una mort ben planificada i assumida en plenitud. I a fe que ho va aconseguir: el seu cadàver fou recuperat l’onze d’agost en el punt exacte on havia volgut morir.

Jordi Lara investiga sobre aquests últims dies de Xirinacs, visita la contrada, s’entrevista amb els amics del difunt, parla amb totes les persones que intervingueren en el descobriment i trasllat de les despulles —el boletaire que les va trobar, els mossos d’esquadra, el forense…— i en tot moment intenta posar-se en la pell de l’altre per comprendre unes vivències i unes motivacions que no sempre estaran clares. Aquest és un llibre tant sobre uns fets històrics explícits, com sobre les circumstàncies en les quals el text fou collat, de manera que el mateix Lara acaba esdevenint també el seu propi personatge.

Potser el més curiós de tot és que l’autor no sentia d’entrada cap interès per la figura del biografiat, i que li fou imposada a manera d’encàrrec per una terapeuta que li estava tractant problemes d’ansietat. Com que «Sis nits d’agost» és un prodigi, que frega més d’una vegada el cel literari, queda demostrat que Jordi Lara gaudeix d’un talent a prova de bomba, capaç de brillar tant en qüestions que li són amigues com en d’altres més alienes. Ho fa sempre amb una llengua dúctil, ben arrelada, comprensible, que evita els cultismes i hi toca de ple; excel·lent tant en la descripció del paisatge i la meteorologia, com en el de les experiències més íntimes i lacerants a les que es pot sotmetre l’ànima humana.

Cessar, ja no ser més, aguantar la mirada al cos que et sotja des del mirall i sap que el trairàs, renunciar a tornar a casa, a la dolça desesperació de l’amor o a una sobretaula de rialles idiotes, a l’espera del botiguer, a la fe del pescador, als crits escolars de l’hora del pati que ens ventilen la casa. ¿Com escriure sobre una voluntat de morir que ni tan sols s’empara amb la coartada del dolor? Vaig passar una setmana llarga encebant-me d’antibiòtic dins les mantes del sofà; va ser una grip com una epifania durant la qual vaig tenir temps d’adonar-me que un llibre ja havia fet forat a la cuirassa de la meva incredulitat o indolència, ni que fos per consignar la lliçó particular de les persones que anava coneixent. Em vaig desencaixar: vaig saber que cap llibre no arriba a la teva vida de franc, que un llibre és sempre una conseqüència o una imminència, un digestiu per pair la vida, i em vaig trobar preguntant-me si remenar en la mort de Xirinacs no em devia estar preparant per a la meva pròpia mort, anònima, estadística, de llençols desesperats. Descartada l’èpica agrària de morir esclafat sota una vaca, animat per la febre, en vaig voler imaginar d’altres. ¿Pot una mort dotar de sentit una vida que no sabrem mai si n’ha tingut gaire? Per alguna raó no vaig trobar la meva, la que jo hauria sabut que era la meva.

No tinc cap dubte que Jordi Lara és un dels millors autors que escriu ara mateix en català, clàssic vivent del segle XXI (i sense que sembli pretendre-ho!) Quin tio!

¿Se’n podia dir «dolor», o en l’instant decisiu els moribunds inventaven un mot nou que no podrem incorporar mai a l’idioma dels vius?

Mutis

La triomfal, agitada, escandalosa i finalment tràgica biografia d'Oscar Wilde constitueix un material dramàtic de primera que el cinema ha tractat amb freqüència. Semblava que fos ahir, però el "Wilde" de Brian Gilbert amb Stephen Fry ja compta amb més de vint anys. Tocava doncs refrescar-nos la memòria i ho ha fet Rupert Everett amb un projecte molt personal que ha dirigit, protagonitzat i del que n'ha escrit el guió. Aquí han batejat el film "La importancia de llamarse Oscar Wilde", un títol ben tanoca (¿per què no, "Descubriendo a Oscar" o "Oscar fatal"?); però l'original és "The Happy Prince", cosa que té molt de sentit, ja que tota la trama és acompanyada de la veu de Wilde narrant el seu conte d'"El príncep feliç".

La pel·lícula se cenyeix als anys finals de Wilde, els que van de la seva sortida de la presó de Reading fins a la seva mort en l'exili parisenc; són anys, per tant, de decadència i sordidesa, en els quals l'autor irlandès s'aprofita de la paciència dels pocs amics que li queden, entoma humiliacions públiques i privades i recorda en forma de flaixos al·lucinats els èxits passats. No és una narració de to realista: Everett opta per un cert desordre en la cronologia i un to tenebrós de malson opressiu. La seva interpretació voreja l'histrionisme (la veritat és que el paper ho requereix fins a un cert punt), però es fa perdonar, perquè es nota que hi ha posat tot l'amor en la seva feina. Els altres grans actors que l'acompanyen —Colin Firth, Emily Watson, Tom Wilkinson...— hi són més per amistat que pel lluïment dels seus respectius papers i Everett, humilment, els posa davant seu en els crèdits.

Recomanable per a amants de l'obra de Wilde que coneguin més o menys la seva biografia; perquè no serà aquí on adquiriran nocions clares sobre la seva vida.

 

Estricte ordre alfabètic

«The A. B. C. Murders» (publicada el 1936 i titulada en espanyol «El misterio de la guía de ferrocarriles») és una de les novel·les més enginyoses de la sempre enginyosa Agatha Christie. Malgrat estar protagonitzada pel canònic Hercule Poirot, el llibre té una estructura molt particular que combina dues narratives paral·leles que conviden a la confusió. Si per una banda, Poirot i els seus còmplices habituals, Japp i Hastings, investiguen els crims d’un suposat assassí en sèrie que procedeix segons l’ordre que marca l’abecedari —mata primer l’Alice Ascher a Andover, segueix amb la Betty Barnard a Bexhill, i després amb Sir Carmichael Clarke de Churston…—; per l’altra banda s’intercalen escenes protagonitzades per l’epilèptic Alexander Bonaparte Cust (A.B.C.!), venedor de mitges de nylon, sempre present a tots els escenaris del crim. Amb aquests constrenyiments alfabètics, es diria que es tracta d’un misteri gairebé oulipià.

Aquest atractiu material de base induí la productora Mammoth Screen (associada amb la BBC per qüestions de distribució mundial) a realitzar a finals de 2018 una minisèrie de tres capítols anomenada «The ABC Murders», adaptada per Sarah Phelps, i accessible actualment a la plataforma Movistar+. El seu esquer principal és John Malkovich fent d’Hercule Poirot. Aquest emblemàtic detectiu belga sempre ha sigut un personatge carregós i molt histriònic, que ha fet aflorar les pitjors tendències d’un grapat de bons actors (David Suchet, Albert Finney, Peter Ustinov, Kenneth Branagh). S’agraeix que Malkovich en faci una versió assumible per la seva contenció i se li perdona que el seu francès no sigui del tot perfecte.

Deixant de banda Malkovich, la producció d’època situada als anys 30 és tan bona com caldria esperar (les vistes aèries sobre ferrocarrils de vapor en marxa són particularment glorioses). Els actors estan bé, però cap d’ells destaca. Comprovarem que Rupert Grint ha superat definitivament l’etapa Ron Weasley i queda convincent com a inspector de policia adult. Retrobarem l’Andrew Buchan de «Broadchurch», l’inquietant Eamon Farren de «Twin Peaks 3» i la sempre llunàtica Shirley Henderson.

On «The A. B. C. Murders» resulta més discutible és en els canvis que introdueix respecte a l’original, en afegir-hi un to molt més dramàtic i una mica grandiloqüent. Així, apart de carregar-se un dels col·laboradors habituals de Poirot per motius que se m’escapen, s’inventen un passat traumàtic del detectiu belga que no sé si la senyora Christie aprovaria. Francament, jo les novel·les d’intriga de Christie/Poirot les prefereixo frívoles i entretingudes, i no la transcendència avorridota que gasten aquí. Vostès mateixos.

Un món de metros: Seattle

El tren lleuger de Seattle existeix des de 2009. Són només 25 quilòmetres de vies i 19 estacions repartides en dues línies no connectades, la de Tacoma i la de Seattle. Venen pintades en dos tons diferents de morat. A l'elegant mapa hi ha també les línies de tren en verd i els autobusos regionals en gris. M'agrada molt com han estilitzat la complicada geografia de la ciutat fins a convertir-la en un objecte de disseny escandinau.

Anar a fer mal

Sense tenir l'encant tan particular de "Special", "Bonding" és una altra petita excentricitat de Netflix, que et pots ventilar en una sola sessió (7 capítols de 15 minuts de mitjana) sense efectes secundaris aparents. La cosa va de la Tiffany Chester (Zoe Levin), estudiant de psicologia, que es paga la carrera exercint de "dominatrix" sota el nom de guerra de Mistress May. Arribat un punt, recluta el seu antic xicot de l'institut Pete (Brendan Scannell) perquè li faci d'assistent a les seves sessions sadomasoquistes. Pete, que entretant havia sortit de l'armari, treballa de cambrer i aspira a triomfar com a monologuista còmic.

"Bonding", com tota aquesta mena de productes de transgressió suau, combinen les escenes suposadament escandaloses amb indicis de tendresa i humanitat. El pes de subjectar-se a una fórmula guanyadora queda contrarestat per la col·lecció de parafílies que desfilen per la pantalla ("bondage", pluges daurades, submissió, pessigolles, lluita de pingüins...) Com a valor afegit, compta amb la participació secundària de la sensacional D'Arcy Carden, descoberta a "The Good Place".

"Bonding", bona opció alternativa per a un vespre de pluja.

Per Sant Jordi vaig comprar un llibre

Suposo que ja ho hauré dit alguna altra vegada que per Sant Jordi no acostumo a comprar llibres per les evidents incomoditats que comporta: les multituds que envaeixen els carrers des de primera hora del matí no constitueixen l'entorn més idoni per dedicar-se a triar i remenar. No sóc fetitxista de les edicions dedicades, i l'atractiu del descompte tradicional ja me'l fa la meva llibreria de confiança qualsevol altre dia de l'any. Com que, malgrat tot, a casa mantenim la tradició de regalar-nos llibres (i roses), els adquirim tranquil·lament dies abans.

Enguany, però, he faltat a la meva tradició personal a causa d'un incident bastant desagradable. Resulta que uns malfactors van entrar la matinada del 22 d'abril a la llibreria Al·lots de Barcelona, especialitzada en literatura infantil i juvenil. Sembla ser que no es van dur res de valor (els llibres mai no són atractius per a la delinqüència o el vandalisme en general), però van causar desperfectes a la reixa i a la porta de vidre. Un corrent de solidaritat envaí les xarxes, tot convidant els lectors a fer costat a la llibreria violentada.

A casa no hi ha criatures (almenys en el sentit més estadístic de la paraula); però, com que quan un llibre és bo, els termes "infantil" o "juvenil" sobren, no em va costar gens trobar un títol que em vingués de gust. Es tracta de "Què vol dir, això?", preciós volum de l'influent dissenyador Enric Jardí, editat per comBel el febrer de 2019 (hi ha també edició castellana que, totxament, es diu "¿Qué significa?").

"Què vol dir, això?", adequat per a infants de cinc anys o més enllà, proposa un viatge fictici, desdoblat com a jornada d'aprenentatge, on cada experiència quotidiana s'emmiralla en un potencial d'icones, dèries polítiques, i símbols. És un llibre bell, admirable, i perfectament editat, que funciona molt bé com a objecte de desig dels observadors de la segona fornada.

Pronostico que aquesta serà la primera baula de la meva particular "Ofensiva Jardí".

La gent m'explica coses

Rachel Cusk va néixer al Canadà l'any 1967, però des de petita ha viscut a Anglaterra. "Outline" (2014), la seva vuitena novel·la, iniciava una trilogia que duia implícit un radical canvi en el seu estil. Certament és una obra força original tot i que perfectament accessible. En ella una narradora, de la qual a penes coneixem detalls biogràfics —escriptora britànica, recentment separada, amb dos fills—, viatja a Atenes un estiu per impartir un curs d'escriptura. Ja a l'avió estableix una conversa amb el passatger del seient veí (a partir de llavors conegut com "mi vecino de vuelo") que li comença a explicar les circumstàncies de la seva vida.

Serà la primera de les moltes confidències que formen el cos d'aquesta novel·la, perquè allà on va la nostra narradora suscita en tots els seus interlocutors la vena confessional. Es tracta d'històries molt quotidianes, però descrites amb gran precisió i clarividència, de relacions familiars, d'aventures amoroses, de fracassos conjugals, d'enfrontaments entre pares i fills o de derives professionals. Les temàtiques es repeteixen i el llibre actua de forma acumulativa sense assolir cap conclusió precisa.

La narradora i testimoni d'aquesta allau de vides alienes tan admirables com alliçonadores es limita a aportar algunes pinzellades descriptives i demostra, ja de pas, la categoria de la seva prosa:

A un lado tenía a un chico moreno que columpiaba las rodillas y cuyos gordos pulgares se movían a toda velocidad por la pantalla de una videoconsola. Al otro se sentaba un hombre bajito y muy moreno, con un traje de lino claro y, cual penacho, un mechón plateado. Afuera, la ampulosa tarde de verano seguía atrapada en la pista de despegue; pequeños vehículos correteaban sueltos por la llana lejanía patinando y girando y describiendo círculos, igual que juguetes, y más lejos todavía se veía el hilo de plata de la autopista que discurría y centelleaba como un arroyo delimitado por los monótonos campos.

Llegeixo que s'ha comparat aquest procediment de Rachel Cusk amb els reportatges polifònics de la Nobel Svetlana Aleksièvitx, tot i que en el cas de la bielorussa partia de fonts orals extretes d'investigacions periodístiques, mentre que la canadenca que m'ocupa es presenta com a pura ficció, fins i tot en la forma com es verbalitzen les vivències de cadascun dels personatges. Cap al final d'"Outline", un personatge femení (que no és la narradora) ens descriu la seva reacció davant del relat biogràfic d'un segon personatge i potser ens ofereix una pista de la clau de la novel·la.

Se interesó por su infancia, por sus padres, por su educación, por el desarrollo de su carrera, por cómo había conocido a su esposa, por su matrimonio y por la familia que había formado, por sus experiencias en los países donde había trabajado, y cuanto más escuchaba sus respuestas, más le parecía que algo iba perfilándose, algo que no trataba de él, sino de ella. Lo que se describía, descubrió ella, era una diferencia que iba volviéndose más nítida según hablaba, una diferencia a uno de cuyos lados se situaba él, dejándola a ella, eso era evidente, al otro. En otras palabras, él estaba describiendo lo que ella no era: en su propia naturaleza, ella descubría un negativo de todo lo que él contaba de sí mismo. Mediante una especie de exposición inversa, esa antidescripción, a falta de una definición más precisa, le había permitido descubrir algo: mientras él hablaba, ella había comenzado a verse a sí misma como una figura, una silueta, con todos los detalles flotando a su alrededor mientras la figura en sí permanecía vacía. Pero esa figura, aun sin conocer ella todavía su contenido, le dio por primera vez desde el incidente una idea de quién era ahora.

 "Outline" va ser traduïda el 2016 per Marta Alcaraz a Libros del Asteroide amb el títol "A contraluz". Atès el paràgraf anterior, diria que era més adequat haver-la anomenat "Perfil" o "Contorno". Els que heu llegit fins aquí ja us haureu imaginat que a can Cusk de trama, n'hi ha ben poca —no és Dan Brown o ni tan sols Murakami, per dir-ho clar i català—; però de personalitat i de bones maneres va més que sobrada. No s'entén com no li han plogut els premis.

Le pregunté si tenía algo que decir antes de que termináramos, y ella dijo que no. Se había confundido, evidentemente: le habían dicho que la clase era para aprender a escribir, algo para lo que, hasta donde ella sabía, hacía falta usar la imaginación. No tenía idea de qué creía yo que habíamos sacado de esa clase, y tampoco tenía muchas ganas de averiguarlo. Ryan, al menos, les había enseñado algo. Iba a pedir a los organizadores que le devolvieran el dinero, y ya se aseguraría bien de hacerles saber su opinión. No sé quién es usted, me dijo levantándose y recogiendo sus cosas, pero voy a decirle una cosa, es usted una profesora malísima.

Rachel Cusk és molt bona. Penso insistir.

Covardia i omertà

"Grâce à Dieu", el film més recent de François Ozon, toca la qüestió desgraciadament actual dels abusos fets a infants per capellans de l'església catòlica. El guió del propi Ozon es basa en fets escandalosos que es van produir a la diòcesi de Lyon i que encara estan pendents de judici, però els personatges són versions de ficció dels seus veritables protagonistes.

La història que explica és en si bastant arquetípica d'aquests casos de pederàstia. Alexandre Guérin (Melvil Poupaud), banquer d'uns quaranta anys, catòlic practicant, feliçment casat i amb cinc fills, després d'una trobada amb un antic camarada escolta, rememora els abusos que li va infligir el pare Preynat. Decidit a rebre una resposta per part de l'arquebisbat, l'únic que obtindrà seran falses excuses, protecció corporativista del perpetrador i cap intenció de demanar perdó. Malgrat tot, la denúncia de Guérin activarà l'aparell investigador de la policia i aviat els testimonis de víctimes de Preynat es multiplicaran exponencialment.

Pel·lícules com "Grâce à Dieu" són necessàries, perquè retraten una realitat escandalosa sobre la que sovint s'ha alçat un silenci còmplice i on rarament ha caigut el pes de la llei. Alguns catòlics de bona fe addueixen que encara més casos de pederàstia es produeixen a l'entorn familiar; però de Tolstoi ençà ja sabem que cada família és un món, i que és impossible generalitzar sobre els usos impropis d'aquest concepte sociològic. En canvi l'església catòlica és una institució de llarga història i estructura ferrenya que se suposa que ens ha de marcar un model de conducta. No sembla assenyat que protegeixin aquells clergues que porten fins a les darreres conseqüències allò de "Deixeu que els infants s'acostin a mi".

Sí, les intencions són bones, però l'execució és francament millorable. Tot el primer tram de la pel·lícula, basat en la lectura (en off) de correus electrònics que s'intercanvien els personatges, és la cosa menys cinematogràfica del món. També és encomiable la voluntat de presentar formes diverses d'intentar superar un abús infantil, fins i tot quan es descriuen els danys colaterals —i la veritat és que els actors que representen totes les víctimes, Melvil Poupaud, Denis Ménochet, Swann Arlaud, Éric Caravaca estan molt bé—; però el fet que el punt de vista canvii cada mitja hora, i que el potencial melodramàtic no sigui una prioritat, acaba desinflant el suflé.

Cal tenir arguments millors per defensar un film de 137 minuts.

Un món de metros: Sapporo

A Sapporo el metro els ve de l'any 1971. 2 milions d'habitants, 49 estacions i 48,2 quilòmetres de xarxa; o sigui la proporció habitual, una estació per quilòmetre. Un clàssic sistema en feix, amb una selecció de colors no tan habitual però ben alegres. Les estacions semblen comprimits farmacològics. La línia zebra és el tren.

Homenatges (o de Norman Rockwell a Alison Bechdel)

Dones particulars

La coberta homenatja una famosa il·lustració de Norman Rockwell

Considero la creadora de còmics Alison Bechdel (Pennsylvania, 1960) una de les figures artístiques més influents dels últims 30 anys. L'any 2006, amb la publicació de la memòria autobiogràfica sobre el seu pare "Fun Home", va assolir un dels cims de la novel·la gràfica contemporània. El 2012 va publicar "Are You My Mother?", un volum equivalent dedicat a la seva mare, que a mi no em sembla tan reeixit.

L'autora també és la inventora del cèlebre Test de Bechdel, emprat per mesurar la representació femenina en obres de ficció i la rellevància del seu paper, independentment del que hi tenen els homes. El test fou postulat per primera vegada l'any 1985 al còmic seriat "Dykes to Watch Out For", el títol que expulsà definitivament Bechdel de l'anonimat.

La creació de "Dykes to Watch Out For" l'any 1983 respon al sentiment de l'autora, la qual com a lesbiana a temps total no se sentia representada en els mitjans de comunicació del moment. Adepta al proverbi que dicta que "si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit", va començar a narrar la seva pròpia existència quotidiana sota la indissimulada aparença del personatge de Mo, una queixosa lesbiana d'invariable jersei ratllat horitzontal, a qui l'excés de consciència militant l'impedeix gaudir dels petits plaers sensorials de la vida.

A la sèrie, no és cap sorpresa, hi apareixen moltes dones, la majoria lesbianes (diria que el primer mascle surt cap a la pàgina número cent i, si no és gai, almenys és aliat a la causa). Però l'espectre de possibilitats sexuals es va ampliant lentament, a mesura que la societat canvia i expandeix el seu imaginari. Aquí hi trobareu des de sàfiques promiscues i poliamoroses, que han perdut el manual de navegació, o parelles de fet de llarga durada sumides en l'adulteri flagrant, fins a bisexuals que no gosen reconèixer el seu costat més convencional, o nens transsexuals que sí que gosen reconèixer-se com a tals. "Dykes to Watch Out For" seria digna de sarcasme, si la Bechdel no ho hagués contemplat des del primer moment.

"Dykes to Watch Out For" va existir entre els anys 1983 i 2008. Va documentar gran part de la història sexual i política d'aquella època tempestuosa, des de la dreta tronada de Reagan fins a la doctrina venjativa del Bush jove. Des dels inicis de la sida fins a la seva condemna mediàtica. Ens perdrem per exclusió els anys apoteòsics d'Obama, però no els anys (literalment) seminals de Bill Clinton i la seva becària.

Publicades inicialment al nostre país per La Cúpula amb l'encertat títol de "Unas bollos de cuidado" (al cap i a la fi, "dykes" és un mot d'accepcions despectives que el moviment LGTBQ s'ha apropiat), l'any 2014 Reservoir Books va publicar en un sol volum l'antologia "Lo indispensable de UNAS LESBIANAS DE CUIDADO", on trobareu totes les pàgines necessàries per no perdre la continuïtat narrativa. La presentació és excel·lent, la traducció de Rocío de la Maya és bona, el relligat del llibre és ignominiós.

Altres mons que són en aquest món

Crec que últimament em repeteixo tot constatant l'immens valor divulgatiu que tenen algunes sèries de televisió actual a l'hora de revelar-nos realitats poc conegudes de societats que tenim a tocar. Fa poc mencionava la sèrie americana "Big Love", a propòsit dels mormons de Utah i ara és el torn de la israeliana "Shtisel", les dues temporades de la qual són disponibles a Netflix. "Shtisel", que és el cognom de la família protagonista, està ambientada a un barri de Jerusalem anomenat Geula on habiten jueus de costums "haredi", ortodoxos per tant, tot i que no tan fanàtics com els seus veïns de Mea She'arim.

Les narratives que intenten descriure comunitats regides per lleis de convivència  restrictives solen adoptar un punt de vista laic i liberal a partir d'històries d'individus oprimits (sovint una dona), amb un clímax alliberador que implica l'allunyament definitiu de l'edifici patriarcal de partida. Ori Elon i Yehonatan Indursky, els creadors de la sèrie, provenen dels mateixos entorns que descriuen, i tal com passava a "Big Love", adopten una mirada humanista, informada i exempta de crítica.

I la veritat és que tot el que passa a "Shitsel" —un cop se superen les perruques que cal portar en públic per tradició imposada, i les vestimentes depriments (feltre i llana) de les dones, i els rínxols llardosos dels homes— és essencialment bonhomiós, pràcticament de conte d'Isaac Bashevis Singer.

El protagonista principal és Dov Glickman, que fa del pare de família Shulem Shtisel, esforçat pal de paller del judaisme més fonamentalista; tot i que no costarà gaire trobar-li una vena relativista. En el fons, Shulem és un sensualista, per a qui menjar i beguda superen en interès al sexe. El seu fill Akiva (Michael Aloni) és un bleda de cara bonica. La seva transgressió més eminent són les seves tendències "artístiques" i la seva indecisió de marca.

A "Shitsel" també hi ha dones, i dones que tothom qualificaria com de caràcter fort. Seria el cas de la vídua amb dos fantasmes a l'esquena (la internacional Ayelet Zurer), la Neta Riskin adulta que fa de Giti Weiss i supera crisis familiars com qui no vol la cosa, o l'adolescent Shira Haas que fa de Ruchami Weiss i demostra ser més madura que totes les seves contemporànies.

"Shitsel" és amable i mira de no fer sang. Quan traslladen la iaia a la residència geriàtrica, contemplarem amb consternació com descobreix enjogassada les deixalles de la televisió comercial. D'aquesta barreja entre el que és dur i el que és tou va la sèrie.

Quan la van estrenar a Israel no li van fer gens de cas (no és un tema que vingui de gust a l'espectador de l'any 2013), però de mica en mica ha anat guanyant públic fins esdevenir un títol de culte; perquè, quan es deixa de banda el missatge i es grata a la superfície de la natura humana, és difícil equivocar-se. Sembla que Amazon planeja la versió americana, evidentment ambientada a Brooklyn.

Infiltrats

"Informer", sèrie de sis capítols d'una hora, emesa per la BBC la tardor de 2018. Comença amb un tiroteig a una cafeteria, però no es revelen ni les víctimes ni els culpables. Retrocedim llavors unes setmanes enrere per descobrir el procés mitjançant el qual uns policies dedicats a la lluita antiterrorista (Paddy Considine i Bel Powley) recluten un detingut per un delicte menor de drogues (Nabhaan Rizwan) per convertir-lo en el seu confident.

A FAVOR:

• Els primers capítols requereixen un espectador pacient i observador; l'atenció inicial serà recompensada més tard.
• El treball quotidià de civils confidents i policies infiltrats bé mereixia una mirada de prop.
• Inclou notes a peu de pàgina sobre els grups neo-feixistes britànics.
• Intenta desmuntar prejudicis sobre el que se suposa que és una família musulmana típica.
• Considine i Powley demostren ser actors molt fiables. Rizwan, a més, és un regal per a la vista.

EN CONTRA:

• Els primers capítols requereixen un espectador pacient i observador; en cas contrari, poden semblar avorrits.
• El clímax a la cafeteria és una mica rocambolesc, per les casualitats que implica.
• El desenllaç força la versemblança; segurament intenta deixar la porta oberta a una seqüela.

Com veieu el saldo és més aviat positiu. Recomanada, nivell notable.

Industrials de la cultura

"Doubles vies", el film més recent d'Olivier Assayas, és potser el més lleuger de tota la seva carrera i segurament el més proper a la comèdia, encara que els moments d'humor tinguin un abast força limitat. La pel·lícula se centra en un grup de personatges lligats amb el món del llibre i de l'edició amb Alain Danielson (Guillaume Canet), un editor d'èxit al capdavant. Alain, molt preocupat pels canvis que la tecnologia imposa en el seu negoci, contracta Laure d'Angerville (Christa Théret) perquè l'ajudi a fer la conversió cap al llibre digital. Léonard Spiegel (Vincent Macaigne), un novel·lista especialitzat en autoficció, veu com el seu amic Alain rebutja el seu darrer llibre. La seva esposa Valérie (Nora Hamzawi) és assessora d'un polític amb problemes d'imatge. Finalment hi ha Selena (Juliette Binoche), la muller d'Alain, una actriu ja una mica fatigada després d'haver protagonitzat tres temporades d'un serial policial d'èxit.

Amb aquests ingredients Assayas munta una trama quasi invisible, on hi ha raonables dosis d'adulteri civilitzat (al cap i a la fi això és França), i on es xerra pels descosits, una mica sobre banyes, però majoritàriament sobre qüestions culturals (al cap i a la fi això és França). És un film fatigosament verbal on es profereixen tota mena d'opinions sobre els e-books, sobre el canviant paper de la crítica, sobre les xarxes socials, sobre l'imperi de la imatge, sobre best-sellers i qualitat... 

Al discurs d'Assayas tot hi té cabuda, des de les observacions més agudes fins els tòpics més adotzenats; de vegades fa pensar en un d'aquells tertulians de la ràdio, víctimes de logorrea no medicada, capaços d'exhibir opinió pròpia sobre el que calgui. Curiosament el guió de "Doubles vies" mostra indicis d'haver estat escrit fa unes quantes temporades. Si no, no s'explica l'obsessió pel llibre digital (quasi passat a millor vida) o la importància que es dona als blogs (que tothom sap que estem morts i enterrats).

En general, tanta xerrera i tant poc argument acaben cansant. Els actors, tots impecables, són els que salven el mobiliari. I, amb permís del deliciós Canet, és la Binoche la que il·lumina el film de punta a punta, amb un carisma natural sense parió al cinema gal d'avui dia.

Tots som especials, tots som normals

Ryan O'Connell, Punam Pattel i Augustus Prew

Mai no serà prou ponderada la tasca que està fent la televisió del segle XXI per introduir-nos en vivències quotidianes de persones que fins no fa gaire eren considerades anòmales dins dels paràmetres estàndard. Gràcies a les sèries de nou encuny hem pogut seguir el dia a dia de famílies molt diverses en la seva falta d'estructura, en la seva composició ètnica i en el seu corpus de creences religioses; ens hem familiaritzat amb tota mena de tendències sexuals (fins i tot amb la manca de tendència) i amb totes les identitats de gènere; ens han fet sentir empatia per tota mena de criminals, des dels inofensius cleptòmans, fins als perillosos mentiders compulsius o els assassins en sèrie; i hem patit en carn pròpia qualsevol malaltia del cos o de la ment.

La sèrie "Special", que Netflix acaba d'estrenar, ens introdueix en la realitat d'aquells que han de conviure amb la paràlisi cerebral. La crucial "Breaking Bad" ja ens l'havia mostrada a través del personatge de Walter White Jr., el fill del protagonista, tot i que l'actor que l'interpreta (RJ Mitte, afectat per aquests mateixos desordres físics) els pateix en grau menor al que ensenya en pantalla.

"Special" es basa en un text autobiogràfic de Ryan O'Connell ("I'm Special and Other Lies We Tell Ourselves", o "Sóc especial i altres mentides que ens diem a nosaltres mateixos"), qui també ha escrit el guió, ha exercit de productor executiu i actua de protagonista. Jim Parsons, el de "The Big Bang Theory", també produeix.

Ryan Hayes, el protagonista, apart de patir el que en anglès es diu "cerebral palsy", és gai, fill de mare quasi soltera, i verge. El seu trajecte vital es preveu farcit de sotragades. "Special" s'hauria de projectar a totes les escoles, per entendre que l'anormalitat és la nova normalitat i que l'abús dels violents és símptoma dels perdedors.

Ryan O'Connell assumeix un protagonista simpàtic i fins i tot sexy (però també "nerd" o "ultra-nerd"). La seva amiga Kim (Punam Pattel) furta totes les escenes on reivindica les delícies sinuoses del seu cos neumàtic. Els vuit capítols es consumeixen en menys temps del que dura una pel·lícula estàndard. "Special", la sèrie, conclou amb una nota amarga i realista. Convida a continuar-la veient, sempre que algú la renovi.

Un món de metros: San José

San José (Califòrnia), no San José (Costa Rica), encara que podríem denominar aquest sistema de tren lleuger com el de la Vall de Santa Clara. Però encara es farà més entenedor si revelem que això és ni més ni menys que Silicon Valley (dalt a l'esquerra hi ha Mountain View, la seu central de Google).

La xarxa funciona des de 1987, té 62 estacions i 67,9 quilòmetres de vies. A la zona hi viuen un parell de milions de persones, o sigui que deu n'hi do. El mapa, força eficient, recorda el vell joc de construccions Meccano. El blau i el verd clar no contrasten prou (o directament es donen de bufetades). Fixeu-vos també en la petita línia taronja, una excrescència de dues estacions que acaba a la manxega Almadén (al costat d'una imatge de raïm). Fixeu-vos, en general, en tots els topònims d'origen hispànic: Santa Clara, Santa Teresa, San Jose, Paseo de San Antonio, Virginia, Penitencia Creek, San Fernando... Fins i tot alguns de ressò català, com ho són Cisco Way i Bonaventura. Catalans pel món.

Ànima en lluita

Si l’altra dia vaig veure la pel·lícula, ara llegeixo el llibre en el que està basada, «Boy Erased (Identidad borrada)» de Garrard Conley, editat per Dos bigotes el març de 2019 i traduït per Bruno Álvarez Herrero y José Montserrat Vicent.

Us recordo la història, que segurament ja heu oblidat. El jove Garrard de dinou anys, fill únic d’un concessionari de cotxes Ford que aspira a presidir la comunitat baptista en un poble de l’Arkansas profund (si és que això no és redundant), és denunciat com a gai al primer any de carrera universitària. El seu pare l’enfronta al dilema: o es sotmet a una teràpia de conversió o haurà de renunciar tots els lligams amb la família. El noi opta per la teràpia i no s’ho passa gaire bé, la veritat.

Tot això, llegit des de Barcelona i al segle XXI, sona tan incomprensible com les regles del futbol americà; però és inútil negar que tenim contemporanis que creuen que la solució a qualsevol conflicte és llençar-hi una bomba i que interpreten la Bíblia d’una forma literal, especialment l’Antic Testament (que és el que té més «likes»). Per tant, benvinguda sigui qualsevol denúncia contra els fètids que s’autodenominen ex-gais i que només propaguen nocius sentiments de culpa i tendències suïcides finals; encara que a la llarga ens revelin que la seva homosexualitat ha perviscut, com mala herba, a qualsevol tractament.

En comparació amb la crònica escrita per Conley, la pel·lícula sembla inventar detalls per afegir dosis puntuals de dramatisme que en el llibre no hi són, també intenta tancar ferides i concloure conflictes que en el text queden ambiguament oberts. No em sorprèn gaire, ja se sap que el cinema comercial americà s’adreça a un públic d’ampli espectre, més favorable al drama que a la introspecció. Per això mateix detecto aquí una apreciable (i reeixida) voluntat literària, que escapa dels detalls escabrosos i se centra en una identitat que lluita per no ser engolida per l’«status quo».

Quería aferrame a ese momento: el glamur secular, el brillo de nuestros ojos. Love in Action me aseguraba día tras día que la pérdida de uno mismo significaba que me estaba acercando a Dios y, por lo tanto, a mi verdadero yo celestial. Pero los medios que conducían a ese fin —el autodesprecio, los pensamientos suicidas y los años de intentos fallidos— podían hacerte sentir más solo y menos tú mismo que en toda tu vida. Durante el proceso de purificación, te arriesgabas a eliminar cada mínimo detalla que alguna vez te hubiera importado. Te convertías en alguien que contaba, pero no mostraba: ya no eras el extra extraordinario, sino el actor de reparto con un arpa y un halo. Fui a terapia pensando que mi sexualidad no importaba, pero descubrí que cada parte de mi personalidad estaba estrechamente conectada. Eliminar una parte perjudicaba a las demás. Recé para ser purificado, pero en cuanto sentí que el agua bautismal helada quemaba todo lo que había querido, empecé a abrirme, en su lugar, a una posibilidad anterior: el amor incondicional, la llama original que me había acercado a Dios, a mi familia y al resto del mundo.

De vegades, quan t’esperes un document de salacitat reprimida, et topes amb coses molt més interessants. Només per això no hauríeu de passar per alt aquest «Boy Erased (Identidad borrada») que Dosbigotes ha editat amb tant de carinyo evident.

Patriotisme letal

A casa (com a tot el món civilitzat) som molt partidaris de les sèries de televisió daneses i, si a Filmin passen la sèrie més cara de tot el seu historial productiu, allà que ens hi anem. Em refereixo a «1864», drama bèl·lic de 2014 guionitzat i dirigit per Ole Bornedal a partir d’un parell d’obres de l’historiador Tom Buk-Swienty sobre la molt oblidada Segona Guerra de Schleswig, durant la qual la petita nació danesa pretengué desafiar l’imperi prussià per apropiar-se d’una regió veïna, encara que fos de cultura germànica.

Bé, jo dic «molt oblidada» perquè no en tenia ni idea; possiblement a Dinamarca l’estudiaran a les escoles, encara que va acabar com el rosari de l’aurora. Crec que demostra la maduresa d’un país el fet d’explicar episodis no particularment gloriosos de la seva història per mostrar com de fanàtics i inconscients podien ser els seus governants. «1864» adopta un punt de vista decididament modern, tant per aquesta autocrítica nacional tan poc cofoia, com per un relat on tots els contendents tenen dret a la paraula, tant els prussians com els britànics, i a més en la seva llengua original.

La sèrie, com no podria ser de cap altra manera al segle XXI, du el pacifisme a la solapa i per això carrega excessivament les tintes en la descripció dels desastres de la guerra. Un entramat d’escenes situades en el present indiquen sense gaire subtilesa que les guerres continuen existint, encara que ja no tinguin lloc al pati de casa. Ara el nostre jovent va a morir en missions humanitàries a l’Orient Mitjà.

«1864» exhibeix el seu múscul en una producció on destaquen tant els luxosos interiors de la burgesia i el palau, com les escenes de masses (bàsicament bèl·liques). El bo i millor dels actors del país hi intervé d’una manera o d’una altra. Jakob Oftebro (vist a «Tom of Finland» i «The Snowman»), Jens Sætter-Lassen (no vist enlloc), i Marie Tourell Søderberg (tampoc), aporten les dosis de sang jove.    Però també hi retrobarem els molt més coneguts Pilou Asbæk («Borgen», «Game of Thrones»), Søren Malling («The Killing», «Borgen»), Lars Mikkelsen («The Killing», «House of Cards», «Borgen», «Sherlock») o Sidse Babett Knudsen («Borgen», «Westworld»). Pels fans de Knudsen informaré que el seu paper és bastant secundari, no fos cas que us entusiasméssiu.

Segurament la sèrie es beneficiaria d’una durada més breu —els episodis bèl·lics finals s’allargassen en excés—; i els moments de realisme màgic tampoc no li fan cap favor. Però la producció, com ja s’ha dit, és enlluernadora en tots els seus detalls. Aquí s’hi haurà d’incloure la banda sonora de Marco Beltrami i la fotografia acollonidora de Dan Laustsen, on les mitjanies grises es combinen amb tocs de color aïllat per aconseguir-ne el millor efecte. «1864» és pura qualitat, però qualitat de la nostra.

De la pintura al cinema

Ahir escrivia sobre "Werk ohne Autor" el film més recent de Florian Henckel von Donnersmarck, protagonitzat per un pintor, el fictici Kurt Barnert, que després de viure sota els règims nazi i comunista, trobava la seva pròpia veu artística a l'Alemanya democràtica. Ho feia a partir de còpies pictòriques de velles fotografies artificialment difuminades. Resultava particularment punyent el quadre on apareixia Barnert de nen, amb la seva estimada tia Elisabeth, la qual a causa dels seus problemes mentals va ser reclosa i finalment gasejada en un camp de concentració. La pel·licula documentava prolixament l'elaboració del quadre, protagonitzat per dos actors bellíssims, com pertoca als humans que surten en pantalla.

"Werk ohne Autor" s'inspira en la figura del pintor Gerhard Richter, que fins i tot va assessorar Henckel en la preparació del guió. Efectivament Richter tingué una tieta, Marianne Schönfelder, que fou assassinada pels nazis a causa de la seva esquizofrènia. Va pintar-la en el quadre titulat inicialment "Mare i fill" per esborrar-ne qualsevol connexió familiar, seguint la seva intenció d'eliminar del seu treball la presència de l'autor. "Mutter und Kind" (o "Tante Marianne", com finalment és conegut), no resulta tan fotogènic, però es revela molt més commovedor: la diferència que hi ha entre l'art autèntic i els filtres d'Instagram.

Massa autors per a un sol quadre

Sospito que el director de cinema Florian Henckel von Donnersmarck va tocar sostre amb «La vida dels altres», que li va proporcionar premis a dojo els anys 2006 i 2007, incloent-hi el de millor film en llengua estrangera als Oscar. Després de la desastrosa «The Tourist», ha recuperat un cert reconeixement amb «Werk ohne Autor» (literalment «Obra sense autor», encara que aquí l’hagin titulada de forma totalment oblidable «La sombra del pasado»). És una pel·lícula ambiciosa, com ja ens ho adverteixen els seus 188 minuts de durada, que abasten més de 30 anys d’història alemanya, des dels prolegòmens de la Segona Guerra Mundial fins a mitjans dels anys 60 en ple miracle econòmic.

El guió se centra en la vida del fictici pintor Kurt Barnert (Tom Schilling) i en la relació que s’estableix entre la seva obra i la societat que la inspira: primer sota el nacional-socialisme que condemnava el «degenerat» art modern, més tard amb el realisme social del règim comunista, finalment amb les avantguardes pop del capitalisme. És una qüestió interessant i que crec que no s’ha tocat prou al cinema. Malauradament, les més de tres hores de projecció s’han d’omplir d’alguna cosa més i els ingredients afegits són una mica més convencionals: els desastres de la guerra, la maquinària letal de l’eugenèsia nazi, les arbitràries depuracions de la postguerra, o el ferreny control ideològic darrera del teló d’acer.

Com a figures principals d’aquest teatrí hi ha una bellíssima tieta amb desgavells mentals i tràgica fi (Saskia Rosendahl), una enamorada amb problemes de fertilitat (Paula Beer) i un sogre ginecòleg de passat nazi i remordiment variable (Sebastian Koch). Florian Henckel von Donnersmarck, ara en paper de guionista, fa el que pot a l’hora de conjuminar-ho tot, però és inevitable que el conjunt li quedi irregular, descompensat i amb llacunes que un muntatge més àgil haurien pogut evitar (i de pas ens haurien evitat una hora de metratge, com a mínim).

A «Werk ohne Autor» no hi ha res que desentoni especialment, tret de la monstruosa durada, i el tot presenta una certa categoria sense llustre: les interpretacions de Schilling, Beer i Koch, la fotografia de Caleb Deschanel, la banda sonora de Max Richter, són mitjanies indiscutibles però de digestió sense problemes i faciliten un espectacle cinematogràfic força distret.

Al darrera, en segon terme, aquest imaginari pintor Kurt Barnert s’inspira en la biografia de Gerhard Richter, amb tota seguretat un dels cinc artistes vius més cotitzats d’aquest planeta. La barreja d’aparença i realitat d’aquest guió m’inquieta, perquè utilitza el trampolí de dades certes (l’exili consecutiu per tres societats diverses del seu actor principal, el sogre nazi, els problemes conjugals de fertilitat), per construir una ficció truculenta plena de coincidències inquietants i «significatives», del tipus "tot passa per algun motiu". En tot cas, "Werk ohne Autor" és contempla la major part del temps de forma absorbent i els seus encerts superen els seus errors. Notable.

Cares guapes

En pocs dies han passat per les meves mans dues obres de la il·lustradora i pintora castellonenca Paula Bonet (Vila-real, 1980), que fins ara només havia contemplat de lluny, com un fenomen de moda assimilable a l'èxit que tenen les cucades més superficials entre el jovent. Reconec que era una visió simplista pròpia de persona gran que constata que ja ha perdut el tren de la contemporaneïtat; però alguns dels meus prejudicis s'han acabat confirmant.

El primer d'aquests llibres du un títol propi d'Albert Espinosa, "Qué hacer cuando en la pantalla aparece THE END", i el va publicar Lunwerg el 2014). Es tracta d'un volum de gran format i editat esplèndidament per realçar les bondats de l'art de Bonet. El seu domini del traç és innegable, així com el de la tècnica de l'aquarel·la i l'acrílic. Es percep també el seu control narratiu de les imatges, on potser no són aliens els seus anys com a professora de literatura en un institut. Potser em fa una mica de ràbia que tots els humans que retrata —suposadament els seus amics i amants— siguin tan refotudament atractius. Es diria que Paula Bonet viu dins d'una pel·lícula, no se sap si realment la viu o se la imagina.

Els textos que acompanyen les il·lustracions són vinyetes —entenc que autobiogràfiques— que documenten ruptures, canvis de domicili, viatges per carretera o postals des de països estrangers. Malgrat el prestigi de les citacions que els acompanyen —Milan Kundera, Jeff Buckley (en realitat Leonard Cohen), Wim Wenders, Montserrat Roig, Eels...—, em semblen banals enfilalls de paraules, d'aquells que hom escriu a la taula d'una cafeteria, borratxo (encara que només sigui de cafeïna). Vosaltres mateixos decidireu si una cosa així us emociona:

Él robaba frases que le entregaba cuidadosamente empaquetadas, y ella abría el envoltorio, se las ponía en la boca y las saboreaba con satisfacción: le encantaba pensar que sí, que por ella C. se transformaría en ese buen chico con el que le convenía estar, que él era quien le iba a dar todo lo que ella merecía. Todo y más.

L'experiència amb "813" (editada per Bridge/La Galera el febrer de 2015) ha estat inversament oposada. Aquí el text guanya clarament a la imatge. Bonet, admiradora confessa de François Truffaut, li fa un homenatge amb tots els ets i uts. Després d'entretenir-se amb els detalls autobiogràfics que configuren el triangle Truffaut, Antoine Doinel, Jean-Pierre Léaud (amb "Les quatre cents coups" com a buc insígnia), descriu els principals triangles amorosos de la seva filmografia ("Jules et Jim", "La peau douce", "La femme d'à côté"). És un relat tendre, perspicaç i viscut, que salva unes il·lustracions francament millorables on la Bonet es va endinsar momentàniament en el món problemàtic de les galtones Heidi i els nassos vermells i pitofs.

Malgrat tot, Françoise Dorléac sempre tindrà un lloc de preferència als nostres cors.

Predicant amb el mal exemple

Sembla força oportú que en una setmana en la qual va saltar la notícia de les teràpies "conversores", practicades sota l'auspici del bisbat d'Alcalà de Henares, s'estreni aquesta "Boy Erased" ("Identitat esborrada") de Joel Edgerton que tracta precisament d'aquest assumpte. El film es basa en les memòries de Garrard Conley, que s'acaben de traduir en castellà amb aquest mateix títol a l'editorial madrilenya Dos Bigotes, tot i que a la pel·lícula l'han batejat com a Jared Eamons ves a saber per quin motiu ignot.

Jared (Lucas Hedge) viu en un poble arquetípic d'Arkansas. El seu pare Marshall (Russell Crowe) és propietari d'una concessionària de cotxes i exerceix de furibund pastor baptista, mentre que la seva mare Nancy (Nicole Kidman) fa d'esforçada mestressa de casa i llueix una perruca impossible. Durant el seu primer any a la universitat Jared és acusat (falsament) d'haver comès abusos homosexuals i el seu pare el convenç perquè se sotmeti a unes sessions de teràpia reparadora a un centre "Love in Action" sota la tutela d'un mentor de dubtoses credencials (Joel Edgerton, també director i guionista). Els mètodes de la institució es basen en l'exacerbació de la culpa i en la projecció de l'ira contra la teva pròpia família de la que es fa responsable dels teus mals.

Per descomptat dins d'aquest centre no es "repara" res, només es disparen els fingiments, les neurosis i els pitjors instints. Previsiblement, sempre passa, algú se suïcida. Jared, una mica més articulat que la majoria dels seus col·legues de confinament, se salva i denuncia la situació. Al final fins i tot sembla que es reconcilia amb el fanàtic del seu pare.

"Boy Erased" és una pel·lícula tan superficial i tan poc propera als seus personatges, que només servirà per predicar als convençuts que l'anem a veure amb cofoia autoconsciència liberal. Des d'una perspectiva europea costa d'entendre aquesta religiositat universal a ultrança que sembla de rigor als Estats Units, que crea monstres (com tot somni de la raó) i que provoca infinitud de comportaments tipificables com a delicte.

Diria que, de l'ampli repartiment (on ningú desentona), només la Kidman té un moment de veritable altura dramàtica i s'endú el paper de "best in show". Crowe està gairebé al mateix nivell, tot i que evita descaradament la coartada estètica a base de quilos d'obesitat; Hedge, un xic críptic. Deixo, per a la curiositat enciclopèdica dels lectors futurs, que al film també hi surten el director "queer" quebequès Xavier Dolan, l'astre puixant de la cançó no binària Troye Sivan i el mític baixista Flea de The Red Hot Chili Peppers.

Com que les intencions són bones, serem pietosos amb les conclusions; però el guió és dolent i la desaparició de qualsevol element gai explícit —llevat d'una escena problemàtica de violació— em sembla ofensiu per defecte. Es diria que "Boy Erased" és la pel·lícula ideal per a espectadors heterosexuals i lliberals amb ganes de bona consciència. Potser el públic més avorrit del planeta.

Un món de metros: Portland

La molt "hipster" ciutat de Portland (Oregon) compta amb 2,3 milions d'habitants i un sistema de trens lleugers inaugurats el 1986. 97 estacions i 83,6 quilòmetres de xarxa. En el mapa estan representats per les línies més gruixudes (les més primes són tramvies). A la zona central del gràfic moltes línies comparteixen el mateix trajecte. Crida l'atenció el rectangle vertical que es forma al centre del mapa i que ve etiquetat com "Portland Transit Mall". El riu es diu Willemette i ens resulta tan desconegut com qualsevol ciutat xinesa de 15 milions d'habitants.

Vatican cancan

Vam conèixer el periodista Frédéric Martel amb aquell «Global gay» de 2013 que pretenia fer un retrat de l’estat de les qüestions LGTB al planeta a principis del segle XXI. Ara retorna amb «Sodoma» (Roca editorial, març de 2019), una mena de superproducció editorial —quatre anys de feina d’investigació, desenes de col·laboradors, publicació simultània en vuit idiomes i una vintena de països…— sobre la presència homosexual entre les files del clergat catòlic.

Segons la tesi d’aquest llibre l’esmentada presència hauria de ser entre alta i altíssima, amb una incidència creixent a mesura que ens acostem a les més altes jerarquies. Si hem de fer cas a Martel, el percentatge de gais al Vaticà supera de bon tros el corresponent a barris tan emblemàtics com Castro a San Francisco o Chueca a Madrid. Evidentment es tracta d’apreciacions difícilment contrastables, ja que l’autor, més que oferir casos i noms concrets, opta per donar un vague quadre sistèmic on predomina la insinuació i el comentari «off the record».

…mi propósito no es «sacar del armario» a sacerdotes vivos, sino describir un sistema. Por eso no diré los nombres de esos prelados. Creo que esos cardenales, obispos o sacerdotes tienen todo el derecho a echarse amantes y dar salida a su inclinación innata o adquirida. Como no soy católico, me da los mismo si quebrantan el voto de castidad o están en regla con la Iglesia. En cuanto a la prostitución, tan frecuente en este grupo, en Italia es legal ¡y al parecer muy bien tolerada por el derecho canónico aplicado en zona extraterritorial y de la santa sede! Lo único cuestionable es su hipocresía abismal, y ese es el propósito de este libro, que confirma que la infabilidad del papa se convierte en impunidad cuando se trata de las costumbres de su entorno.

Per descomptat ja sabíem que l’església catòlica, amb l’exigència del celibat pels seus ministres, era el destí natural de tots aquells que de forma conscient o inconscient percebien les seves inclinacions sexuals com a problemàtiques. Els moviments d’alliberament gai dels anys 70 i la progressiva acceptació del col·lectiu LGTB a les societats occidentals expliquen en gran mesura la persistent crisi de vocacions que pateix l’església apostòlica i romana, salvada en part per seminaristes procedents de països d’homofòbia recalcitrant.

El panorama descrit per Martel el formen sobretot homes ancians, una mica desconnectats del món, una anomalia pròpia d’un país tan anòmal com és el Vaticà. «Sodoma» no fa projeccions de futur i per tant no preveu encara l’extinció de tots aquests dinosaures, que el llibre classifica en diverses categories. L’espectre s’inicia amb els heterosexuals «permisius», els homòfils castos (i previsiblement turmentats o d’inclinació sublimada), els homosexuals practicants que exerceixen només dins del gremi clerical (sigui als seminaris i els convents, o emparellant-se amb un altre religiós), per acabar amb els clients de prostituts i els que freqüenten els locals d’ambient. Per regla general, observa Martel, els jerarques més homòfobs solen ser els més sospitosos de dur una doble vida, mentre que els més tolerants amb les febleses sexuals acostumen a ser heterosexuals.

Encara que el reportatge posa noms propis a alguns casos flagrants, degut a les intencions explicitades per l’autor, la major part dels fets s’embolcallen d’una certa vaguetat boirosa que acaba sent contraproduent. Això resulta particularment greu en aquelles figures —venen al cap Pau VI o Benet XVI—, on a falta de proves concloents sobre actes homosexuals es fantasieja, a partir de gustos i actituds, sobre una hipotètica tendència reprimida.

Frédéric Martel exhibeix els pitjors vicis que caracteritzen el seu país de naixement, això és el xovinisme —tots els membres de la cúria romana semblen ser admiradors fervorosos de Maritain, de Mauriac, de Bernanos, de Gide i de Verlaine—, i la cursileria pretensiosa literària més exacerbada, impròpia d’un text que es presenta com un treball periodístic seriós. Així sobre Benet, el bavarès:

…siento ternura por este hombre autocensurado, bloqueado, reprimido, por esta figura trágica cuyo anacronismo me obsesiona. Ese intelectual de primer orden reflexionó sobre todo, excepto tal vez sobre la cuestión más importante para él. Un hombre de otro tiempo, al que no le ha bastado una vida para resolver su conflicto interno…

Pura Corín Tellado.

Ho reconeixeré, «Sodoma» té moments de «morbo» malsà força sucosos, especialment quan descriu el luxe babilònic que envolta alguns porprats o els seus deliris vestimentaris; però aviat se’ns apareix com una obra desordenada, prolixa i truculenta, que promet molt més del que ofereix. Quedeu-vos amb la idea (jo la compro) que el Vaticà és un niu de marietes (i que el papa Francesc s’hi ha hagut de conformar amb resignació diuen que liberal) i estalvieu-vos les 627 pàgines d’aquest totxo prescindible.

Mirall trencat

Després de l’agradable però una mica sobrevalorada «Get Out», el comediant Jordan Peele retorna amb «Us», una obra molt més ambiciosa, intrigant i original; que potser no serà tan ben valorada d’entrada a causa de l’estranyesa del seu quart acte, però que m’ha semblat absolutament estimulant.

En un pròleg situat el 1986 la petita Adelaide Thomas és de vacances amb els seus pares a la platja de Santa Cruz (Califòrnia). Perduda en el laberint de miralls d’un parc d’atraccions es topa amb una nena que és la seva doble exacta. Quan els seus pares la retroben, l’Adelaide és incapaç de parlar.

Saltem al moment present en el qual una Adelaide adulta (Lupita Nyongo), el seu marit Gabe Wilson (Winston Duke) i els seus fills Zora Wilson (Shahadi Wright Joseph) i Jason Wilson (Evan Alex) es dirigeixen a aquella mateixa platja de Santa Cruz per passar-hi les vacances d’estiu. Després d’un grapat d’escenes de normalitat costumista, on també hi figura un matrimoni amic (Elisabeth Moss i Tim Heidecker), arriba aquell moment nocturn en el que es fonen els ploms i entrem de ple en el gènere del terror, varietat invasió domèstica. En aquest cas els intrusos que assetgen la intimitat dels Wilson són un quartet vestit amb granotes vermelles, imatge especular, brutal i poc articulada d’ells mateixos.

Segueix a continuació un «thriller» bastant convencional en la seva evolució, però brillant en la seva execució (bravo per la imaginativa i enervant banda sonora de Michael Abels!), que de totes maneres proporciona una mitja hora força entretinguda i unes interpretacions formidables de tot el repartiment protagonista. Lupita Nyongo està immillorable, en un paper que li exigeix molt i que ella serveix a la perfecció; però no deixa de fascinar-me tota aquesta colla d’actors que interpreten els seus imperfectes Doppelgänger amb una passió capaç de fer-te veure dues persones allà on només n’hi ha una.

Encara hi haurà un tercer i un quart acte que us estalviaré, perquè les sorpreses continuen formant part del màgic món del cinema. La pel·lícula «Us» conté una lectura política, no tan evident com ho era la de «Get Out», però més rica en interpretacions, no tant racistes com classistes. La seva conclusió és boja i fins i tot absurda, però ofereix algunes de les imatges més vibrants i coreogràfiques de la cartellera. Com ho és aquesta màscara roja de la foto (pur Pluto).

El dimoni de les llistes: les 10 estrelles del porno gai més rellevants ara mateix

Número 10: Devin Franco, en moments de dubte, ensuma un "jockstrap"

.

 

 

Número 9: Cutler X, sembla el fill jove de Samuel L. Jackson. Puc certificar el seu "potencial" interpretatiu.

 

 

 

 

Número 8: Armond Rizzo. Amb el seu tupè estratosfèric i el seu amor pels temes més bastards de Rosalia, és el nostre "txarnego" somiat.

Número 7: Teddy Torres. Greix i brutícia, una combinació irresistible. Els homes ens agraden bruts i llefiscosos. O no.

Número 6: Nate Grimes. Quina carona de dia sense pa.

Número 5: Brian Bonds. Confessaré que m'ha excitat una micona. Serà l'actitud altiva o la llenceria negra.

Número 4: Michael del Ray. Tou i desvestit per Calvin Klein. N'he vist de pitjors.

Número 3: Pierce Paris. Interessant per conceptes diversos. I ho deixo aquí.

 

 

 

 

 

 

Número 2: Rocco Steele (L'home no és un Adonis, ja es veu, però no podria ser més bèstia i més viril i a penes amaga entre les cames un argument molt contundent).

Número 1: Jack Hunter (Sap una mica de greu que al capdamunt de l'escalafó "mainstream" hi figuri aquest sòmines d'ulls blaus, nom gallinaci, i calçotets avorrits (marca Espanya)).