Canvi de guàrdia

Tot esperant que s’acabi d’emetre la sèrie del nou papa de Sorrentino, bo és entretenir-se amb la pel·lícula «Els dos papes» de Fernando Meirelles. Se suposa que el protagonitzen dues figures històriques com són el papa Benet XVI i el cardenal Jorge Bergoglio, encara que gran part del que els hi passa en pantalla no s’ajusta del tot a la realitat i bé podria ser producte de la imaginació del guionista Anthony McCarten, especialista en «biopics» que ja ens havia ofert altres biografies condensades a «La teoria del tot» (sobre Stephen Hawking), «Darkest Hour» (Winston Churchill) o «Bohemian Rapsody» (Freddy Mercury).

L’enfrontament inventat entre Ratzinger i Bergoglio, amb les seves visions oposades de l’experiència religiosa, la del dogmàtic conservador contra la del que té vocació de servei a la societat, conté una estructura molt eficaç dramàticament: un teatral mà a mà de tota la vida, però sense arribar a fer sang. El guió se centra sobretot en el personatge del cardenal argentí i no oculta la seva vergonyosa relació amb la dictadura militar, però relata també els seus posteriors anys d’expiació, i fins a cert punt fa l’efecte que «Els dos papes» està pensat com un rentat d’imatge de l’actual papa Francesc. Però potser les interpretacions serioses sobren en un film que només pretén presentar els dos pontífexs com ancians trempats i plens d’humanes febleses: mengen pizza!, escolten ABBA!, miren a la tele «El Comissari Rex» o la final del Mundial de futbol de 2014!

Fernando Meirelles queda aquí molt lluny de la trepidant «Cidade de Deus» amb la que es va donar a conèixer; però aporta prou varietat visual a unes situacions en principi força estàtiques. A nivell d’anècdota «Els dos papes» exhibeix una reconstrucció de la Capella Sixtina que és fins i tot uns centímetres més gran que la real; però si cal un motiu per veure-la és per les seves interpretacions principals. Jonathan Pryce (Jorge Bergoglio) és el que carrega amb major responsabilitat dramàtica, però Anthony Hopkins (Joseph Ratzinger) no perd ocasió d’emprar les seves armes de gat vell. No endebades és el millor paper que ha defensat en la darrera dècada.

Stuart M. era un petit «indie»

Em diu l’experiència que ser un bon compositor de cançons no garanteix la competència a l’hora de redactar textos més llargs: per cada lloable Mark Oliver Everett hi ha cinc irritants Morrissey. Deu ser una mica com comparar els 100 metres llisos amb la marató. Per això, per molt que m’agradin els refrescants temes de Belle and Sebastian, no m’esperava gaire de les confessions del seu líder Stuart Murdoch a «El café celestial» (Expediciones Polares, 2016). Ja les cobertes en blanc i negre dels seus discos, amb «lolites» molt «nouvelle vague», anuncien un univers tan immadur com inofensiu, bastant propi de certa música «indie».

Stuart Murdoch (Ayr, Escòcia, 1968) va escriure entre 2002 i 2006 una bitàcola discontínua adreçada als seus fans, que és el que aquest llibre recull. No espereu doncs ni profunditat ni ambició, ni tampoc grans transgressions, només el dia a dia d’una estrella «hipster» de segona categoria. Lluny dels excessos dels grans «rockers» del passat, el nostre amic Stuart no es droga (ni tan sols pren alcohol), i de sexe va justet. Li agraden els esports —córrer pel carrer, jugar a futbol, desplaçar-se en bicicleta—, veure cinema a casa i llegir als cafès. Ah, i fa tasques de voluntariat a la seva església. Resulta que l’home és una mica religiós, tot i que no acaba de quedar clar si és creient o no. Sortosament detesta el «rock» cristià.

«No sólo de pan vive el hombre». Puedo garantizarlo. ¿Qué necesita un hombre para vivir? ¿En qué puede apoyarse? ¿En qué puedo apoyarme yo? Bueno, no generalicemos… Hablo de mi… Dios, las mujeres, las artes. Esto es lo que pienso cuando me siento así. Los amigos también están muy bien, por supuesto, pero a veces estás en un punto en el que no quieres hablar de lo que te ocurre. Y cuando las cosas se ponen realmente difíciles, te queda Dios y sólo Dios.

Encara que a la vida de Murdoch, apart de les estades a la seva casa de Glasgow, hi ha desplaçaments a Londres per gravar noves cançons i les gires habituals pels festivals que se celebren des de Califòrnia al Japó passant per Benicàssim, no es pot dir que tingui una vida gaire trepidant. Perquè tot no quedi tan gris, sempre hi ha algun amic que s’emborratxa o fa alguna ximpleria. Tret d’això i de les llistes que fa de cançons i pel·lícules preferides, poca cosa queda de salvable en aquest cafè que no és de cap manera celestial.

Dones reescrites

Fa poc, quan es va estrenar la darrera adaptació cinematogràfica de la novel·la «Little Women» (¿per què ens fa tanta mania anomenar-la «Donetes»?), vaig adonar-me que no havia vist mai sencera cap de les versions anteriors. I això que totes tres reencarnacions de les aventures de les germanes March (1933, 1949 i 1994) comptaven amb els seus defensors. però més aviat com a agradable entreteniment familiar que com a obra cinematogràfica de primer ordre. Segurament el protagonisme absolut de personatges femenins contribuïa també a menystenir els seus valors.

No ha passat el mateix amb l’adaptació que va escriure i rodar Greta Gerwig l’any 2019, pel·lícula que va concitar lloances quasi unànimes. N’hi havia per tant? Bé, el conjunt té un aspecte molt atractiu, amb una fotografia, uns decorats naturals i un vestuari que gairebé pateixen un coma diabètic de bonics com són. Més justeta és la banda sonora d’Alexandre Desplat. Les interpretacions fluctuen entre la correcció i l’excel·lència. Saoirse Ronan fa una sòlida Jo March, gràcies sobretot a la seva fresca i innata fotogènia, però la potent Florence Pugh (ja memorable a «Lady Macbeth») és la que posa més força en el seu paper. Meryl Streep s’ho passa la mar de bé en un rol típic de característica rondinaire i Chris Cooper aporta molta humanitat a un paper d’abast limitat.

Pel que fa al guió, que és la novetat més visible d’aquesta adaptació, té parts indubtablement bones, com les escenes de conjunt entre germanes: la seva xerrameca atropellada dóna una sensació molt vívida de quotidianitat còmplice. Més discutible és la narració temporalment desordenada, que funciona bé puntualment (les dues «morts» de Beth, per exemple), però que en general no aporta res més que confusió dins de la trama. De totes maneres, el recurs que ha agradat més a la crítica (i el que se separa més del text que va escriure Louisa May Alcott) es refereix a la bifurcació del desenllaç, on el final feliç original roman en el cap de Jo, mentre que la «realitat» el desmenteix. Sembla aventurat esmenar-li la plana a Alcott amb el pretext que les convencions de l’època no li permeteren expressar-se amb total llibertat i que la reinterpretació de Gerwig s’acorda més amb les seves intencions primitives.

Em sembla perillós fer dir als autors propòsits que mai no van expressar i convertir-los de passada en figures políticament correctes del segle XXI. No és més gran un artista perquè s’adapti més o menys a una agenda política que li és anacrònica. En tot cas aquesta reticència meva té més a veure amb l’ètica de l’adaptadora que amb la bondat del resultat, que no deixa de proporcionar un parell d’hores molt amenes.

Tèbia tirant a freda

Un altre d’aquells llibres que llegeixo perquè me’l regalen (una altra qüestió seria preguntar-se per què coi em regalen llibres com aquest). «Zona caliente» de Richard Preston (editorial Salamandra) sobre l’aparició d’una nova generació de virus especialment letals com l’èbola i similars. Sembla ser que l’obra està molt ben documentada —l’autor és especialista en fer divulgació científica amb especial dedicació a les afeccions víriques— i descriu amb precisió uns fets que es van esdevenir a la dècada dels 80, començant pels primers casos detectats al Congo i més tard per l’epidèmia que va delmar tots els simis d’uns laboratoris dedicats a la investigació governamental. Malgrat l’origen documental, el llibre està escrit en forma novel·lada, el que no deixa de produir un efecte una mica artificiós, ja que és evident que l’autor s’ha hagut de prendre algunes llicències, quan escriu coses com:

«Estoy incubándolo. Pero ¡si estoy en la flor de la vida! ¿Me dolió la cabeza ayer? ¿Tengo dolor de cabeza ahora mismo?» Se tocó la frente. Se sentía bien. «Que no me duela la cabeza el décimo día no significa que no vaya a tener dolor de cabeza mañana o pasado. ¿Con cuánta fuerza aspiré cuando olfateé el matraz? ¿Rocé la tapa? Eso habría esparcido el material. No me acuerdo. ¿Me restregué luego los ojos con los dedos? No me acuerdo. ¿Me toqué la boca con los dedos? Puede que sí, pero no lo sé.»

El cos principal del llibre es dedica a la lluita contra rellotge per part de l’exèrcit dels Estats Units per tal que l’epidèmia simiesca no es transmeti als humans. La descripció de la metodologia preventiva emprada és indubtablement didàctica, però no seria tan interessant si no estigués escrita en to de «thriller» angoixant, on cada contratemps —un guant foradat, una punxada accidental, un mico que s’escapa— representa una possibilitat letal. De totes maneres, després de fer-nos patir durant més de dues-centes pàgines, l’epidèmia es queda en no res, ja que es descobreix que no afecta els humans. És una mica similar al que va passar amb la grip aviar asiàtica que, després d’espantar-nos dient que venia el llop, va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut.

Aquest desenllaç, tot i que és favorable a la pervivència de la raça humana, no deixa de ser un anticlímax; no acabo d’entendre com aquest llibre va ser un èxit de vendes en el seu moment. Definitivament, sóc un negat per copsar els mecanismes dels «best-sellers». Tampoc es pot dir que alguns fragments siguin especialment agradables d’entomar:

Monet se marea y se siente muy débil, la columna se le dobla y pierde el sentido del equilibrio. La habitación gira y gira a su alrededor. Está entrando en estado de «shock». Se inclina hacia delante, la cabeza entre las rodillas, gime y sufre un violento vómito de sangre que se desparrama por el suelo. Pierde la conciencia y se cae. El único sonido que emite es el de las arcadas mientras sigue vomitando, ya inconsciente. Luego se oye un ruido, como de una sábana que se rasga; es el que producen los intestinos cuando el esfínter se abre y expulsa sangre por el ano. La sangre va mezclada con revestimiento intestinal. Se ha desprendido de las tripas. Monet ha colapsado y se deshace en sangre.

Aquesta descripció tan acolorida, llegida a la sala d’espera del metge, pot constituir una experiència inoblidable. Tot i això el llibre ha estat adaptat en format mini-sèrie protagonitzada per Julianna Margulies: no la penso veure (tampoc crec que valgui gaire la pena). Per acabar-ho d’adobar, aquesta «Zona caliente» no em sembla la companyia més tranquil·litzadora en temps de coronavirus rampants.

Un rescat i dues Nobel

«Ander» del director corunyès Roberto Castón és una pel·lícula de 2009 que fins ara molt poca gent havia vist, malgrat haver guanyat premis en festivals a Berlín, Roma, Marsella o Punta del Este, per la senzilla raó que mai no va ser estrenada comercialment a Espanya. Motius? Bàsicament, que és una obra parlada en eusquera i que tracta sobre homosexualitat en un entorn rural, dos detalls prou excèntrics com per considerar-los verí per a la taquilla.

Ander (Joxean Bengoetxea) és un home d’uns 40 anys, que viu en un caseriu amb la seva mare i la seva germana. Quan es trenca la cama per accident, es veu obligat a contractar un immigrant peruà perquè realitzi les feines del camp. De mica en mica Ander va descobrint amb horror que se sent atret pel jove pagès, un desig que li desvetlla la seva adormida orientació sexual.

L’argument pot fer pensar una mica en el del film britànic recent «God’s Own Country», encara que allà la repressió sexual era molt menor i en el fons era una relació amorosa més convencional. La pel·lícula de Castón mostra l’ocultació de sentiments com una idiosincràsia típica dels bascos i, de fet, va més enllà de la pulsió sexual entre els protagonistes ja que afecta a tots els membres de la família en la seva incapacitat expressiva. Altres personatges igualment importants, com el pretenent de la mare, o molt especialment la prostituta enamorada, incideixen en un paisatge de tensions no resoltes cronificades.

«Ander» està esplèndidament escrita i interpretada, demostra a més empatia i humanitat. Per a mi va constituir una de les revelacions més emocionants entre tot el que vaig veure l’any passat. Cal agrair a la plataforma Filmin que hagi rescatat aquesta obra mestra traspaperada: no sempre la televisió és el pitjor enemic del cinema.

I ja que som a Filmin, voldria aconsellar dues altres pel·lícules relacionades amb autores guanyadores del Nobel de Literatura que allà hi podreu trobar. Olga Tokarczuk, guardonada el 2019 amb el premi corresponent al 2018, va adaptar la seva novel·la «Sobre els ossos dels morts» pel film polonès «El rastre» dirigit per la molt veterana Agnieszka Holland. Sense ser una obra rodona, té un to molt interessant de «thriller» ecologista, on els aficionats a la caça són els dolents. Visualment molt bella, pels paisatges que mostra, resulta simpàtica pels seus protagonistes tan poc convencionals.

Per altra banda, Svetlana Aleksievich fa anys que prepara un llibre sobre l’amor, pel qual ha realitzat un munt d’entrevistes, segons el mètode que li és habitual. Mentre l’obra acabada encara no té data prevista de publicació, el realitzador suec Staffan Julén ha realitzat un documental anomenat «Lyubov» sobre alguns d’aquests intervius preparatoris. Representa una oportunitat d’or per veure en directe el «modus operandi» d’Aleksievich, però és sobretot una col·lecció de confessions corprenedores. Ningú com els russos per patir d’amor amb avarícia.

Una secessió oblidada

De la Chimamanda Ngozi Adichie se n’ha parlat bastant darrerament a causa del llibret «Tothom hauria de ser feminista», un assaig divulgatiu força bàsic, que parteix d’una conferència de 2012, el vídeo de la qual ja s’ha vist més de 5 milions de vegades. No és que estigui malament, però segurament hi deu haver textos més rellevants i profunds sobre el tema. Sigui com sigui, els meus prejudicis i jo teníem associada la senyora Adichie amb aquesta tendència actual a posar tot el que té relació amb qüestions feministes en portada i menystenia per tant les seves virtuts literàries, suposant que en tingués alguna.

Va ser llegir unes poques pàgines de la novel·la «Medio sol amarillo» (Random House, abril 2014, traducció de Laura Rins Calahorra) per posar les coses al seu lloc i descobrir-hi una autora i una literatura de categoria. El sol groc del títol respon a la icona més característica que apareixia a l’efímera bandera de Biafra. Només els més vells recordaran aquest mot «Biafra» i segurament el relacionaran amb aquells nens famèlics de ventres inflats que vèiem a les notícies (eren víctimes d’una malaltia anomenada «kwashiorkor», causada per la falta d’ingestió de proteïnes); però Biafra va ser entre 1967 i 1970 el país sorgit d’una secessió de l’ètnia igbo al sud-est de Nigèria. La guerra civil que se’n seguí causà 100.000 baixes militars i entre 500.000 i 2 milions de persones moriren de fam, mentre la majoria de potències mundials ho contemplaven sense intervenir, preocupats només de preservar les seves explotacions petrolieres.

Chimamanda Ngozi Adichie, nascuda a Nigèria el 1977, no va viure la guerra tot i que la seva família es va veure profundament afectada: hi van morir tant l’avi patern com el matern. La seva descripció del conflicte se centra en tres personatges relacionats, la història dels quals es va alternant i abasta un lapse de temps que s’inicia a principis dels anys 60. Ugwu és un noi de poble que es posa a treballar com a criat d’Odenigbo, un professor de matemàtiques d’idees radicals. Olanna és la bellíssima esposa d’Odenigbo, professora de sociologia i filla d’un influent membre del govern. Richard, per acabar, és un escriptor anglès que lliga el seu destí al de Kainene, la germana bessona d’Olanna.

Malgrat que la trama sembli centrar-se en personatges privilegiats de la burgesia il·lustrada educada a l’europea, el llibre aconsegueix oferir una visió panoràmica en la qual també s’inclouen les classes populars i les seves tradicions. A la llarga, aquesta colla d’idealistes acaben units en les penúries de la guerra amb tota la resta del poble i en són testimonis de primera mà. Llegint Adichie es percep de seguida que té una ment ben ordenada a l’hora d’estructurar l’argument i una gràcia especial per narrar els fets de forma clara i amena, però també original. Els seus personatges són atractius, interessen el lector, i defugen els estereotips. El conjunt fa de molt bon llegir i les 500 pàgines passen quasi volant.

Ugwu agachó la cabeza. Todo estaba pasando tan deprisa… No estaba viviendo la vida: la vida lo estaba viviendo a él. Bebió sin pausa y observó a los demás, cómo se abrían y cerraban sus bocas, sus burlas rancias, sus alardes presuntuosos, los recuerdos magnificados que brotaban de ellos. Pronto el bar y los asientos alrededor de la mesa se transformaron en una imagen borrosa de olor agrio. La camarera repuso una botella tras otra; Ugwu pensó que probablemente aquella ginebra se destilaba en el patio trasero, junto a la carretera. Se levantó para salir a orinar y, después, se recostó contra un árbol y respiró el aire puro. Era como sentarse en el patio trasero de Nsukka a contemplar el limonero y la huerta de hierbas aromáticas, y las cuidadísimas plantas de Jomo. Se quedó un rato allí hasta que oyó fuertes gritos en el bar. Tal vez alguno le había ganado una apuesta a otro. Aquellos hombres lo cansaban. La guerra lo cansaba. Cuando finalmente regresó al bar, se detuvo en la puerta. La camarera yacía en el suelo boca arriba, con la ropa arrebujada en la cintura, los hombros presionados contra el suelo por un soldado, las piernas abiertas, muy abiertas. Sollozaba.

No sóc lector de grans entusiasmes, però diria que Chimamanda Ngozi Adichie m’ha deixat una impressió immillorable. No trigaran a caure «Hibisc porpra» i «Americanah».

Simi criminal

No crec que hi hagi plataforma televisiva més versàtil (per no dir desconcertant) que Netflix, capaç de produir alguns dels programes més vulgars i populistes, però també d'acollir alguns dels autors més exquisits actualment en actiu. Recordem la producció d'obres molt estimables de primeres figures com Scorsese, Cuarón, Bong Joon-ho o els germans Coen. L'any passat ens regalaven un curt coreogràfic de Paul Thomas Anderson, on es presentaven tres cançons del darrer disc de Thom Yorke, i ara ens sorprenen amb una estrena tardana de David Lynch.

En realitat el curt "What Did Jack Do?" va acompanyar la presentació d'un llibre de fotografies de Lynch a la Fundació Cartier de París el 8 de novembre de l'any 2017 i des de llavors no s'havia tornat a veure. Des d'aquest 20 de gener està disponible a Netflix per a qui vulgui viure una experiència única.

Diu la sinopsi oficial: "en una estació de trens clausurada, un detectiu d'homicidis realitza una entrevista a un mono turmentat". El policia és el propi Lynch i el mico, impecablement vestit, és un cebí sud-americà. El diàleg, farcit de frases fetes, aborda la raó per la qual la gallina va travessar la carretera entre altres "non sequitur" diversos. Fins i tot hi ha un número musical interpretat per la mona. Només dura disset minuts i no us creureu el que esteu veient. Surrealista i còmica. Val la pena.

Més ençà hi ha monstres (i 3)

De tots els quadres que Karen reprodueix al seu diari personal, hi ha un que ens toca molt de prop, el Sant Jordi de Bernat Martorell, que efectivament es pot contemplar a l'Art Institute of Chicago. Es tracta de la taula central del retaule sobre la vida del sant, que té la resta de panells repartida entre Filadèlfia i el Louvre. Cal dir que és una pintura bellíssima, màxima expressió de l'estil gòtic, amb un peu ja al Renaixement. Rica de cromatisme, amb una composició impecable i un munt de detalls amb els que entretenir-se. Agafen ganes d'anar a Chicago per visitar-la ara mateix.

En el còmic, Karen, que tendeix a adoptar una visió personalitzada de tots els quadres que contempla, de les tres figures principals de l'estampa la que més l'atrau és la del drac, el monstre que està a punt d'esdevenir la víctima. I és pregunta: si Sant Jordi està protegint la princesa, qui està protegint el drac? Hi ha algú dins de la cova que el pintor no s'ha molestat a representar? Karen aprofita un moment que el seu germà està distret per ficar-se dins del quadre. No us diré el que troba amagat a la cova. Llegiu el llibre.

I d'aquest Sant Jordi deixeu-me passar a un altre tan bonic com aquest. Es troba a l'església de Sant'Anastasia a Verona i és obra d'un altre gòtic tardà, Pisanello. És una representació poc convencional: el sant s'està preparant per sortir a matar el drac, mentre la princesa (aparentment fora de perill) sembla donar-li suport moral. Igual com passava amb Bernat Martorell, el fresc és ple de detalls que de vegades poc tenen a veure amb la llegenda tal com ens l'han explicada. La part de l'esquerra, malmesa per les humitats, és on es representa el drac, en un entorn actual francament fantasmagòric.

Malauradament, els frescos que coronen la capella Pellegrini queden molts metres per sobre dels caps dels visitants i és impossible apreciar-los ni tan sols de manera aproximada en una visió general (dels detalls ja ni en parlem). El trist remei l'ofereix un vídeo que es pot veure a sota mateix, molt didàctic això sí. És una pena que totes aquestes filigranes quedin tan lluny dels ulls mortals, però com sosté Oscar Tusquets, el que importa és que Déu ho vegi.

Més ençà hi ha monstres (2)

A "My Favorite Thing is Monsters" Karen visita acompanyada del seu germà The Art Institute of Chicago" amb la intenció d'aprendre els fonaments de la composició pictòrica; però aviat se sent atreta pel món fosc i fantasiós que contenen els quadres. Des del seu racó en el món, percebuda a si mateixa com una bestiola assetjada, no pot evitar agermanar-se amb els monstres del cinema de sèrie Z, les abominacions que troba a les cobertes de les revistes "pulp" i les inquietants pintures que s'exhibeixen impunement als temples de l'alta cultura. Com és el cas de la imatge de dalt, "El sàbat d'una bruixa" de Cornelis Saftleven, un tot terreny holandès, especialista en pintar animals.

Al veí museu de Detroit, però molt més cèlebre, és "El malson" de Johann Heinrich Füssli,  suís trasplantat a Anglaterra on se'l coneixia com Henry Fuseli. Quadre estranyíssim com pocs, anunciava ja el primer romanticisme a finals del segle XVIII i deixaria una petja indeleble al surrealisme amb el seu descarat erotisme.

En canvi no en sabia res d'aquest artista ni del quadre: "Sant Guillem de Tolosa turmentat pels dimonis" d'Ambroise Frédeau. Es pot veure al convent dels Agustins de Tolosa de Llenguadoc.

I per acabar aquest repertori truculent, "Sant Pere, màrtir" de Carlo Crivelli. Hi ha gaires imatgeries més sanguinàries que les que gasta el martirologi de l'església catòlica?

Més ençà hi ha monstres (1)

Emil Ferris és una il·lustradora i dissenyadora de joguines de Chicago. El 2001, quan tenia quaranta anys, va quedar paralitzada de cintura en avall per culpa de la picada d'un mosquit. Mentre es recuperava, va dedicar-se a dibuixar la novel·la gràfica "My Favorite Thing is Monsters" ("Lo que más me gustan son los monstruos", Reservoir Books, abril de 2018) que des de la seva publicació li ha proporcionat tots els premis haguts i per haver.

L'obra es presenta com el diari personal (en forma de quadern d'espiral) de Karen Reyes, una nena de 10 anys que viu amb la seva mare i el seu germà gran al Chicago de finals dels 60. Karen és, igual com l'autora, aficionada a les pel·lícules de monstres i es retrata a ella mateixa com una petita nena-llop, marginada dins d'un entorn que ja és de per si marginal. És un llibre extens (voreja les 400 pàgines) i complex, que toca un munt de tecles a partir de les experiències d'una nena aïllada i assetjada pels seus coetanis, però que dibuixa també un panorama complet de l'Amèrica de finals de la dècada dels 60 (hippies, guerra de Vietnam, assassinat de Luther King...) Hi ha també una trama criminal: quan mor l'atractiva veïna del pis de dalt i se sospita que ha estat assassinada, Karen es posa el barret d'investigadora... I, perquè no hi falti de res, hi ha una subtrama que té a veure amb l'Holocaust i els camps de concentració nazis.

Ferris va necessitar sis anys per completar la seva obra, dibuixada bàsicament amb bolígraf BIC i esporàdics toc de color fets amb retolador. Malgrat que es presenti com un exercici de recuperació de les habilitats perdudes per culpa de la malaltia, queda palès que l'autora és mestressa absoluta dels seus recursos, tant en la qualitat del seu traç com en la sofisticació amb la que articula la seva història sobre la pàgina.

"Lo que más me gusta son los monstruos" agradarà a tots aquells que connectin amb els "monstres tendres" de Tim Burton i amb les adolescències gòtiques un xic turmentades. El llibre només té una pega, i és que ningú no t'adverteix que el que hi ha publicat fins ara només és la primera part de la història (el segon tom s'editarà en anglès durant l'any present). En tractar-se d'una novel·la que conté un misteri criminal, no deixa de ser una putada.

Els nazis, quin riure!

Vista amb ulls actuals la figura d’Adolf Hitler pot semblar essencialment ridícula i mereixedora de qualsevol paròdia que se li faci, encara que en el seu moment de glòria l’homenet de la clenxa i el bigoti escapçat fou capaç d’arrossegar tota una nació cap a l’abisme. Les sàtires que se li dedicaren en vida, amb clara intenció propagandística (no endebades estava la pau mundial en joc), denotaren oportunitat, valentia i en alguns casos (Lubitsch, Chaplin) també excel·lència artística. En canvi, riure-se’n del dictador alemany en ple segle XXI sembla empresa de mèrit tan escàs com clavar-li patacades a un espantaocells, al menys si no hi ha darrera una mínima reflexió sobre el que això significa.

No sembla que el director i guionista neozelandès Taika Waititi hagi fet aquest esforç a «Jojo Rabbit», una faula tragicòmica ambientada durant la Segona Guerra Mundial. Jojo Betzler (Roman Griffin Davis) és un insegur noi de deu anys que viu amb la seva mare (Scarlett Johansson) en un poblet de l’Alemanya nazi. Per suplir l’absència del pare, que suposadament està lluitant al front italià, Jojo s’empesca un amic imaginari que no és altre que el mateix «führer» (Waititi). En contrast amb el fanatisme del fill, la mare es mostra tèbia i no li falten raons, ja que en un amagatall sota les escales hi té refugiada una noia jueva. Entre la polissona i el jove hitlerià aviat s’establirà una relació ambigua que ja sabem cap a on tirarà.

El to de «Jojo Rabbit» és el d’una rondalla infantil, amb colors estridents en vestuari i decorats, comportaments grotescos i moviments de marioneta. Els seus nazis són certament ridículs, però apart de fer riure també són capaços algunes vegades de realitzar bones accions. El punt de vista de Waititi no es posa gaire pedres al fetge a l’hora de donar pes moral als fets que narra, sembla preocupar-se només de fer-ho tot lleuger i efervescent. Com a mostra de la seva frivolitat només cal veure l’inici del film, on es compara la bogeria del nazisme amb la «beatlemania», en el primer de diversos anacronismes musicals.

El pitjor arriba quan s’esdevenen fets tràgics que sorprenen l’espectador amb el peu canviat. Que, després del drama, es retorni sense solució de continuïtat a la facècia, només contribueix al desgavell tonal que esdevé la darrera part de la pel·lícula. Incapaç d’oferir una conclusió digna a l’embolic en el que s’ha ficat, el guionista-director se surt per peteneres, utilitzant de forma sacrílega un gloriós tema de David Bowie. Malgrat algunes rialles inicials, això, Waititi, mai no t'ho podré perdonar!

Dones d'avui dia

"Vida perfecta", la sèrie que Leticia Dolera i Manuel Burque van crear per a Movistar+ ha acabat guanyant tots els premis de l'auca; però va iniciar la seva vida amb polèmica grossa, quan la directora va acomiadar l'actriu Aina Clotet pel fet d'estar embarassada. Atès que Dolera exerceix de feminista loquaç que no se'n calla una, la seva decisió va generar una típica tempesta en un got d'aigua a les xarxes. Si aquests que disparen abans de preguntar haguessin sabut que el paper que havia de fer la Clotet era el d'una dona que no aconseguia quedar-se embarassada de cap de les maneres potser s'ho haguessin pensat dues vegades. O no.

Un cop superades les polèmiques, la sèrie ha agradat perquè és lleugera i simpàtica, però amb una pàtina sensible a tots els temes candents que afecten les dones, sense adoptar però cap to moralitzant. Les tres dones protagonistes (Aixa Villagrán, Celia Freijeiro i la pròpia Dolera) ben entrades a la trentena, pateixen les seves particulars crisis, algunes per insatisfacció personal, altres per pures mancances materials. Predomina un ambient de burgesia més aviat alta, que resulta una mica irreal, però que s'adiu amb el to de comèdia.

El millor de tot és la introducció d'un personatge amb discapacitat intel·lectual, el que permet explorar com és la vida afectiva i la sexualitat d'aquestes persones en un to molt mesurat, tan còmic com respectuós, el que permet a Enric Auquer lluir-se de valent. Bé també Aixa Villagrán com la germana pintora fracassada de físic poc convencional (per contrarestar una mica la tendència de "Vida perfecta" a presentar-ho tot massa bufó. I, per molt que ens agradi Carmen Machi, la podrien deixar descansar una temporada: no cal que surti a tot arreu.

La muntanya màgica

D’ençà que fa un any la Irene Solà va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb «Canto jo i la muntanya balla», el seu èxit (crític i lector) no ha deixat de créixer. Mentrestant jo m’havia anat resistint al fenomen per aquells prejudicis que gasto amb la literatura massa lligada amb la natura, criatura urbana tal com em considero per vocació. Bé, algun dia hauré de fer quelcom amb aquests prejudicis que solen donar-me tan mal consell; perquè la veritat és que, un cop caigut el llibre a les mans per accident, m’ha acabat agradant.

I això que la cosa no podia començar amb pitjors auguris. «Canto jo i la muntanya balla» s’articula a partir d’una successió de monòlegs que donen veu als habitants d’una contrada dels Pirineus, i no només a aquells dotats de parla, sinó que aquí tothom té alguna cosa a dir: els núvols, els cabirols i fins i tot les plaques tectòniques (!) Per moments aquesta polifonia muntanyenca fa pensar en aquella truculenta «Ànima» de Wajdi Mouawad, on les bèsties s’expressaven amb extrema artificiositat. Tampoc ajuda que al concert s’hi afegeixin figures mítiques com les bruixes i les dones d’aigua, que semblen insistir en el caràcter episòdic del llibre.

Per fortuna els personatges humans acaben cohesionant una trama potent de la qual les altres veus hi afegeixen dimensions de profunditat i color. Malgrat que alguns dels monòlegs «naturals» estan molt bé (ai aquell ós!), han estat les persones protagonistes del drama les que m’han acabat atrapant amb el magnetisme de la seva expressió.

Vuit anys i no se’m cura. I no em fa resina aquesta mancança maleïda. Perquè jo em vaig casar amb l’home més guapo d’aquestes muntanyes. Els cabells més bonics de la vall de Camprodon es van casar amb els ullets més blaus. En Domènec tenia els cabells més fins que els de totes les dones. I quan em treia a ballar per festes de Camprodon, tots ens miraven. I quan festejàvem i baixava els diumenges a peu, gallard i segur de si mateix, amb aquelles cames, totes les ànimes de Camprodon m’envejaven. Que jo vaig voler tot això només perquè hi era ell. Aquesta casa i aquest fred i aquestes vaques i els sorolls que fan a la nit aquestes muntanyes. Verí enganyós és l’amor. Quan es va morir en Domènec em vaig quedar sola amb dues criatures i la casa i l’avi Ton. Amb tots aquests pesos a l’esquena que no em deixen morir. Que em fan quedar aquí. Aquesta casa pudenta impossible de fer neta. Aquest vell fred com un mort. El fantasma d’en Domènec. El record com una llosa, que no passa dia que no el pensi, dia que no el vegi, dia que no el rememori, que no el somiï. I les criatures, que no entenen cap cosa, ni paren quietes, ni donen pau. Les criatures haurien de dur pau, haurien de ser un bàlsam, un consol, una recompensa.

Irene Solà aconsegueix una obra original i molt expressiva que estableix sense dificultat aparent un pont que enllaça els drames rurals de fa cent anys amb els problemes presents de les nostres muntanyes. Poques novel·les han hagut de superar tantes reticències meves per acabar vencent-me per golejada. Molt recomanable.

1917

Una de les pel·lícules indiscutibles de 2019, «1917» és per damunt de tot un prodigi tècnic que, per a bé i per a mal, amenaça amb eclipsar qualsevol altra virtut en la seva perfecció formal. Sam Mendes, per primer cop en funcions de guionista, recull les experiències del seu avi a la Gran Guerra per explicar-nos una història no gaire original però perfectament funcional. Dos caporals de l’exèrcit britànic són seleccionats per executar una arriscada missió: han de lliurar un missatge al Segon Batalló del Regiment de Devonshire per evitar que iniciïn l’atac previst i caiguin en la trampa que els ha parat l’exèrcit alemany. La travessia de les línies del front resulta tan perillosa i prenyada d’incidents com caldria preveure, res que no haguem vist un munt de vegades en desenes de film bèl·lics; però la gràcia principal de «1917» és la forma com està narrada.

El film pertany a la distingida tradició de les obres rodades en un únic pla seqüència, sigui de forma real («L’arca russa», «Victoria», «Utoya: 22 de juliol»…) o figurada («Rope», «Birdman», l’episodi sisè de la sèrie «The Haunting of Hill House»…) En realitat a «1917» hi ha un fos en negre cap a la meitat del metratge que permet una el·lipsi narrativa d’unes hores i la resta de la pel·lícula està formada per diverses preses que dissimulen molt bé les seves costures. Sigui com sigui, l’efecte és molt convincent i força immersiu. Mèrit major pel director Mendes i per la fotografia del mestre Roger Deakins que s’ha d’enfrontar a tota mena de reptes (sobtats canvis de llum, d’amplitud de pla o de profunditat de camp) sense trencar en cap moment la fluïdesa visual.

També són dignes de lloança els dissenys de producció amb l’enormitat desolada de les trinxeres que solquen la plana de Flandes o la fantasmagoria flamejant dels pobles bombardejats com a punts culminants. Mentre que Thomas Newman, en la seva sisena col·laboració amb Mendes, firma una banda sonora més electritzant que melòdica, responsable principal d’alguns dels moments més memorables del film. Al costat d’aquesta exuberància tècnica, els actors queden un xic eclipsats. De fet, apart dels caporals ben interpretats per Dean-Charles Chapman i sobretot George MacKay, el grapat de noms de primera línia (Mark Strong, Andrew Scott, Benedict Cumberbatch, Colin Firth, Richard Madden…) gaudeixen de poc més que una línia de diàleg.

Malgrat la seva temàtica sinistra, «1917» és sovint bellíssima i engrescadora a la manera inquietant d’un paisatge de El Bosco; de fet, és tan brillant de factura que resulta fàcil passar per alt el drama humà. Malgrat que en pantalla s'estan mostrant vides en joc, no he pogut evitar pensar com havien executat un moviment de càmera tan complex dins d’un camió on s’hi entafora una dotzena de persones  o com havien aconseguit fer que un actor semblés dessagnar-se en directe fins acabar amb el rostre de color de cendra.

No deixo de pensar que m’ho he passat molt bé per les raons equivocades.

Vides petites

Els temps en els que els jubilats es dedicaven a fer el seguiment de les obres públiques segurament han passat a millor vida d’ençà que gaudim d’una oferta de lleure molt més diversificada. Per exemple, la senyora Jeanne Santoire de 63 anys cada divendres va al supermercat Franprix i imagina una biografia possible per a Gordana, la jove caixera immigrada d’algun país de l’est d’Europa. Malgrat el seu peu coix, hi ha un client (que potser es diu Horacio Fortunato) que li contempla la generosa pitrera amb intencions amoroses. I si aquest idil·li d’autoservei no acaba de rutllar, Jeanne ens explica fragments de la seva vida: la seva llarga relació amb Karim, truncada  d’un dia per l’altre, els seus pares comerciants, l’amiga veïna que acaba de morir… Els petits incidents quotidians, les vides que no tenen res de particular més que el fet d’haver sigut viscudes, en definitiva la història que no du majúscules, omplen el relat apòcrif o veritable de «Nuestras vidas» de Marie-Hélène Lafon (Editorial Minúscula, 2019; traducció de Lluís Maria Todó), una autora molt estimada i premiada al nostre país veí.

Ayer murió mi vecina del cuarto. Hay períodos así en que las placas tectónicas de nuestras vidas se ponen en movimiento, en que las costuras de los días se rompen, en que lo ordinario se sale de madre; después el decorado se recompone y seguimos; es más o menos grave, a veces se habla de ello en la televisión, en la radio, en los periódicos, o bien no sale del círculo familiar, de los amigos y los vecinos; la cosa sobreviene, ocurre, entra en la jaula del tiempo para no salir jamás; nada podrá hacer que no haya existido, que «madame» Jaladis no haya muerto, que Gordana no sea coja, que mi madre no desertara con elegancia el día de los atentados del 11 de septiembre, que Karim no regresara de Argelia; es la muerte, la enfermedad, la pérdida, la traición, la ausencia que empieza para siempre o para mucho tiempo, no sabemos, plantamos cara, esperamos y las cosas se arreglan más o menos, nos hacemos viejos, perduramos.

Llibre petit i desproveït d’èpica, «Nuestras vidas» agradarà als amants de la miniatura ben construïda, de l’expressió encertada i del detall precís. De tant en tant convé fer un tast d’aquest tipus de literatura en to menor, no fos cas que exageréssim la nostra pròpia importància.

Falsos culpables

Coincideixen a la cartellera dues pel·lícules que semblen germanes bessones per molts conceptes i que constituirien un ideal programa doble si encara existissin cinemes de barri. Vegem aquestes concomitàncies:

• Dirigeixen dos veterans, clàssics en vida, propers ambdós a la norantena.
• Expliquen fets que van ocórrer a la realitat i que esdevingueren notícies de portada.
• Aborden el tema del fals culpable generat a partir del prejudici.
• S'ha volgut llegir en els dos films una utilització personal de les històries narrades amb finalitat extracinematogràfica.

Parlo, per si algú ho dubtava, de "Richard Jewell" de Clint Eastwood i de "J'accuse" de Roman Polanski, dues mostres de cinema sòlid i tradicional absolutament recomanables. La primera explica una història recent i ja mig oblidada, la del personatge homònim que, treballant com a guarda de seguretat als Jocs Olímpics d'Atlanta, va impedir que l'explosió d'una bomba esdevingués una massacre. El caràcter neuròtic de Jewell i la seva afició a col·leccionar armes va propiciar que d'heroi passés aviat a sospitós d'haver provocat l'atemptat. Precisament la personalitat poc convencional del protagonista és el que fa més interessant el film, ja que evita que l'espectador s'identifiqui amb excessiva facilitat. La composició que en fa el mig desconegut Paul Walter Hauser ("I, Tonya", "BlacKkKlansman") és una de les grans bases del film. Gràcies a la complexitat que hi aporta s'esmena la possible manca de tremp que podria tenir el guió. Grans actuacions també de Sam Rockwell, inesperadament sobri com advocat defensor, i de Kathy Bates, tan fiable com sempre, en el paper de mare amorosa.

 

El cas del que tracta "J'accuse" (o "L'oficial i l'espia", com l'han anomenada arreu) és el celebèrrim "afer Dreyfuss", que va afectar un oficial jueu de l'exèrcit francès, falsament acusat de passar secrets militars als alemanys. El guió, basat en "An Officer and a Spy" de Robert Harris, se centra en els esforços de l'oficial Georges Picquart (Jean Dujardin) en demostrar la innocència d'Alfred Dreyfuss (Louis Garrel), figura pràcticament fora de camp durant la major part del film. La tasca de Picquart és encara més meritòria, perquè no sols ha de lluitar contra els prejudicis antisemites de l'estament militar francès, sinó també amb els seus propis prejudicis en el mateix sentit. En tot cas Dujardin, un actor de qui normalment no n'esperem gaire, està aquí admirable. L'acompanyen en papers petits primeres figures de la interpretació francesa amb un únic punt negre, l'horrible Emmanuelle Seigner, esposa del director, en un paper del tot prescindible. "J'accuse" explica de forma clara i prolixa una història força complicada sobre el paper. Pot resultar claustrofòbica i alguns la consideraran avorrida, però pels aficionats a la Història la contribució de Polanski mereix tota l'atenció.

Pel que fa a les motivacions personals que s'han volgut trobar darrera d'aquestes dues pel·lícules preferiria no insistir. Si Polanski ha volgut establir un paral·lelisme entre el calvari de Dreyfuss i el que ha patit ell mateix d'ençà que va ser acusat d'abús a una menor és una conjectura que no es percep en pantalla i que, per tant, roman en l'àmbit de la cacera de bruixes a tot preu. El fet que Eastwood faci de la premsa i del FBI els dolents de la funció de forma gairebé caricaturesca sí que podria considerar-se un indici descarat de l'ideari republicà del director. Deixem-ho així.

A Mallorca durant la distopia incivil

"Ciutat de Mal", que hom tendeix a pensar com "ciutat del mal", evoca en realitat la capital de l'illa de Mallorca en aquesta novel·la guardonada de Jaume C. Pons Alorda. En realitat el llibre té lloc en un univers imprecís on una única ciutat ocupa tot el planeta, la natalitat està tan controlada com la creació artística, els humans s'alimenten de forma sintètica i neva perpètuament. L'autor no elabora amb detall les característiques d'aquesta societat distòpica sinó que opta per la simplificació mítica de les rondalles i per l'exageració grotesca del gran guinyol. La narració s'articula en forma de diverses tríades, una mica a la manera dels contes clàssics: hi ha tres personatges principals que s'alternen en la trama, tres visites a les parades del mercat, tres patums literàries, tres meuques...

El fil principal, escrit en primera persona, el protagonitza un escriptor jove i verge de gènere indeterminat, obsessionat perquè el convidin a la matança del porc que organitza anualment el pintor Iannis de Corfú. El segon fil, en segona persona, correspon a una noia que escapa de les autoritats per protegir la criatura que du al ventre de forma il·legal. El tercer personatge, la Geperudeta, el relat de la qual s'expressa en tercera persona, és la fidel serventa de la família Fulkna ocupada en els preparatius d'una festa multitudinària. Totes tres històries acabaran convergint a les pàgines finals de forma convenient i poc satisfactòria.

"Ciutat de Mal" és una novel·la farcida de referents literaris, de vegades parafrasejant textos aliens ("Lolita" de Nabokov, per exemple), d'altres introduint personatges ficticis que són un clar homenatge a figures de la realitat. És el cas d'aquest Iannis de Corfú, que a penes amaga el pintor Miquel Barceló, de qui les festes de matança han esdevingut inexplicablement mítiques. Ho és també Werner Woyzeck, sòsies del director de cinema Werner Herzog. I Pons Alorda cita en una nota final les referències a Blai Bonet, Hervé Guibert, Joan Perucho (Onofre de Dip!), Alejandro Jodorowsky... Per altra banda aquesta família Fulkna, si no m'equivoco, ha de ser necessàriament un homenatge al guàrdia civil Saza de "Amanece que no es poco". 

El llibre té poca acció, més aviat situacions úniques llargament sostingudes, culminades quasi totes en excessives orgies abarrocades. El llenguatge és recarregat i capriciós, d'un gust que no comparteixo. Qui conegui la vessant recitaire de Pons i Alorda, reconeixerà el seu inconfusible estil exacerbat en moltes de les pàgines d'aquesta "Ciutat de Mal", que a mi m'ha fatigat a poc de començar la lectura.

Canta, Mussolot, la còlera pedestre d'aquesta floritura de melicotonarro en almívar. Per la seva llengua ocupada passen déus i deesses de totes les tonalitats del cosmos, des del gris més oficiari fins al groc més vidalià, també passen carros i astronautes, venedors d'estampetes i batles biniors, pirates de la més baixa estofa i xuclasangs lèsbiques que visiten els espaiosos carros d'Akasawa, masmorres ocupades per orloffs i caps que esborren a través de fetus vacuns, carreteres perdudes en la immensitat de fòsters engrillonats,, també guerrillers de barris que muden per sempre en una ocultació constantera, gasolines perdudes enmig del desert, miralls que enlloc de donar la imatge corresponent el que fan és inventar-se noves realitats i vessar de forma periòdica fluxacions inhòspites de color taronja, finalment pescadors que batallen per heroïnes que s'amaguen rere barres de tavernes mentre un gras molt gras canta enmig de poemes incestuosos i cambrers i cambreres d'una bacanal estratosfèrica fins que esclata el clam s'una germana mitjana que se sap penetrada per dues realitats i ignorades per totes les altres, bikini de greix.

Amb ulls de dona

Maria Adler, antiga pupil·la en cases d'acollida i actual hoste en una residència tutelada, acaba de ser violada en el seu propi apartament. Un cop feta la denúncia a la policia, la traumàtica experiència serà la menor de les seves preocupacions, ja que serà obligada a reviure-la una vegada i una altra davant la creixent incredulitat de la llei, atesa l'escassa credibilitat que se li pressuposa.

Aquesta angoixant premissa ocupa el primer capítol d'"Unbelievable" ("Creieu-me"), sèrie de Netflix que per a mi va ser una de les més importants de l'any passat. Sota la pell estructural de la investigació entorn a un violador en sèrie, basada a més en fets reals, "Unbelievable" opta per una mirada femenina, que defuig el "voyeurisme" sensacionalista i centra el drama en l'experiència de les diverses víctimes. Tot aprofitant la tendència actual a donar veu a les dones en qüestions sobre les quals fins ara havien estat sovint silenciades —guionistes i directors són majoritàriament dones, tot i que també intervé el conegut novelista Michael Chabon—, el programa destaca per la visió empàtica femenina, en contraposició a l'escepticisme masculí.

Les víctimes del violador pertanyen a tota classe d'edats i de físics, afegint així un altre tret realista a l'equació. De la mateixa manera, la resolució del cas apareix desproveït de qualsevol truculència: el descobriment del culpable deriva d'un llarg treball rutinari i sovint tediós. Tediós per a qui el fa, no per l'espectador que ho contempla, més implicat en el drama humà i les seves discriminacions que en el triomf de la justícia.

Per acabar-ho d'arrodonir, "Unbelievable" conté un grapat de bones interpretacions començant per la desconeguda per mi Kaitlyn Dever, que trasllada perfectament la desesperant situació de la jove Maria Adler. Al seu costat, dues actrius consumades com són Merritt Wever i Toni Collette, en el paper de dues agents de policia que són com la nit i el dia.

No soc de fer llistes de final d'any; però si n'hagués fet la corresponent a les millors sèries televisives de 2019, de segur que "Unbelievable" estaria molt a prop del número 1.

L’home del moment

Sembla que va ser ahir que vam quedar impactats pel seu tors nu a «Girls», i des de llavors la seva carrera només ha anat cap amunt. Parlo de l’ex-soldat Adam Driver, improbable estrella de rostre poc canònic, que ja ha treballat amb alguns dels grans —Clint Eastwood, Leos Carax, Spike Lee, els Coen, Steven Spielberg, Martin Scorsese, Terry Gilliam o Jim Jarmusch— i que aquests dies és present a les nostres pantalles per partida triple.

1. Per descomptat el seu rol més popular és el de Kylo Ren, el dolent oficial de la tercera trilogia «Star Wars». Per primer cop m’he negat a anar a veure el lliurament de torn de la saga. Mai no he compartit l’adoració nostàlgica que li professen alguns companys de generació i decididament no crec que calgui prendre-se-la gaire seriosament; però fins i tot en casos de pur entreteniment cal exigir uns mínims de qualitat. No pot ser que els guions es limitin a barrejar grans efectes especials amb apunts de mística impostada sense que al darrera hi hagi alguna idea d’arc argumental. Res d’això sembla existir a «The Rise of Skywalker», on han atès les peticions dels fans tot atropellant la poca lògica interna que fins ara s’havia mostrat. Maniobra calculada per satisfer (i frustrar) tothom, on tant els actors com els personatges difunts tornen a la vida i la mínima concessió al públic LGTBQ+ es pot eliminar fàcilment en els mercats que vulguin censurar-la. Passo.
2. Més prestigiós és el seu paper a «Marriage Story» de Noah Baumbach, pel·lícula favorita de la crítica i solvent aspirant a la collita de premis de la temporada. El director explica amb una lleugera capa de maquillatge el seu propi divorci, una trama que no es pot considerar excessivament original, tot i que en aquest cas els cònjuges intenten conduir el procés de la forma més civilitzada possible. Scarlett Johansson i Adam Driver redimeixen amb les seves bones actuacions alguns treballs seus més genèrics (Driver plora molt bé i canta amb força sentit una peça de Sondheim). Laura Dern roba, com sol fer, totes les escenes on apareix. «Marriage Story» tendeix a creure’s més important del que realment és i la suma no acaba d’estar a l’altura de les seves parts.
3. La seva intervenció més discreta, tot i actuar com a protagonista absolut, és a «The Report» de Scott Z. Burns, pel·lícula que aquí només hem pogut veure a Amazon Prime. Interpreta el paper sense lluïment d’un aplicat investigador del senat que treu a la llum els casos de tortura perpetrats en els centres de detenció de possibles terroristes. Es tracta d’un film freqüent a la cinematografia americana, en el qual es narra com la voluntat d’un sol individu és capaç de denunciar i de vèncer les pomes podrides del sistema; un cant, en definitiva, a les bondats de la democràcia USA, que pot ser imperfecta en alguns casos, però que disposa de mecanismes autoreguladors perquè els culpables acabin pagant gairebé sempre. Al costat de Driver, apareix un munt d’actors coneguts (John Hamm, Maura Tierney, Michael C. Hall, Corey Stoll, Matthew Rhys…), encara que, llevat d’Annette Bening, tots són vist i no vist. Tant se val, perquè «The Report» no podria ser més tediosa. Eviteu-la.

Vaughan Oliver (1957 - 2019)

This Mortal Coil, "It'll End in Tears" (1984)

Vaughan Oliver va morir el passat 29 de desembre als 62 anys. De vegades cal que arribi la mort per posar nom a un artista que ens ha anat acompanyant tota la vida sense que ens molestéssim mai a descobrir qui era. Oliver va participar des del seu inici en el disseny dels discos de l'exquisida companyia independent 4AD i fou l'imprescindible responsable de dotar-la d'una estètica inconfusible, onírica i nostàlgica amb un punt inquietant, com el contingut d'una Wunderkammer o unes golfes per explorar. Imatges borroses i falsament abstractes, sovint en blancs i negres o sèpies, quan convingué també va emprar el color de forma quasi agressiva.

Personalment l'associaré sempre a grups favorits meus com Cocteau Twins, This Mortal Coil, Mojave 3, Red House Painters o el malaguanyat Jóhan Jóhannsson, tot i que la simbiosi més duradora la va establir amb Pixies de qui va fer pràcticament totes les caràtules. També dissenyà esporàdicament per noms llegendaris com Scott Walker, David Sylvian i Robert Fripp, o David Lynch.

Independentment de raons sentimentals, trobo que totes aquestes obres són d'una altíssima qualitat que ultrapassa la seva funcionalitat. Una pena que Oliver desaparegui encara jove i amb la creativitat intacta.

Cocteau Twins, "Treasure" (1984)

Cocteau Twins, "Head over Heels" (1983)

This Mortal Coil, "Filigree and Shadow" (1986)

Cocteau Twins, "Victorialand" (1986)

Pixies, "Surfer Rosa" (1988)

Pixies, "Doolittle" (1989)

Pixies, "Bossanova" (1990)

Pale Saints, "The Comforts of Madness (1990)

The Breeders, "Pod" (1990)

Red House Painters, "Down Colorful Hill" (1992)

Mojave 3, "Ask me tomorrow" (1995)

Jóhann Jóhannsson, "Fordlandia" (2007)

Cocteau Twins, "Heaven or Las Vegas" (1990)

Ara, Bon Any!

El 2020 sembla un any bon minyó. Quequeja un número tan rodó com el 20, conté competició olímpica i proclama el Classic Blue com a color Pantone que li és propi.

Que no us enganyin, la descomposició de 2020 en nombres primers acaba aviat. 2020 = 2 x 2 x 5 x 101. A partir d'aquí, prometo sorpreses monstruoses.